El romànic de la Vall de Boí (5) – Sant Llorenç de Saraís  

Saraís és un poble abandonat, des dels anys setanta del segle passat, situat al marge esquerre del riu Noguera de Tor, enlairat, a 1.334 metres d’altitud a la dreta del barranc d’Esterres.

L’any 1937 comptava amb un nucli més o menys regular d’habitants, però va començar a disminuir en població quan aquell any va patir un paorós incendi que cremà pràcticament tot el poble, inclosa l’antiga església dedicada a sant Llorenç. A això cal sumar-hi la promesa de la carretera que no va arribar mai. És l’únic poble de la vall sense carretera.

El seu nom està emparentat amb l’arrel basca çare- (xarxa o pleta), i amb el sufix -ís, present en altres topònims pirinencs, topònim que coincideix amb el nom en euskera de la vall de Salazar: çaraitze “les pletes”.

És un altre exemple de les conflictes entre els comtes de Pallars Sobirà i de Pallars Jussà, així com dels dominis dels barons d’Erill. Va tenir una gran importància geoestratègica durant més de quatre segles. Pertany al bisbat de Lleida, pel fet d’haver pertangut, a l’edat mitjana, al bisbat de Roda de Ribagorça.

De la primera església romànica de Sant Llorenç de Saraís només en queda un tros d’absis, inserit a l’angle sud-est d’un edifici, el soler del qual ha estat habilitat per a acollir-hi bestiar boví. Es tracta d’una obra del segle XI. Es pot reconèixer per la factura del seu aparell, senzill però acurat, que contrasta amb l’aparell rústec i matusser del casal on és embegut. De l’església actual, coberta pràcticament en la seva totalitat per l’heura, posterior a la primera església romànica, se’n desconeix la cronologia. L’estranya creu que corona la seva espadanya és una prova més que demostraria que a l’edat mitjana, la Vall de Boí va ser multicultural, on les classes més baixes fins i tot tenien cert accés a les esferes de poder, una cosa impensable en aquests temps.

–

Joan Campàs i Montaner