Antoni Roig: “Els jocs són grans oportunitats per a crear espais d’experimentació”

Joan Arnedo i Antoni Roig, professors dels estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació i de Ciències de la Informació i Comunicació, respectivament, a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), són membres dels grups de recerca GAME i Mediaccions i impulsors de la jornada “La UOC juga”. Els assistents a aquesta, provinents de diferents àrees i estudis de la UOC, van participar en alguns jocs de taula com: Dixit, Codi Secret, Exploding Kittens, Quirky circuits, Piu Piu, Rhino Hero, Noviembre Rojo i Magic Maze, i en acabar van compartir l’experiència. Conversem amb els impulsors per saber més sobre aquesta iniciativa i, també, de la importància del joc per a l’aprenentatge al llarg de la vida. 

Per què una jornada com “La UOC juga”? 

Joan Arnedo (JA): Si bé es plantejava parcialment com una oportunitat de mirar els jocs proposats de manera analítica, i estudiar el seu potencial per aprendre (el que sigui, encara que fos gestió de crisis imaginàries, o com equilibrar cartolines per fer una torre), el quid de la qüestió era crear un espai en el qual trobar-nos amb els companys i poder conèixer-nos i relacionar-nos. Tot i que és difícil trobar aquest temps en el dia a dia, penso que els que hi vàrem anar vam assolir aquests objectius.

Antoni Roig (AR): Com diu el Joan, un primer objectiu va ser crear espais de relació entre companys i companyes, en un moment en què per primer cop a la seva història, la UOC al complet comparteix un mateix espai i on disposem de multitud de racons on trobar-nos, conèixer-nos i fer activitats que creïn vincles. En segon lloc, els jocs són grans oportunitats per a crear espais d’experimentació: hi ha jocs que faciliten la reflexió, certes habilitats o diferents formes de creativitat; a vegades han estat creats amb aquesta intenció, molts simplement ho porten “de sèrie”. Sigui com sigui, la “La UOC juga” pot ser una molt bona oportunitat per a reunir persones amb interessos diversos per a compartir jocs existents que ens poden aportar al nostre àmbit. I finalment, m’agradaria que fos un banc de proves, un sandbox per a testejar i presentar jocs desenvolupats internament a la UOC, de manera que donem visibilitat i abast a iniciatives creades internament i potenciar així la recerca i la transferència.

Alguns dels participants en la jornada “La UOC juga”.

És el joc és important en la nostra espècie?

JA: Simplement, citaré a Raph Koster en el seu llibre A theory of fun for game design que “diversió és només una paraula més per aprendre”. Els jocs t’ensenyen com funcionen els aspectes de la realitat, com entendre’t a tu mateix, com entendre les accions dels altres i com imaginar. Ja des de petit juguem, i molts jocs no deixen de tenir el seu origen en aprendre habilitats importants, encara que sigui saber relacionar-se amb els altres. I qui diu la nostra espècie, diu d’altres. Els humans no som els únics que juguem amb aquest propòsit tan concret d’aprendre en un entorn segur, de manera simplificada, habilitats clau per la seva vida adulta: caçar, amagar-se…

I és clar, també perquè són divertits i de vegades necessitem desconnectar, socialitzar, compartir experiències en un entorn segur (juguem perquè volem, ningú ens obliga a fer-ho), etc. 

AR: Per mi els jocs tenen un caràcter relacional, ens permeten explorar situacions i mons, ens repten per posar-nos a prova en un entorn segur i on sempre podem exercitar-nos, aprendre, repetir i millorar sense risc, es basen en la diversió (i ens igualen, per tant, a les persones que hi participen) i on construïm el nostre camí obert a la sorpresa, la presa de decisió i l’atzar.

Què aporta el joc a l’aprenentatge? 

JA: Una reflexió que vaig fer a la jornada és que els jocs s’ha demostrat que aporten molts beneficis (no recordo d’on vaig treure la llista i no la puc citar, però no és meva): 

• Són divertits i ens fan sentir bé.
• Són memorables.
• Permeten desinhibir-te.
• Afavoreixen la creació d’equips.
• Emfatitzen la pràctica i la retroalimentació.
• Fomenten el pensament.
• Ensenyen a prendre decisions.
• Provoquen impacte emocional.
• Permeten experimentar altres rols.
• Converteixen l’abstracte en tangible.

I la meva reflexió és que, saps què? Que si hagués de fer una assignatura, però resulta que detestés els jocs, així i tot, voldria que es consideressin tots aquests aspectes. 

AR: Com comenta el Joan, la llista és realment enorme. Tornant a alguna cosa que deia abans, els jocs són entorns basats en la diversió i l’experimentació en un entorn segur, on podem tornar un cop i un altre (el mateix joc ens anima a repetir precisament pel gaudiment  que provoca no només guanyar o perdre sinó simplement ‘fer’…) Els jocs poden presentar diferents realitats, més fantàstiques o més factuals, però les podem reconèixer i ens permeten prendre decisions amb un marge d’autonomia important, cosa que és essencial en l’aprenentatge. I molt sovint ens permeten treballar en grup, sigui en cooperació o en competició.

També en l’aprenentatge al llarg de la vida?

JA: Tot el que s’ha dit aplica tant a petits o a grans.  És clar, a cada cicle de la vida cercarem un tipus de joc o un altre, segons allò que ens resulta reptador. Igual que varia el nostre gust per la lectura i deixem de llegir contes (o no…).

AR: Crec que un dels grans errors de percepció amb relació als jocs és situar-los només en l’esfera infantil i, en conseqüència, ‘menor’. El joc és una qualitat humana que ens reconnecta amb una part essencial, instintiva, que sovint menystenim com a adults, però que ens és fonamental. Poder assumir un rol determinat, experimentar i posar-te a prova, trobar un espai de relació personal que crea vincles (com diu el Joan, els jocs són memorables), poder imaginar, crear estratègia, assumir altres rols, acceptar unes regles compartides amb un conjunt de persones o simplement donar-nos temps fa que em sembli essencial per la vida adulta.

Quan ens fem grans, deixem de jugar?

JA: És això cert? En tot cas, com en altres coses, variem els nostres gustos, o deixem de tenir l’oportunitat/temps de fer-ho com ho fèiem abans (que no ganes). La diversió i el joc és subjectiva, i per tant ens tornem més selectius. Però realment a ningú li interessa el joc? Mirem llavors els jocs olímpics o els mundials de futbol.

AR: No deixem de jugar, en alguns casos deixem de considerar el joc com una activitat valuosa perquè se’ns orienta molt a la productivitat i separem les esferes de la “vida seriosa” del joc, però no hi ha realment diferència.

Com s’incorpora el joc a la universitat?

JA: Existeixen moltes experiències a la literatura científica sobre com aplicar el joc en entorns d’educació superior, que mostren evidències dels seus aspectes positius.  Per això, per exemple, organitzem el GamiLearn cada any. Però en els darrers temps, i suposo que és el que toca a la UOC, té molta rellevància el joc digital, donat el pes actual dels videojocs a la cultura popular. Algunes universitats ja contemplen ludoteques com a part integral dels seus recursos cap als estudiants, igual que tenen la seva biblioteca (però no en igual mesura, encara).

Sobre aquest tema, i alguns tractats abans, recomano el llibre Learning with Digital Games, de Nicola Whitton, tot i que al títol posi la paraula “digital”. Ara bé, “La UOC Juga” és de jocs de taula.

AR: Com diu el Joan, en universitats com la nostra el joc ‘digital’ té presència, ni que sigui en forma de jocs de simulació, minijocs o línies de treball més explícites sobre videojocs. Pel que fa a recerca, el joc té un interès multidisciplinari, que va des de la tecnologia al disseny, l’antropologia, l’educació, la cultura visual i les narratives. En l’àmbit de la comunicació, que és el que conec més, hem treballat el desenvolupament d’Escape Rooms educatius, jocs de simulació de crisis, jocs per a facilitar la discussió al voltant d’un tema o jocs de creació d’històries col·lectives.

Per acabar la nostra conversa, us plantejo una qüestió com si es tractés d’un joc. Què en penseu d’aquestes dues frases?

“L’home no deixa de jugar perquè es fa vell. Es fa vell perquè deixa de jugar”. Bernard Shaw.

“Jugar és la manera preferida del nostre cervell per aprendre”. Diane Ackerman

JA: Sobre la primera, deixar de jugar és com decidir que un bon dia deixaràs de pensar o d’afrontar cap repte. Ja no és simplement envellir en la concepció de “passar de nen a adult” i de deixar enrere una part de la innocència, sinó de deixar de cuidar-te a tu mateix.

AR: Exacte, no deixem de jugar, deixem de tenir el joc en consideració i a vegades jutgem a d’altres per dedicar temps a jugar com si ens tragués temps de fer ‘coses importants’. Però no ens mirem a nosaltres mateixos, no ens fixem en el vessant lúdic de la nostra vida, que necessitem com respirar.

Enllaços d’interès:

Referències:

Koster, R. (2013). Theory of fun for game design. O’Reilly Media, Inc.

Whitton, N. (2009). Learning with digital games: A practical guide to engaging students in higher education. Routledge.