Entrevista a Josep A. Planell, rector de la UOC (2013-2023)

“La Xarxa d’extreballadors és una eina fantàstica d’enriquiment de la institució”

Josep A. Planell (Barcelona, 1951) llicenciat en Física per la Universitat de Barcelona (1975) i doctor en Ciència dels Materials per la Universitat de Londres (1983). Catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), va ser el director fundador de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) des de la seva creació el 2005 fins al 2013, quan pren possessió del càrrec de rector de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), càrrec que va ocupar fins a l’abril de 2023.

5/2/2025 – Josep Nieto

Rector, fa un any i mig que va deixar la UOC. Què ha fet en aquest temps?

Doncs primer acostumar-me a la jubilació, però un cop acostumat a gaudir, gaudir molt, perquè és allò que deia el doctor Broggi: quan no tens responsabilitat ets lliure. Per tant, he sigut lliure de fer el que m’ha semblat i que m’ha agradat. 

Per tant, he escrit un article de revisió de biomaterials, del qual jo treballava abans. Per cert, he llegit més papers per fer aquest article que gairebé els que vaig llegir per escriure la tesi, perquè són deu anys de recuperació i m’ha anat molt bé, m’ha portat molta feina. I també he escrit un capítol d’un llibre, a l’Acadèmia d’Arts i Ciències. Tinc diferents coses amb què m’ho passo bé i que gaudeixo…

Abans d’arribar a la UOC, quina havia estat la seva trajectòria?

Vaig començar fent la tesi a Anglaterra, em vaig incorporar a l’escola d’enginyers, allà vaig arribar a ser catedràtic, i a partir d’aquí, l’interès pels biomaterials i per la bioenginyeria va fer que articuléssim un centre de recerca dintre de la Universitat Politècnica, en bioenginyeria. Això ho vam fer créixer fins a arribar a poder constituir l’IBEC, el centre de bioenginyeria de Catalunya, on vaig ser director durant vuit anys, i després deu anys a la UOC.

Què va suposar, al seu moment, la creació de l’IBEC?

Doncs un objectiu, si no de tota una vida, quasi. Realment pensàvem que això s’aconsegueix amb altra gent que s’hi arremanga i que s’hi deixa fer. Una mica és el cine de Howard Hawks. És el cine d’algú s’ha d’arremangar per fer-ho. Doncs és arremangar-te perquè a Catalunya hi hagués un institut de bioenginyeria i es reforcés la recerca en bioenginyeria. I, per tant, va ser un gran èxit -qualificat de personal, però també col·lectiu- de tots aquells que ens hi vam involucrar. 

I actualment tenim la sort que l’IBEC sigui un dels instituts punters de recerca a Catalunya, dirigit pel Josep Samitier i que té grans investigadors i  grups de recerca. És un dels grans instituts de recerca a Catalunya en aquests moments.

Com i quan va arribar a la UOC, rector?

Doncs la història és simple. Jo estava al meu despatx un mes de gener del 2013 quan vaig rebre la trucada d’un headhunter. Jo pensava que em demanaria opinió sobre alguna persona que estigués treballant amb nosaltres: però no. Em va dir que hi havia una posició de rector a la UOC i si volia participar-hi. M’ho vaig fer explicar, vaig parlar amb molta gent i vaig presentar el meu currículum.

I cap al 20 de març o així vaig rebre una trucada de l’aleshores director general d’universitats i del secretari d’universitats dient que havia estat escollit per ser rector de la UOC. Aquesta és la història, ras i curt.

I d’aquells primers moments quan s’incorpora la UOC, quins records en té?

Doncs primer, allò que diu en anglès, wait and see, mira bé què hi ha, analitza… I recordo passar-m’ho molt bé escoltant tothom. La primera cosa que vam fer, amb un equip molt limitat, en Josep Maria Oliveras, com a cap de gabinet i la vicerectora Marta Aymerich. I a partir d’aquí vam construir l’equip amb la gerent que hi havia en aquells moments, la Mireia Armengol i el Carles Sigalés. Va ser una etapa d’escoltar tothom a la universitat per saber quina era la situació, quins eren els neguits, quins eren els objectius, què n’esperava la gent…

Conèixer de primera mà el que hi havia i a partir d’aquí treballar per tirar endavant la institució. Van ser moments molt agradables per fer una immersió total en la institució. 

I a partir d’aquest “parlar amb la gent”, va sorgir el pla estratègic 2014-2021. Què va significar aquest pla?

Doncs en aquells moments la situació de la institució, jo diria, que era dèbil, per una qüestió endèmica que és l’estructura legal de la universitat, que està constituïda com a fundació privada per un mandat públic. Això ha estat una cosa que hi hem treballat tots aquests anys i que no té solució perquè és el que és. Però treballàvem amb aquesta situació i després la situació econòmica que hi havia en aquells moments: es venia de la crisi del 2008, això havia afectat enormement la institució. 

Una universitat que tenia les llicenciatures i passava a tenir graus i encara no en tenia prous ni prou desenvolupats per compensar la pèrdua de llicenciatures. I més tard una pèrdua de posició fora de Catalunya.

Aleshores l’objectiu del pla estratègic va ser afrontar aquests problemes amb una ampliació del portafolis, de les titulacions, reestructurant l’estructura econòmica per tal de fer-nos solvents. No ho vam ser mai d’insolvents, però hi havia el perill de ser-ho i, si seguíem en aquella situació, d’acabar fent un ERE, cosa que no es va acabar fent, perquè tothom va arrimar l’espatlla i es va ajuntar per allunyar aquest perill.

Sota el seu mandat es va potenciar molt la recerca, una de les línies estratègiques d’aquest pla estratègic de la UOC. N’està satisfet dels resultats?

Home, i tant. No és que nosaltres féssim res, nosaltres vam donar-li estructura perquè el talent ja hi era i la capacitat dels acadèmics de la UOC per impulsar la recerca ja hi era. No ens ho vam inventar. Senzillament, vam intentar donar l’estructura i les facilitats perquè això florís d’alguna manera. Però era un objectiu perquè, sens dubte, i com després s’ha vist en els diferents decrets que han aparegut d’universitats, la recerca ha de ser consubstancial a la universitat. Per tant, s’havia de potenciar perquè fos l’altre gran eix d’activitat de la nostra universitat.

I de l’obertura al món de la salut digital i de les arts?

Bé, aquí també pensàvem que la UOC tenia la capacitat de fer coses diferents. Hi havia tota una sèrie de titulacions que eren comuns a moltes universitats, però a nosaltres ens podíem diferenciar fent digitalment coses que altres no feien. I vam apostar per la salut i les arts, de la qual cosa me’n sento molt satisfet dels resultats que han assolit.

Amb vostè com a rector, la UOC va arribar a les tauletes i als (portàtils) mòbils. Va arribar així als joves? Es va rejovenir la universitat?

La tendència que hem anat veient és que cada cop s’han matriculat a la universitat gent més jove, això és cert. Però, per altra banda, el tema dels mòbils i les tauletes era imprescindible fer-l’ho, perquè ja no podíem demanar -com es demanava l’any 95, quan es va crear la UOC- que la gent es comprés un ordinador, quan tothom estava treballant amb tauletes i mòbils. Per tant, la UOC no podia demanar només un ordinador, sinó que havia d’ampliar la tecnologia o l’accés a través de tauletes i mòbils.

Van convertir la UOC en la universitat amb més estudiants de màster universitari…

Sí, això no ha passat només amb la UOC, ha passat en altres universitats en línia, que han crescut molt amb màsters. La tendència que s’ha anat consolidant és que la gent jove fa el grau en una universitat presencial i, quan ja treballen o ja busquen una instrucció laboral, fer el màster en una universitat en línia i, en particular, a la UOC. I continuar formant-se al llarg de tota la seva vida. Això ja ho deia en Ferraté, que aquesta és una universitat per formar-se on sigui, quan sigui, al llarg de la vida. Per tant, això ja ve de l’ADN de quan es va crear la UOC.

La UOC ha treballat molt l’àmbit internacional, l’expansió… Com ho valora?

Jo penso que ha sigut fonamental retornar-hi. Això, el rector Ferraté també en el seu moment va donar-li aquest impuls d’internacionalitzar la universitat, després això es va deixar córrer per diferents motius i vam pensar que hi havíem de tornar. I, efectivament, és curiós, perquè al final el que te n’adones és que el reconeixement de la UOC ha vingut quasi més a fora que a dintre. 

I això ho vam viure molt clarament durant la pandèmia de la Covid. Quan les necessitats de passar a formació digital era una necessitat comuna per a totes les universitats presencials, d’on vam rebre més demandes de col·laboració, de consell, de guiatge… va ser de l’estranger, va ser sobretot de Llatinoamèrica, molt més que respecte d’Espanya.

I, el rector Planell, com s’imagina la UOC del futur?

Ha de ser una institució d’excel·lència. Hi ha un element fonamental que és l’Open EU, que això transforma el que és la universitat catalana, espanyola, amb una universitat europea internacional i, per tant, li dona una dimensió que està per explorar i està per treballar, però penso que és un gran assoliment. I l’altre és que ha de consolidar la seva docència a través d’una excel·lència, digues-l’hi, pedagògica, digues-l’hi, amb qualitat, amb una formació de qualitat. 

Vivim uns moments complicats des del punt de vista polític en l’àmbit internacional. I l’altre dia llegint, tot això em feia pensar que, clar, de la mateixa manera que a principis del segle XX, als anys trenta, la crisi de la societat industrial va portar els règims dictatorials, el feixisme i d’altres, la crisi d’ara amb l’entrada de la societat informacional ens està reproduint esquemes. Només cal veure que aleshores amb el president dels Estats Units hi havia els fabricants de cotxes, d’acer i de petroli i ara hi ha els de la societat informacional. 

És en aquest sentit el mateix. Vivim en un món de fake news, etcètera. Per tant, el paper de les universitats i el de la UOC amb l’OpenEU penso que és fonamental per l’esdevenir del món. La UOC ha de jugar un paper cabdal. 

Per altra banda, perdona que m’estengui una mica amb això, però … avui mateix, llegia a La Vanguàrdia, que la Santander Open Academy ha establert un conveni amb Coursera per oferir 10.000 places a estudiants amb cursos gratuïts. En aquests moments, el Santander no mira les universitats, sinó que mira Coursera per oferir aquesta formació, amb l’acreditació de companyies com IBM, Microsoft, etcètera. Per tant, això es belluga. Això fa molts anys que ho estem dient, però avui la notícia, dia 5 de febrer del 2025, això apareix a La Vanguàrdia. Per tant, les coses es belluguen. 

L’acreditació d’aquestes titulacions no és una acreditació oficial d’un ministeri, són acreditacions que ofereixen empreses i, com a resultat, això segurament tindrà un valor. Doncs, de nou, aquí el paper de la UOC és fonamental oferint productes de qualitat, formació de qualitat i acreditada. És molt important, penso jo, de cara al futur, posicionant-se en aquest entorn que, per altra banda, penso que l’afavoreix. 

I en aquest futur quin paper creu que jugarà la intel·ligència artificial?

Jo penso que serà important i ho hem vist darrerament que la intel·ligència artificial (IA) ens ajudarà en moltes coses. Tindrà, segurament, moltes coses pernicioses, però ens ajudarà, ens ajudarà en moltes coses i haurem de ser capaços de digerir-la i de fer-la jugar a favor nostre. Ara bé, tampoc ens tornem bojos. La intel·ligència artificial pot simular emocions, però no pot tenir-les. 

Hi ha un llibre extraordinari que acabo de llegir, ‘El gozo intelectual’ del Jorge Wagensberg, on explica que el millor goig que pot tenir un humà és el descobriment o entendre una cosa, comprendre-la. Aquesta comprensió es fa a partir d’un estímul -i aquí la universitat ha d’estimular els estudiants-, es fa a partir de la conversa amb altres individus, amb la natura, experimentant, amb un mateix, reflexionant, i això pots fer-ho on-line, i això pot oferir-ho la universitat, i això et porta a la comprensió, i això és el goig intel·lectual. 

I a això, la intel·ligència artificial ens hi ha d’ajudar, però al final els individus que formem han de gaudir d’aquest gaudi emocional, gaudi intel·lectual. I, per tant, la IA ens pot ajudar, però per fer humans que gaudeixin del coneixement i que després l’apliquin. 

El bloc on es publica aquesta entrevista ha estat impulsat des de la Xarxa d’Extreballadores i Extreballadors de la UOC. Com valora aquesta xarxa?

Va ser una idea col·lectiva que es va tenir en el Consell de Direcció i penso que va ser una gran idea. Poques institucions tenen una xarxa d’extreballadors, de persones que han passat per la institució, que hi han dedicat segurament els millors anys de les seves vides a fer-la créixer, a millorar-la i, en resum, a fer-la millor… i després dels anys tornen i ens ajuden a reflexionar a partir de la seva experiència. Per tant, penso que és una eina d’enriquiment de la institució, fantàstica, i jo n’estic molt satisfet i que vagi agafant el vigor que sembla que agafa cada vegada més. Penso que és una eina fantàstica.

Estem celebrant els trenta anys de la UOC. Tenim aquí davant el pastís amb les trenta espelmes, el bufem… quin desig demanaria el rector Planell per la UOC?

Doncs llarga vida a la UOC i que continuï reinventant-se com ha fet fins ara. El passat és el passat, construïm des del passat, els fonaments són sòlids, però la capacitat que té la UOC de reinventar-se i d’adaptar-se a les noves situacions -sobretot amb eines, com l’Open EU, per exemple- penso que és un gran èxit aquí construint la gran universitat europea, la gran universitat internacional en línia.

I la darrera pregunta, més personal: de l’oferta formativa de la UOC, què li agradaria cursar?

No ho sé, no sé si ara em posaria a fer un grau, però alguna assignatura de creativitat artística, sens dubte. Alguna cosa relacionada amb les arts.