La construcció del receptor
Un dels elements imprescindibles de tot tipus d’obres d’art, siguin pintures, escultures, performances, cinema, teatre, música, dansa… és l’espectador, el receptor de l’obra.
Video: La construcció del receptor 1:00:10 https://www.youtube.com/watch?v=PVN2AzuV3A4
Però, sempre l’espectador s’ha comportat de la mateixa manera? Sempre s’han vist les imatges, siguin pintures, escultures o dibuixos, com a obres d’art? Sempre el públic d’obres de teatre, concerts, òperes, s’ha comportat com ho fa actualment? Com s’ha construït el receptor, l’espectador, modern? La gent que anava a l’església dominicana de Santa Maria Novella de Florència veia la Santíssima Trinitat de Masaccio com una “obra d’art”, o simplement hi resava? Per què no s’hi resa davant de les marededeus dels museus? És el mateix mirar un Botticelli que interactuar amb una obra de Net.art?
Fins al segle XX, l’espectador era el destinatari passiu del missatge visual que se li volia transmetre. La finalitat de l’art era ser vist, mostrar un missatge polític o religiós, transmetre la ideologia de la classe dominant, educar la subjectivitat per tal de reproduir l’estructura de poder.
I aquest caràcter passiu es va veure agreujat amb la creació dels museus en el segle XVIII que, en treure l’obra del seu context, aquesta va perdre la seva finalitat i funció, quedant reduïda a la simple contemplació estètica.
Fins ara, doncs, la tasca de l’espectador consistia simplement a projectar una mirada desinteressada sobre l’objecte artístic per tal d’assolir una recepció clara de les idees de l’artista i del seu mecenes.
A la segona meitat del segle XX, però, les revolucions dins i fora del món de l’art van començar a demolir aquest article de fe. El minimalisme va elevar de manera inesperada el paper de l’espectador, que en cert sentit havia de completar l’obra d’art interactuant amb ella. Cada cop més es demanava la participació de l’espectador, idea extreta sobretot de la teoria literària, en particular l’article de 1968 de Roland Barthes La mort de l’autor, que postulava que el veritable autor de qualsevol text era el lector que li donava vida, o de la teoria de la recepció de Hans Robert Jauß que argumenta que el lector / espectador no rep passivament un text, sinó que negocia amb ell de forma activa per inferir una interpretació basada en el seu bagatge cultural i en les seves vivències personals.
També havia quallat a Europa un moviment entorn de Guy Debord i el seu text del 1967 La societat de l’espectacle. Afirmava que la societat capitalista havia deixat de focalitzar-se en la producció per centrar-se en el consum i en el perfeccionar eines amb les que manipular a les masses i transformar-les en consumidors passius i irreflexius.
Aquestes idees reflectien la implicació de Debord amb la Internacional Situacionista (lS), dedicada a crear situacions revolucionàries per tal de revoltar l’espectador perquè rebutgés el seu rol d’ésser no pensant.
Moviments com Fluxus o l’estètica relacional de Nicolas Bourriaud, identificant una tendència que fomenta la interacció, les relacions personals i la noció de l’art com a regal, han convertit els espectadors (ara «participants») i les seves interaccions en l’obra d’art i han capgirat els mecanismes habituals per avaluar la qualitat i el valor d’una obra d’art. Començava a fer camí l’art digital i el receptor esdevenia interactor.
–
Joan Campàs i Montaner