Cicle Botticelli (6/10): Venus i Mart

Venus i Mart és una pintura a tècnica mixta sobre taula de Sandro Botticelli, datada aproximadament entre 1482 i 1483, i conservada a la National Gallery de Londres.

L’obra es data generalment després del retorn de Botticelli del seu viatge a Roma (1482), per les influències clàssiques que l’artista hauria pogut estudiar als sarcòfags antics de la ciutat eterna. També es relaciona amb altres grans pintures mitològiques possiblement encarregades pels Mèdici: La Primavera, El naixement de Venus i Pal·las i el centaure.

La presència de les vespes a l’angle superior dret ha fet pensar que podria ser una obra encarregada pels Vespucci, antics protectors de Botticelli, potser amb motiu d’un casament. El format horitzontal suggereix que podria tractar-se de la decoració d’un cassone o d’una espatllera. Donades les semblances amb Simonetta Vespucci, també és probable que Venus sigui una representació d’ella.

El quadre representa Venus observant, conscient i tranquil·la, un Mart adormit, estirats tots dos sobre una gespa i envoltats de petits faunes que juguen alegrement amb les armes del déu. Els sàtirs semblen molestar Mart i interrompre el seu son, mentre ignoren completament Venus, que roman atenta i desperta: un porta el casc que li cobreix completament el cap mentre, amb un altre, roba furtivament la llança del déu; un altre toca una botzina marina a l’orella de Mart per intentar despertar-lo, sense èxit; un quart es deixa veure des de dins l’armadura sobre la qual reposa Mart.

Malgrat el to juganer dels faunes, el quadre transmet també certa inquietud, com es veu en el son profund i abandonat de Mart o la mirada lleugerament malenconiosa de Venus. Un error de l’artista es pot observar a la cama dreta de Venus, que desapareix gairebé entre els plecs de la vestimenta sedosa.

El significat del quadre és fosc, però gairebé segurament ha de llegir-se dins les temàtiques filosòfiques de l’Acadèmia neoplatònica. Després de la relació adúltera entre els dos déus, Mart jeu exhaust en la “petita mort”, la que segueix l’acte sexual i de la qual ni un toc de trompeta el pot despertar; que els faunets li hagin pres la llança simbolitza també el seu desarmament davant de l’amor. L’escena seria, doncs, una al·legoria del matrimoni, semblant a la de Pal·las i el centaure, on l’Amor, representat per Venus, doma la Violència, personificada en Mart: la dona apareix com una força civilitzadora que equilibra l’agressivitat masculina. L’obra podria haver estat realitzada per al casament d’un membre de la família Vespucci (protectora del pintor), com suggeririen les vespes a la cantonada superior dreta; tot i això, també podria ser que els insectes simbolitzin les “picades”, és a dir, les punxades de l’amor. La iconografia seria, així, un auguri per a la núvia.

L’harmonia dels contraris, representada pel dualisme Mart-Venus, es troba en el Simposi de Marsilio Ficino, on s’afirma la superioritat de la deessa Venus, símbol de l’amor i la concòrdia, sobre el déu Mart, símbol de l’odi i la discòrdia (era el déu de la guerra en el món antic).

El quadre s’inspiraria en un passatge de Llucià de Samòsata, escriptor grec, on es descriu una altra pintura antiga de les noces d’Alexandre i Roxana, amb amorets jugant amb la llança i l’armadura del conqueridor. També podria interpretar-se com una realització pictòrica del vers del poeta llatí Virgili: Omnia vincit amor, “l’amor ho venç tot”. Una altra lectura possible és la de l’encontre entre Venus, representant els plaers estables, i Mart, els plaers dinàmics, present al pròleg del De rerum natura del poeta Lucreci.

Segons Marco Paoli, l’encontre amorós no hauria tingut lloc, com ho demostrarien els detalls: Venus encara va completament vestida amb túnica i sobrevestit, i porta una agulla que subjecta l’hàbit i les trenes. Ella espera amb impaciència l’amant, però Mart jeu indolent, mentre els sàtirs intenten despertar el desig adormit en el jove. Botticelli hauria pintat una paròdia del mite amorós de Venus i Mart, i els destinataris de la sàtira serien Simonetta Cattaneo i Giuliano de Mèdici, les fesomies dels quals han estat identificades amb les dels protagonistes. El quadre expressaria el ressentiment de la família Vespucci envers la núvia de Marco Vespucci, l’adúltera Simonetta, que havia empès el pare de Marco, Piero Vespucci, a participar indirectament en la Conjuració dels Pazzi. El quadre anticipa el judici negatiu de Tommaso Sardi, seguidor de Savonarola, envers Simonetta (1493-1494), i és probable que el comitent fos l’humanista Giorgio Antonio Vespucci, seguidor de la reforma savonaroliana.

L’obra mostra diverses característiques estilístiques típiques de Botticelli. El dibuix és harmònic, i la línia de contorn, tensa i elàstica, defineix amb seguretat les anatomies dels personatges, seguint l’estil après de Antonio del Pollaiolo. A diferència del seu mestre, però, Botticelli no fa servir la línia de contorn per expressar moviment i esforç físic, sinó com a mitjà per comunicar valors interiors dels personatges. L’atenció al dibuix mai no es limita a un efecte decoratiu, sinó que es manté fidel a la representació voluminosa i realista dels diferents materials, especialment en els vestits lleugers de Venus. La meitat inferior de la cama dreta de Venus desapareix entre els plecs del teixit, potser per amagar un error anatòmic.

Tot això s’explica seguint el següent guió:

Presentació de l’obra,   00:13

Fitxa tècnica,   01:30

Descripció,   05:23

– el mite,   07:19

Interpretació,   10:51

– l’ècfrasi de Llucià de Samòsota,   11:58

– el poema d’Angelo Poliziano,   12:34

– la influència de l’escultura antiga,   13:16

– l’obra com spalliera,   14:43

– bellesa i maternitat d’un fill mascle,   17:37

– les vespes,   18:46

– la concepció de Marsilio Ficino,   20:57

– segons John Addington Symonds,   21:13

– segons Charles Dempsey,   21:35

– la descripció de Lucreci a De rerum natura,    23:25 

-Segons Carlo Argan,   23:46

– l’estramoni segons David Bellingham,    24:22

Anàlisi comparada amb Venus, Mart i Cupido de Piero di Cosimo,   25:15

Bibliografia,   28:37

–

Joan Campàs i Montaner