El romànic de la Vall de Boí (10) – Nativitat de la Mare de Déu de Durro

Durro és un poble de l’Alta Ribagorça que fins al 1965 havia estat municipi independent, quan fou unit a Barruera i, ja en la nova unitat administrativa, canvià el nom el 1996 pel de la Vall de Boí, es troba enlairat a 1.386 m. d’altitud, damunt la riba dreta del riuet de Durro, afluent del Barranc Gros, que alhora desguassa per l’esquerra de la Noguera de Tor. Va ser un dels pobles més importants de la Vall de Boí.

El seu nom és un dels molts topònims d’arrel basca que hi ha al Pirineu. En aquest cas, però, amb un element romànic: ad urru en seria l’origen. La preposició llatina que expressa direcció, més l’ètim basc urru (lluny). Així, Durro significaria cap a lluny, possiblement fent referència a l’apartat que queda Durro de les vies de comunicació del fons de la vall.

És un exemple més dels conflictes entre els comtes de Pallars Sobirà i els de Pallars Jussà, i dels dominis dels barons d’Erill, i la seva església, després del conveni del 1140, deixà de pertànyer al bisbat de Roda i restà vinculat a la diòcesi d’Urgell, on gaudia del règim específic d’autogovern basat en el sistema de les co-rectories (era el lloc on hi havia més co-rectors de la vall: el 1566 eren 10).

No queda cap resta del castell de Durro, tot i que ho recorda el nom del Tossal del Castell, la funció primordial del qual era la vigilància dels colls de la serra del Corronco que donaven accés a la vall de Boí des d’altres llocs de la baronia. 

La Nativitat de la Mare de Déu és l’església parroquial de Durro, una de les més grans de la vall, que ha patit transformacions serioses al llarg de la seva història: restaurada l’any 1983, el campanar l’any 1994 i finalment l’església i els seus béns mobles l’any 2003, i hi ha molts dubtes sobre la seva disposició primitiva.

És un edifici compost per una única nau, llarga i estreta, que havia estat capçada, vers llevant, per un absis semicircular, eliminat al segle XVIII i substituït per un cos d’edifici, de planta semi trapezoïdal, que fa les funcions de sagristia, bastida, en part, amb els carreus de l’absis prèviament enderrocat.

La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt, de perfil lleugerament apuntat, probablement fruit d’una reforma del segle XIII, dividida en quatre trams per arcs torals. A finals del segle XII s’hi va construir un porxo o porxada els carreus del qual són més petits que els de l’església.

La porta d’accés que s’obre al mur sud, dins el porxo, és feta amb un arc de mig punt, decorada per dues arquivoltes en degradació sostingudes per quatre columnes amb capitells decorats. Els batents de la porta d’entrada tenen un interessant forrellat de ferro forjat de factura medieval. Per sobre de l’arc  de la porta hi ha un crismó treballat en baix relleu.

El campanar, a l’inici del mur nord, prop de la capçalera, és constituït per una torre de planta quadrada, originada a partir d’una socolada llisa, sobre la qual se sobreposen cinc pisos, tot i que el darrer, que acaba amb una coberta piramidal de pissarra, ha estat escapçat per la meitat. Té ornamentació llombarda (dents de serra i arcuacions cegues) també a l’interior.

A l’interior hi trobem un espai format dues capelles amb voltes d’ogiva, afegides al segle XVI, i comunicades, com si fos una segona nau, i al mur sud es conserva una arcada a sota de la qual hi ha l’altar de Sant Antoni.

El MNAC conserva una talla de fusta de la Mare de Déu procedent de l’església de Durro. Aquesta imatge, sens dubte, formava part d’un davallament, ja que és molt semblant a les d’Erill-la-vall i Taüll, i pot ser del tercer quart del segle XII o posterior.

–

Joan Campàs i Montaner