Carlos A. Faerron: «No hi pot haver conservació ambiental si no hi ha pau social»

El costa-riqueny Carlos Alberto Faerron Guzmán va començar com a metge, va passar a la salut pública i després a la salut planetària, un concepte que no té ni una dècada de vida i que ell insisteix que ha de ser un moviment, una crida urgent a l’acció. A això es dedica en cos i ànima. És director associat de l’Aliança per a la Salut Planetària, director del Centre Interamericà per a la Salut Global i professor a les universitats de Harvard i Maryland. A més, és docent del màster universitari de Salut Planetària (interuniversitari: UOC, UPF, ISGlobal). Precisament en el marc d’aquest màster, el passat 10 de maig va tenir lloc la jornada Promoting postgraduate education in planetary health in Europe. Faerron es va encarregar de la ponència inaugural i, pocs dies després, parlem amb ell sobre aquest esdeveniment i sobre com assegurar el benestar de les futures generacions d’humans i éssers vius a la Terra.

Amb quines conclusions vau tancar la jornada?

Amb dues conclusions. La primera, que a Europa estan sorgint moltes iniciatives en relació amb l’educació en salut planetària, tant programes estructurats sota el lema de salut planetària com altres iniciatives que integren de manera transversal els principis de la salut planetària en els seus programes educatius. Hi ha molta energia. D’altra banda, hi ha molta desconnexió. Cal una millor coordinació i compartir experiències per accelerar aquests canvis curriculars. Són coses que fins a cert punt ja sabíem, però el fet de ressaltar-les ajuda a enfortir el treball en xarxa, que és increïblement important. La jornada va servir per a això.

A la ponència inaugural vas parlar d’on som i del que encara ha d’arribar a l’educació en salut planetària. S’hauria d’incorporar a les escoles, als instituts, a la formació dels docents?

Vaig repassar el creixement exponencial que ha viscut la salut planetària, que no és només un camp d’estudi, sinó un moviment social que està fent una crida perquè revalorem la nostra relació amb els sistemes naturals i reimaginem com hauria de ser la societat. Una crida a actors de diferents sectors: l’acadèmic, el dels que prenen decisions, el sector privat, la societat civil organitzada, el sector que representa les diferents institucions del món… Això, per descomptat, comporta grans reformes, grans canvis, en diferents àmbits. La crida emfatitza la urgència i, en aquest sentit, quan treballem aïlladament, sense xarxa, ens alentim. Els esforços en educació escolar i superior encara van més endarrerits. Des de l’Aliança per a la Salut Planetària hem aconseguit treballar amb les universitats, però encara no hem aconseguit treballar profundament amb els més joves. Estem buscant que hi hagi més representació d’actors en aquests sectors. Una de les maneres és participar en converses amb l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), que té un alt impacte a l’hora d’influir en el disseny de polítiques d’educació.

Parlaves d’urgència. El concepte de salut planetària no té ni una dècada i entenc que va evolucionant. Es pot definir en una o dues frases?

Primer de tot, cal posicionar la salut en una escala global en la qual, si mirem no solament la història de la humanitat, sinó també la de la Terra, entendrem que la nostra espècie, Homo sapiens, és molt única. Hem generat coneixements i acumulat tecnologia, i els recursos que això ha consumit estan alterant de manera molt important els sistemes naturals: el clima, els oceans, els sòls, l’aigua, l’aire. Fins a tal punt que això està afectant la salut de les persones. Quan parlem de salut planetària, cal posicionar-nos en aquest moment històric de la Terra i de la nostra espècie. A partir d’aquí, es tracta d’entendre quins són els mecanismes pels quals aquests impactes dels humans sobre els sistemes naturals estan afectant la salut de les persones. Amb aquesta anàlisi de la connexió entre els canvis en els sistemes naturals i els impactes en la salut, es tracta de proposar i treballar amb els diferents actors per generar solucions que no siguin tiretes, pegats, sinó que siguin solucions holístiques. En aquest sentit, ens agrada pensar que no és només un camp disciplinari, sinó que comporta acció. Moviments socials. Canvi de polítiques públiques. Canvi en com ens relacionem amb la naturalesa. Canvi en els sistemes econòmics. No són dues frases, en són unes cinc-centes [riu].

Cuidar l’entorn per salvar-nos.

No solament salvar-nos a nosaltres, sinó també salvar les altres espècies amb les quals tenim llaços completament interdependents. És moure l’antropocentrisme cap a l’ecocentrisme.

Després tornarem a això, però ara volia preguntar-te per la teva carrera. Vas estudiar medicina i, segons tinc entès, els teus inicis van estar marcats pel treball en una zona rural del teu país, on et vas relacionar amb les comunitats indígenes. Com passes de la medicina a la salut planetària?

En la meva carrera hi ha diverses etapes que em van orientant cap a la salut planetària, entre les quals cal destacar treballar en una zona indígena del sud de Costa Rica. Després d’haver-me criat en un ambient de ciutat i completament urbà, en treballar en aquest lloc veig que les persones allà es relacionen amb el seu entorn d’una manera molt diferent de la manera en què jo estic acostumat pel que fa a com obtenen l’aigua o els aliments o en relació amb les tradicions de les cosmovisions indígenes, que tenen un enllaç directe amb el seu entorn natural. Això canvia la meva perspectiva sobre el que és la salut.

És clar.

I quan abandono la meva pràctica clínica i decideixo treballar més en salut pública global, en una de les institucions en les quals treballo em toca ser l’única persona del grup d’investigadors de ciències de la salut, quan els altres són tots de ciències de la terra, biològiques, naturals… I aquí comença de debò el meu interès per entrellaçar les diferents ciències que estudien el canvi ambiental i la salut. Creem un programa especial per fer-ho, que anomenem Desenvolupament sostenible i salut, on comencem a generar cert moviment en l’àmbit educatiu.

…

I també m’ha influït molt el fet de ser d’un país lloat a escala internacional per les seves polítiques ambientals, i on des de molt petits ens ensenyen que Costa Rica és molt especial per com es relaciona amb la naturalesa. No és un país perfecte, a vegades els mitjans internacionals semblen mostrar que vivim en un paradís tropical i això és exagerat, perquè el país té molts problemes en l’aspecte ambiental, però no deixa de ser pioner, innovador. És un país que no té por d’assumir reptes en política ambiental que van a contracorrent de la normativa internacional.

Potser molts no sabíem que Costa Rica fos pionera en aquest sentit. Molta gent del meu entorn la coneix per la novel·la Pura Vida. Ens pots posar exemples d’aquestes bones praxis?

Podem començar pel fet que es genera un ambient de pau social. La pau social és un pilar de la conservació ambiental. No hi pot haver conservació ambiental si no hi ha pau social.

Interessant.

Això comporta tenir institucions fortes que advoquen pels drets de la ciutadania. Als anys quaranta, quan el país estava madurant cap a una institucionalitat enfortida, es va generar aquest ambient de pau social i es van prendre decisions pioneres, com ara l’abolició de l’exèrcit. Això allibera, en relació amb el pressupost, molts diners per poder invertir en coses fonamentals, com ara la salut o l’educació. Això posa els fonaments perquè, als seixanta i els setanta, es comenci a treballar en el medi ambient. Es genera un programa de parcs nacionals que advoca per la reversió de l’ús intensiu dels recursos naturals que el poder econòmic estava fent amb la fusta, els sòls i la mineria. Se l’atura. Es tendeix a un model d’energies netes, de protecció de boscos, i es fa valer la biodiversitat, no solament en l’àmbit ecosistèmic, sinó també econòmic, de turisme, de recerca. Aquesta aposta fa que Costa Rica sigui un país model per a d’altres països de la regió. Al llarg de la història, ha suposat el lideratge en fòrums internacionals, com el fòrum de la COP 21 de París, on la secretària general era una costa-riquenya, Christiana Figueres. I Costa Rica ha adoptat rols clau a escala global malgrat ser un país petit. Amb molta diplomàcia científica.

Aquesta afirmació sobre la pau social pot desanimar. El món està molt regirat. Què hem d’exigir a les administracions en tots els àmbits perquè les noves generacions de persones i éssers vius tinguin benestar?

És complicat. No és el mateix demanar a una autoritat local d’una comunitat amb alt grau de vulnerabilitat i dificultats de base, que a una població d’ingressos elevats i amb un consum molt alt, en la qual tots els drets estan assegurats. En un context de països molt desenvolupats, necessitem exigir a les autoritats de tots els nivells que accelerin els canvis. Hi ha cert compromís de fer els passos necessaris per protegir el medi ambient, però cal accelerar aquests camins. A més, cal demanar-los que col·laborin internacionalment amb països menys desenvolupats perquè es pugui assegurar aquí el que anomenem el piso social. És a dir, assegurar-nos que els recursos necessaris per al benestar estan garantits a escala universal: treball digne, habitatge digne, igualtat de gènere, alimentació saludable, qualitat de l’aire, de l’aigua… Això és imprescindible abans de pensar en altres coses. I els que estan en millors condicions han de baixar el seu consum.

M’imagino un món més analògic, més hiperconnectat, però amb més consciència sobre l’ús de les tecnologies… I potser més quilòmetre zero. És així, un futur amb una bona salut planetària?

Sí i no. Des del quilòmetre zero ens beneficiarem d’algunes coses, però hi ha d’haver espai per a l’intercanvi de béns a escala global. Som una comunitat global: compartim coneixement, cultura i menjar. Trobarem les tecnologies necessàries perquè hi hagi una mobilitat de persones, béns i coneixements que no faci mal a la Terra. I això també cal accelerar-ho. Penso en una comunitat rural de Costa Rica, que produeix cafè, el qual pot ser una font de treball i de vida digna, sempre que tingui el mercat on posicionar-lo. Aquest cafè es pot consumir de manera responsable en altres llocs del món. Crec que l’aïllament de mercats pot arribar a ser perillós. En el context posterior a la Segona Guerra Mundial ja es deia que la millor manera de fer pau entre nacions és fer-se socis comercials. Però que quedi clar que no parlo del sistema econòmic actual, on l’acumulació de capital és obscena i es permet que els rics es tornin més rics i els pobres més pobres. Estic parlant d’una manera nova d’entendre com repartim els recursos disponibles, en què el nacionalisme o la tendència de mirar només cap endins poden ser perillosos.

On són les persones que lideraran aquests canvis?

Tinc molta fe en les generacions joves, si bé és cert que hi ha una crisi global de consciència, de desinformació, de mala utilització de la tecnologia, que ens està desconnectant cada vegada més del nostre entorn. Però hi ha joves molt capaços, molt conscients d’aquests reptes… Encara que no veig ben consolidada la massa crítica, que és la que impulsarà el canvi. Hi ha un espai enorme per arribar-hi. No cal deixar que la situació ens aclapari. Cal crear la narrativa d’un món millor, del rol de l’esperança en el canvi. La narrativa que tot està pitjor que abans tendeix a paralitzar les persones. Revisem el que ens expliquem. Hi ha alarma i urgència, però no tanta com per estar paralitzats.

En aquest context, està clar que té sentit introduir coneixements i educació en salut planetària a totes les universitats.

Sí. No solament de com estem canviant els sistemes naturals. També sobre què és l’equitat i el pensament sistèmic, què és la justícia ambiental, com construir moviments… Tot això són pilars de la formació en salut planetària. Necessitem una reforma curricular a gran escala. I, quan pensem en veus que calen en la societat, els professionals de la salut tenen un potencial immens per multiplicar un missatge d’urgència i esperança. Professionals de la infermeria, de la medicina, de la salut pública, són una plataforma de confiança importantíssima. Aquí hi ha un potencial enorme.

També en els MBA de les grans escoles de negocis, on estudien persones que acaben encapçalant corporacions o liderant partits polítics.

No arribarem enlloc si el nostre sistema polític i econòmic no canvia la seva manera de fer les coses. No n’hi ha prou amb sensibilitzar. Cal veure com fer les coses diferents i això requereix d’una elevació del pensament creatiu i els sistemes de valors. Els currículums dels MBA no tenen això representat de manera sistemàtica, però curiosament els canvis arriben quan hi ha un diàleg liderat pels estudiants. Les noves generacions venen diferents. La vella guàrdia difícilment canviarà. Els negocis són part del nostre ADN com a espècie, però cal trobar una nova manera de fer-los. Cal fer una reforma a gran escala de tots els graus per tenir aquesta massa crítica i que sigui capaç de treballar en xarxa. I això també és un repte, perquè en els primers anys de carrera aprens un llenguatge propi i això et fa diferenciar-te en illes de treball, on les persones no són capaces de conversar. Cal generar llenguatges comuns a totes les professions i això és el que ve a fer la salut planetària.

La intel·ligència artificial (IA), que avui és una arma poderosa i fins i tot perillosa, alhora que imparable, pot estar al servei d’això?

Hi ha un potencial i un risc enorme. És la clàssica arma de doble tall. Tot està molt tendre per dilucidar què passarà. La velocitat a la qual es mou és increïblement ràpida. Crec que, avui, el més important és trobar els marcs reguladors a escala internacional. Això ens falta i no pot esperar un any i mig o dos anys. Cal injectar fons per regular-ho. Si no, les conseqüències poden ser nefastes. Necessitem marcs reguladors internacionals i múscul per emprendre les accions reguladores. A partir d’aquí, cal resoldre altres problemes, com el problema d’alineament, per assegurar que les metes de la IA estiguin alineades amb les de l’ésser humà. Això no ha estat resolt i no se sap com ho farem. Resolt el problema del marc regulador i el de l’alineament, podem veure com utilitzar aquesta tecnologia per al màxim benestar de la humanitat. No fos cas que passi com en totes les tecnologies noves de la història: tecnologia que arriba per prometre una vida més fàcil i acaba sent una eina d’acumulació de capital per als més rics. Ha passat des del motor de vapor fins a Google. I les inequitats generen tensions que desestabilitzen la pau social, que és imprescindible per a la conservació ambiental.

Per acabar, i parlant d’aquest treball en xarxa, ets professor del màster universitari de Salut Planetària (interuniversitari; UOC, UPF, ISGlobal). Què destacaries de la teva experiència?

No em ve de nou perquè he treballat en la docència i amb l’arribada de la COVID-19 es van accelerar els processos d’educació en línia. De la UOC estic aprenent molt amb el grup de companys docents i m’agrada la maduresa dels estudiants: ja venen amb una trajectòria que els permet un bagatge per al diàleg interdisciplinari. I m’ha sorprès el nombre de persones matriculades, més de cinquanta. No tinc cap mena de dubte que, quan aconseguim traduir-lo a l’anglès, es multiplicarà.