El museu a casa 2.0 – Susanne Berkenheger: Zeit für die bombe  

La teoria hipertextual, vinculada al postmodernisme, s’ha fonamentat en una falsa oposició de l’hipertext i el llibre imprès, i una identificació d’aquest darrer amb tots els trets negatius de la cultura passada i present.

Les idees que exposen els seus defensors (Landow, Bolter, Joyce) s’il·lustren parlant de suposats hipertextos que no existeixen, ni poden existir, de manera que hi ha molta més bibliografia sobre l’hipertext que sobre els mateixos hipertextos.

Aquest vídeo proposa un exemple de com es pot analitzar un hipertext en línia, amb l’objectiu de fer emergir els diversos components de la seva webliterarietat, és a dir, la seva estructura literària a través del seu format, la interacció amb el lector, la construcció i ritme de la narrativa lligats al ritme de l’acció, el paper i significat dels enllaços, les possibles opcions a seguir, la tipografia de les lletres i el color, el joc semàntic amb la paraula ratolí…

Berkenheger reflexiona sobre les possibilitats i els límits de la literatura en xarxa i planteja com, en una obra en xarxa, es poden influenciar psicològicament les decisions del lector. Intenta desvetllar la curiositat, i proporciona informació per tal de fer posicionar l’interactor en les diverses situacions en les que ha d’optar o escollir.

Berkenheger construeix amb Zeit für die Bombe una xarxa hipertextual que es compon de gairebé cent fragments de textos que porten el lector a la recerca d’una bomba perduda i al coneixement de quatre personatges –la Veronika, en Vladimir, l’Iwan i la Blondie– que persegueixen objectius diferents i que permetran que l’autora expliqui la mateixa història des de diferents punts de vista.

Es tracta d’un hipertext modèlic pel que fa a l’ús de les possibilitats que l’any 1997 oferia la Web. No utilitza fotografies, dibuixos, imatges ni elements acústics, sinó que, visualment, només juga amb la tipografia i amb els colors. Fet amb el llenguatge HTML, sembla com si l’autora en tingués prou a experimentar amb aquest llenguatge i amb el navegador.

L’ús de la barra d’eines, la velocitat d’accés, la tipologia gràfica, el fet d’adreçar-se a l’interactor, la barreja de mons reals amb mons virtuals, la interacció participativa i dialògica amb l’internauta, els enllaços evidents i els amagats, la concentració a l’inici de les claus de la narració, els diversos itineraris i punts de vista, la possibilitat de tornar enrere i agafar un altre camí, la contribució de les eleccions al desenvolupament dels fets, les segones oportunitats… són alguns dels components de la webliterarietat d’aquest hipertext.

–

Joan Campàs i Montaner