Salvador Macip: «La recerca no pot quedar-se a les universitats: hem de traslladar el coneixement científic a la societat»

12/09/2022
Salvador Macip, catedràtic de la UOC. Salvador Macip, catedràtic de la UOC.

Salvador Macip Maresma és doctor en Medicina, investigador i escriptor. L’any 2020, dues setmanes abans de la declaració de l’estat d’alarma per la COVID-19, va incorporar-se a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) com a professor dels Estudis de Ciències de la Salut. Ara, dos anys més tard, ha estat nomenat catedràtic de la UOC. Actualment, Macip dirigeix un grup de recerca sobre el càncer i l’envelliment a la UOC i a la Universitat de Leicester, ciutat on resideix des de l’any 2008. 

L’entrevistem per descobrir com afronta aquesta nova etapa com a catedràtic a la Universitat, per parlar de la seva recerca sobre el càncer i l’envelliment, dels nous programes d’envelliment i medicina personalitzada que impulsa aquest curs 2022-2023, així com de les seves dues passions: la literatura i la música. 

Fa uns mesos vas ser nomenat catedràtic de la UOC. Què suposa per tu aquest reconeixement?

És un gran honor i una gran responsabilitat. Quan comences la carrera acadèmica sempre veus la càtedra com una cosa molt llunyana, i quan hi arribes realment fa molta il·lusió perquè és el reconeixement a una àmplia trajectòria. És la conclusió o la conseqüència d’haver treballat de valent durant molts anys: la carrera acadèmica és complicada, i el fet de poder sobreviure dintre el món acadèmic i anar progressant sempre és motiu de celebració. 

Amb aquest nomenament has assolit el grau màxim de l’escala acadèmica. 

Es pot veure de dues maneres diferents: com una línia d’arribada al grau màxim de l’escala acadèmica o com a una nova línia de sortida. A partir d’ara comencen noves responsabilitats i noves tasques. Com a catedràtic has de ser guia en molts aspectes: tens la responsabilitat de ser un model a seguir per la gent que vol arribar fins a la càtedra i a més a més has d’ajudar a totes les persones joves que venen al darrere a poder arribar on estàs tu.

Una àmplia trajectòria en la recerca del càncer i l’envelliment 

L’any 1998 et vas doctorar en genètica molecular a la Universitat de Barcelona, i des de llavors has estat estudiant les bases moleculars del càncer i l’envelliment. Què et va portar a interessar-te per aquests dos àmbits?

Tenia clar que volia fer recerca en un camp que pogués tenir impacte mèdic. La carrera de medicina sempre ha marcat els meus interessos i la meva línia de recerca, i quan em vaig plantejar quins eren els grans reptes de salut que hi havia a finals del segle XX i principis del XXI, el càncer era un dels que estava a dalt de tot de la llista. A part del càncer, a la llista també hi apareixien les malalties neurodegeneratives i la sida, que en aquell moment era (i avui dia segueix sent) un problema de salut molt important. Al final em vaig decantar pel món del càncer, i a partir d’aquí vaig començar a tocar la porta als laboratoris més punters d’aquell moment per si algú em volia per fer un postdoctorat. Finalment, en vaig aconseguir un a la Icahn School of Medicine at Mount Sinai de Nova York. 

I com vas passar d’investigar sobre el càncer a fer-ho en l’àmbit de l’envelliment? 

Mentre estudiava els mecanismes que frenen el càncer m’adonava que molts d’aquests també estaven presents en el procés d’envellir. El procés que fa de pont entre el càncer i l’envelliment és la senescència. És un procés cel·lular concret a través del qual les cèl·lules es tornen velles. Es tracta d’un mecanisme que pot protegir-nos contra el càncer, però que a la vegada causa o contribueix a l’envelliment. A partir d’aquí és quan vaig decidir estudiar els dos àmbits, és a dir, investigar sobre si era possible augmentar les defenses contra el càncer sense augmentar l’envelliment. 

Per això segurament has acabat centrant la teva recerca en l’envelliment.

Durant el postdoctorat vaig anar obrint les dues línies de recerca de forma natural i, després, com a cap de grup, vaig decidir centrar-me en l’envelliment. L’envelliment és un dels processos naturals més sorprenents, més desconeguts i amb un impacte més important en la nostra salut. Intentar trobar maneres per aconseguir que els últims anys de la nostra vida siguin de bona salut pot tenir un impacte molt rellevant en la societat. Això és precisament el que m’ha motivat a seguir explorant possibles mecanismes per frenar l’envelliment o envellir millor.

L’envelliment és un procés natural sorprenent, desconegut i amb un impacte rellevant en la nostra salut

Actualment, lideres una recerca que ha dissenyat uns anticossos per destruir cèl·lules velles i frenar l’envelliment

Avui dia existeix una primera generació de fàrmacs, que funcionen bé en animals i que ara s’estan començant a provar en humans, que tenen efecte en els mecanismes de l’envelliment. El problema és que són fàrmacs que causen efectes secundaris perquè no han estat dissenyats per frenar l’envelliment. Són fàrmacs que van ser originalment creats per tractar d’altres malalties, però que ens hem adonat que poden servir per netejar les cèl·lules velles o senescents dels teixits. Ens cal millorar aquests fàrmacs perquè no tinguin tants efectes secundaris i siguin més efectius. 

Quines són les claus del vostre estudi?

Bàsicament, estem fent el mateix que es fa en el càncer. Utilitzem les eines que ja s’han desenvolupat pel càncer per veure si en lloc de perseguir i eliminar cèl·lules canceroses podem fer el mateix amb les cèl·lules envellides. L’objectiu del nostre estudi és trobar marcadors que ens permetin identificar les cèl·lules velles que fan que els nostres teixits no funcionin bé, per posteriorment poder localitzar-les i eliminar-les específicament. Això ho fem a través de teràpies dirigides amb anticossos: hem dissenyat el primer anticòs que permet localitzar les cèl·lules velles i deixar-hi anar una càrrega tòxica per eliminar-les, tal com es fa amb el càncer. De moment hem aconseguit resultats en cultius cel·lulars al laboratori; el següent pas és provar si funciona en animals i, en cas que sí, finalment provar-ho en humans. 

També estàs implicat en una recerca per esbrinar si el dejuni intermitent alenteix l’envelliment en dones postmenopàusiques. Quin és l’objectiu d’aquesta investigació?

Hi ha dues maneres per fer front a l’acumulació de les cèl·lules senescents en els teixits: esperar que es formin les cèl·lules velles per posteriorment eliminar-les, que és el que fem amb els anticossos, o bé evitar que aquestes es formin. En aquest últim cas, hem vist que manipular l’alimentació a partir d’una reducció de la ingesta calòrica evita l’acumulació de cèl·lules senescents en els teixits dels animals. En humans això és difícil de fer perquè requereix una reducció severa i constant de les calories i si això no es controla bé pot acabar comportant desnutrició o altres problemes de salut. Amb aquesta recerca volem estudiar alternatives més fàcils i que puguin tenir un efecte similar com, per exemple, el dejuni intermitent o l’alimentació restringida per horaris. En aquest cas la idea no és reduir les calories, sinó passar a consumir-les en unes hores concentrades del dia. A través del dejuni intermitent volem enganyar el cos perquè es cregui que no hi ha aliments i així activar els mecanismes antienvelliment. 

I per què heu decidit centrar la recerca en les dones postmenopàusiques?

Hem decidit estudiar les dones just en l’època en la qual comença la menopausa perquè és una etapa on hi ha un clar augment d’envelliment en el cos: deixa d’haver-hi hormones, es produeixen canvis en els teixits i es posen en marxa una sèrie de factors relacionats amb l’envelliment. Centrar-nos en aquest col·lectiu ens permet acotar l’estudi per veure si realment el dejuni intermitent pot ajudar-nos a activar els mecanismes antienvelliment en l’etapa de la menopausa. Si podem aturar o frenar el procés d’envelliment en dones postmenopàusiques, després podrem estudiar-ho en altres grups de població, com els homes o dones d’altres edats. 

Envelliment i medicina personalitzada, entre els nous programes de la UOC

Juntament amb altres professors i professores de la UOC, enguany has impulsat el cicle de seminaris Els reptes de l’envelliment. Una mirada interdisciplinària a la vellesa. Per què creus que és necessari promoure iniciatives com aquesta? 

En l’àmbit de la recerca és crucial afrontar un problema des de totes les perspectives i enfocaments possibles. L’envelliment és un procés biològic, però té lloc en unes persones que formen part d’una societat i per això és important considerar aquest procés biològic dins d’una estructura personal i social. Per aquest motiu, mentre avancem en la recerca biològica de l’envelliment, també és rellevant que avancem en altres camps per fer front a altres reptes de l’envelliment com, per exemple, al de com podem integrar millor les persones grans en la nostra societat.

Té sentit.

La idea del cicle de seminaris Els reptes de l’envelliment. Una mirada interdisciplinària a la vellesa és precisament esdevenir un punt de trobada entre persones de diferents àmbits de la UOC que treballen per un mateix objectiu: millorar la qualitat de vida de les persones. Aquest cicle ens serveix per posar en contacte persones que tenen interessos similars i que no havien coincidit fins ara, a més de servir-nos com a espai d’intercanvi d’idees per pensar o idear nous projectes. Al mateix temps, ens serveix d’aparador de cara a l’exterior perquè la gent pugui conèixer la recerca que s’està portant a terme en l’àmbit de l’envelliment. La recerca no pot quedar-se a les universitats: hem de traslladar el coneixement científic a la societat.

Ara que ja s’han celebrat sis del total de nou sessions del cicle, quin balanç fas de la iniciativa?

El cicle de seminaris està obtenint uns resultats molt positius. Estem aconseguint debats i propostes molt interessants i, de fet, ja han sorgit noves idees de col·laboració entre els diferents ponents. També hi ha hagut una bona resposta per part del públic gràcies al fet de poder portar a terme els seminaris en un format híbrid. Això ens permet, d’una banda, tenir un debat presencial a la sala i, de l’altra, tenir l’oportunitat de visualitzar el vídeo durant o després de la sessió des del canal de YouTube de la UOC. Això amplifica la difusió del que estem fent en el marc d’aquesta iniciativa. Al cap i a la fi, el que ens interessa és que la gent sàpiga el que estem fent. Penso que seminaris en línia o cicles de conferències com aquests haurien de ser habituals en tots els camps de la universitat. 

El cicle d’envelliment està obtenint resultats molt positius: estem aconseguint debats interessants i ja han sorgit noves idees de col·laboració.

Aquest curs 2022-2023 codirigeixes, juntament amb el Dr. Marco Inzitari, la nova especialització d’Envelliment, Nutrició i Qualitat de Vida (UOC-IFMIL). Quins són els objectius d’aquest programa?

Des dels Estudis de Ciències de la Salut estem construint una nova línia sobre envelliment. En un futur volem crear un màster en envelliment que sigui el més transversal possible. L’especialització d’Envelliment, Nutrició i Qualitat de Vida que posem en marxa aquest curs és una primera pota d’aquest futur màster. Per això, s’hi tractaran els temes més immediats i que tenen un impacte més obvi i real en el dia a dia de les persones grans, com són l’exercici, la nutrició i les relacions socials. 

A qui va dirigit aquest programa?

És una especialització que vol donar eines a les persones que treballen amb gent gran, així com a totes aquelles persones interessades a saber què es pot fer, en el present i en un futur pròxim, per millorar la qualitat de vida de les poblacions envellides. Per això va dirigida tant a personal sanitari com a investigadors de l’àmbit de la biologia o la psicologia. Tots els àmbits que interaccionen o estudien el tema de l’envelliment es poden beneficiar d’aquesta primera especialització, que repassarà les eines que ja es poden aplicar per millorar la qualitat de vida de les persones grans en aquests moments. 

També dirigeixes el nou curs de Medicina Personalitzada i de Precisió (UOC-BIST). Quins continguts s’hi tractaran?

L’objectiu d’aquest curs és proporcionar informació sobre les bases de la medicina personalitzada a les persones que treballen en l’àmbit de la salut. Els explicarem d’on ve aquest concepte, què significa, com es porta a terme i com s’aplicarà en un futur als hospitals i a l’atenció primària. Aquestes eines han sorgit en els últims 15-20 anys, són molt noves i molts professionals no les van estudiar durant la carrera. Amb aquest curs volem actualitzar i aportar nous coneixements en aquest àmbit, així com compartir noves dades per entendre què és la medicina personalitzada i quins són els seus principals beneficis.

Creus que la medicina personalitzada cada vegada tindrà més rellevància en la pràctica clínica?

La medicina personalitzada és el futur de la medicina. Fins ara la medicina ha donat el mateix fàrmac a tothom per tractar un mateix problema de salut. Ara, amb la medicina personalitzada, l’objectiu és triar el fàrmac específic que pugui funcionar millor en cada pacient. La idea és aprofitar tota la informació genètica i els coneixements que podem obtenir sobre les peculiaritats de cada pacient, saber com aquest respon a cada fàrmac en concret i a partir d’això donar-li el que li funcionarà millor per tractar la seva malaltia. Això ja s’està fent així a l’hora de tractar el càncer. La medicina personalitzada pot suposar un canvi de paradigma radical, ja que ens permet ampliar moltíssim el llistat de fàrmacs que podem fer servir per tractar diverses malalties. Estic segur que cada vegada estarà més present en els hospitals i els centres d’atenció primària.

Divulgació científica per traslladar el coneixement científic a la societat

Canviem de tema per passar a parlar de la teva faceta d’escriptor. Com compagines l’escriptura amb la investigació i la docència?

Optimitzant molt bé el temps. Sempre he viscut la ciència i l’escriptura com una part de la meva professió o de la meva persona. Són dos interessos que no puc separar i que formen part de la meva personalitat. Dedicar-li hores a la ciència o a l’escriptura no és un esforç per mi, sinó una necessitat. La ciència i la literatura són dues de les meves passions i tinc la sort que em paguen per fer el que m’agrada. 

Recentment, has publicat, juntament amb l’escriptora i actriu Àngels Bassas, la novel·la de ficció Doble vida. Ens pots fer cinc cèntims de què tracta?

Després de publicar un llibre de filosofia com el de Què ens fa humans?, em va venir de gust escriure una novel·la de ficció. Doble vida narra una història d’amor entre dues persones des de dos punts de vista diferents: l’Àngels explica el punt de vista de la dona i jo el de l’home. Només quan acabes de llegir les dues parts entens què ha passat exactament en aquesta relació. És una novel·la divertida perquè cadascú ho ha escrit en el seu estil i ho ha enfocat d’una manera diferent, i quan ho ajuntes és quan realment té gràcia i sentit. De fet, la novel·la es ven en format de llibre capiculat, de manera que la història es pot començar a llegir per davant o per darrere. 

Al llarg de la teva trajectòria com a escriptor has publicat diversos llibres de divulgació científica, i durant els dos últims anys has analitzat l’evolució de la pandèmia de COVID-19 a molts mitjans de comunicació. Per què és important divulgar la ciència?

No m’he definit mai com a divulgador científic perquè crec que la feina de divulgació que faig és part de la meva feina com a científic. Els científics i científiques hem de fer divulgació de la ciència com puguem: escrivint llibres, escrivint als mitjans si t’ho permeten, fent conferències o inclús parlant amb els amics i amigues. El fet de ser escriptor m’ha facilitat poder explicar les coses d’una manera clara i anar millorant la meva manera de comunicar al llarg dels anys. Això m’ha permès, ara que hi ha hagut la crisi sanitària de la COVID-19, tenir les eines per explicar el que estava passant a la societat. Per mi ha estat un orgull i una responsabilitat formar part del grup de científics que hem pogut accedir als mitjans per explicar la pandèmia a les persones.

Realment hi has posat molta dedicació. Durant la pandèmia moltes persones et traslladaven els seus dubtes personals a través de Twitter i sempre els vas respondre. 

És molt important que els científics siguem propers i ens comuniquem amb la societat. Això requereix temps, moltes hores i no tothom hi està disposat. Jo procuro utilitzar tots els canals de comunicació que tinc al meu abast per traslladar els coneixements científics a la societat, ja sigui a través d’un programa de ràdio, un llibre o contestant un tuit. 

Ha estat un orgull i una responsabilitat formar part del grup de científics que hem pogut accedir als mitjans per explicar la pandèmia a les persones.

A més de la literatura, una altra de les teves grans passions és la música. Quan vas començar endinsar-te en aquest món?

La música permet establir lligams socials i interaccionar amb altres persones des del punt de vista creatiu. Sempre m’ha agradat molt la música i cap a l’adolescència vaig veure que m’agradava tant que, a més d’escoltar-la, volia crear-la. El problema és que jo venia d’una família en la qual la música no havia estat una prioritat i vaig haver d’aprendre de manera autodidàctica quan ja estava a la universitat. Sé tocar prou bé uns quants instruments com per poder divertir-me tocant amb altra gent. Avui dia faig música amb diferents grups d’amics per treure la meva part musical de dintre: en la música, quan estàs tocant una cosa i funciona bé és una sensació molt bonica i de satisfacció immediata. 

Quin és el teu disc imprescindible? 

En tinc uns quants! Els àlbums que escolto més habitualment són Wish you were here de Pink Floyd, Selling England by the Pound de Genesis o Machine Head de The Purple. 

Per acabar, tens alguna altra afició que no coneguem? 

Soc addicte al cinema. He vist moltíssimes pel·lícules i he gaudit molt amb el cinema. De fet, algun dia m’agradaria tenir algun tipus d’implicació amb alguna cosa audiovisual o una pel·lícula. També m’apassionen els còmics. Tinc una biblioteca de còmics molt extensa i avui dia segueixo llegint-ne. No sé dibuixar i, per tant, no podré fer mai un còmic com a dibuixant, però potser sí com a guionista. De fet, sempre procuro incorporar elements del llenguatge cinematogràfic i dels còmics quan escric literatura: barrejar eines de diferents disciplines artístiques sempre et permet crear coses diferents i originals. 

(Visited 30 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Editora de continguts dels Estudis de Ciències de la Salut i dels Estudis d'Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació.
Comentaris
Deixa un comentari