El museu a casa (17) – Alhambra de Granada

El seu nom prové de l’àrab al-Hamrà (la Vermella), de Qàlat al-hamrà (la fortalesa vermella), tot i que alguns autors afirmen que a l’època andalusina estava emblanquinada i el nom de vermella li vindria perquè es construïa de nit i, a causa de la llum de les torxes, es veia vermella; altres autors defensen que Alhambra és el nom, en femení, del seu fundador, Ibn al-Àhmar, que en àrab significa el fill del Roig

Es tracta d’una ciutat i jardins fortificats dalt del turó Sabika, dominada per un enclavament reial. S’hi comenta la seva estructura espacial i urbanística. El seu vocabulari compositiu i les tècniques constructives es resumeixen en torres, patis, galeries, sales rectangulars i quadrades, cúpules de mocàrabs, sostres de fusta, guixeries i enrajolats.

S’analitza l’element central de la composició que és el pati rectangular, i s’hi caracteritzen les sales quadrades i els dos tipus de suports: murs i columnes; i per a cobrir els espais s’utilitzen cúpules sobre trompes o la volta de canó.

Fusta, escaiola i ceràmica són els principals materials emprats, presentant visualment un horror vacui, ornamentant-t’ho tot seguint els principis de simetria, creixement lineal i rotació, abstracció i repetició.

Es fa esment de les inscripcions que decoren moltes parets, que reemplacen les imatges figuratives, indiquen els propòsits de l’edifici. Algunes són informatives (data de construcció, personatge…), d’altres són fórmules alcoràniques, i també n’hi ha d’iconogràfiques (indiquen la funció o propòsit d’un edifici). També s’hi troben poemes, com el de la font dels lleons.

Jardins, estanys i fonts subratllen el simbolisme del paradís (sant o sensual).

Joan Campàs i Montaner