AI, qui ho dirIA
Reflexions sobre la societat de la intel·ligència artificial
Vivim en un moment de transformació profunda, on la intel·ligència artificial sembla que deixa de ser una promesa futurista per convertir-se en una realitat quotidiana que afecta la manera com aprenem, treballem, ens relacionem i prenem decisions. Davant d’aquest escenari, AI qui ho dirIA neix com un espai de reflexió crítica i divulgativa dins del blog Extr@UOC, dedicat a explorar les implicacions socials, culturals, ètiques i tecnològiques de la IA.
Aquest apartat oferirà articles, entrevistes, càpsules i altres formats que ajudin a entendre com evoluciona la IA i com ens interpel·la com a societat. Amb un to proper però rigorós, vol contribuir al debat sobre el paper que ha de jugar la universitat, la recerca i la ciutadania en aquest nou paradigma.
La secció està coordinada per Llorenç Valverde, qui va ser vicerector de Tecnologia de la UOC entre 2006 i 2013. Actualment és professor emèrit de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i també ha estat, fins el passat mes de maig, el primer director de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial d’aquesta universitat. La seva trajectòria acadèmica i institucional aporta una mirada experta i compromesa amb el desenvolupament tecnològic al servei de les persones.
Les humanitats a l’era de la IA: resistir o reinventar-se?
El terratrèmol
Ens pensàvem que la tecnologia era només una eina i, de cop, la intel·ligència artificial ens ha caigut al damunt com una onada gegant. Ara tenim màquines que escriuen novel·les, pinten quadres i fins i tot responen exàmens millor que un alumne aplicat. Els més catastrofistes ja ho proclamen: “les humanitats han mort”.
Però, un moment: no havíem sentit aquest funeral abans? La impremta havia de liquidar la memòria, la ràdio havia de fer desaparèixer els llibres, la televisió havia de matar el cinema… I aquí seguim. La veritat és que les humanitats només moriran el dia que nosaltres decidim desendollar-les.
El que passa no és que les màquines siguin creatives: és que no saben sentir res. No recorden la gana dels nostres avis, no tremolen amb un vers, no s’indignen davant una injustícia. Tot això continua sent patrimoni humà.
Educació: aprendre o fer trampes?
A les aules, la IA és la temptació suprema. Un alumne li demana a ChatGPT un treball sobre Ramon Llull i en té quatre pàgines impecables en deu segons. I ara què fem, muntam escoles-búnquer amb detectors d’algoritmes?
Potser la pregunta és una altra: si les màquines poden copiar, què ens queda a nosaltres?
- Ens queda el dubte.
- Ens queda la mirada crítica.
- Ens queda la capacitat de sospitar d’una resposta massa perfecta.
El sistema educatiu té una oportunitat d’or: deixar de premiar qui repeteix de memòria i començar a valorar qui sap qüestionar, qui gosa incomodar amb una pregunta, qui no empassa sense mastegar. En un món d’immediatesa, la saviesa és saber dir: “espera, això fa pudor”.
I siguem clars: si els exàmens es poden resoldre amb un clic, potser el problema no és l’alumne, sinó l’examen.
Cultura: patrimoni o cartró pedra?
Museus, arxius, biblioteques… tots corren a presumir que ja tenen IA. Algoritmes que classifiquen documents, programes que reconstrueixen pintures, apps que fabriquen records. Tot molt modern.
Però hi ha una pregunta incòmoda: volem veure la nostra història a través del filtre d’un algoritme entrenat a Califòrnia? Volem que la memòria de la Guerra Civil, del romànic o de la Nova Cançó depengui d’un servidor dels Estats Units?
La IA pot ser un bisturí fi que rescata records amagats, sí. Però també pot ser una trituradora que uniformitza tot el que toca. I en una cultura com la catalana, que ja ha viscut massa sovint amb la corda al coll, això és directament letal.
La llengua: callar o donar guerra?
Aquí no hi ha grisos: una llengua que no és dins la IA és una llengua que s’apaga. Els joves no parlen amb Alexa en català, no li escriuen a Siri en català, i molts traductors automàtics encara ens tracten com si fóssim un dialecte exòtic.
Si no ens hi posam, el català quedarà reduït a quatre cançons tradicionals i un grapat de refranys simpàtics. Però encara hi som a temps. Projectes com AINA estan fent la feina que Google i Amazon no volen fer: donar veu digital al català.
I siguem clars: no basta esperar que ens facin cas. O fem nosaltres les eines, o ens convertirem en clients muts. La llengua ha de sonar als algoritmes, als xatbots i als assistents de veu. Si no, senzillament, desapareixerà de la vida digital.
El veredicte
Les humanitats tenen dues opcions:
- lamentar-se perquè les màquines redacten més ràpid, o
- aixecar-se i recordar al món que sense filosofia, sense història, sense poesia, la IA és només un autòmat lluent però cec.
Sense humanitats, la IA no és intel·ligència: és només potència. Pot ordenar el món, però no pot dir-nos per què val la pena viure-hi. Aquesta resposta encara és nostra.
I, sobretot, que ningú s’enganyi: cap algoritme podrà substituir un vers de Marçal, un poema de Llull o un gest d’Estellés. Les humanitats no han d’esperar permís: han de colonitzar la tecnologia amb preguntes, amb dubtes, amb memòria. Perquè si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà.
–
Llorenç Valverde