Formació dual als ensenyaments universitaris: per què i per a què?

La formació en alternança (o dual) ja disposa d’una sòlida trajectòria en els ensenyaments superiors a Catalunya, especialment molt consolidada en els Cicles Formatius de Grau Superior, a partir de la publicació d’una normativa específica l’any 2012 (Resolució ENS/1204/2012). Fruit d’una clara voluntat política del Govern de la Generalitat, aquesta normativa va posar a disposició dels centres educatius recursos i eines de suport per tal que la formació en alternança esdevingués una eina efectiva i a curt termini per fer abaixar unes taxes d’atur juvenil catastròfiques en un context de crisi econòmica i del treball que causava estralls especialment entre la població més jove del nostre país (16-24).  Precisament en aquells anys, la formació professional va gaudir d’un primer creixement important de demanda a causa de les poques oportunitats que oferia el mercat laboral.

Es feia evident que a països com Alemanya, Àustria o Suïssa, on la formació professional era i és, simplement dual, les taxes d’atur juvenils no duplicaven (com passava aquí) la taxa d’atur de la població general i l’anomenada transició escola-treball es feia d’una manera molt més natural i plàcida. D’altres països, com Noruega, Finlàndia i especialment Holanda, van impulsar d’altres models més híbrids i flexibles en alternança. D’aquesta manera, el terme “dual” va quedar reservat per als models centreeuropeus abans comentats, on la participació dels representants de les empreses i de les persones treballadores era molt substancial, tant en el disseny (currículum) com en el seguiment i en l’avaluació dels ensenyaments (a Alemanya, per exemple, l’avaluació dels alumnes es fa a través de les Cambres d’Oficis —salvant les distàncies, l’equivalent a les nostres Cambres de Comerç)—, amb una representació paritària dels treballadors i treballadores i els ocupadors i ocupadores.

Al nostre país la formació professional inicial en alternança va fer mèrits propis per continuar creixent, ja que també responia més que favorablement a altres mancances del sistema educatiu i del mercat del treball: manca d’encaix entre oferta i demanda de perfils professionals (en termes qualitatius i quantitatius), dificultat per dotar els centres educatius de la tecnologia necessària (estem parlant d’ensenyaments tècnics i pràctics) i per què no dir-ho, una certa lentitud del sistema educatiu per renovar la seva oferta formativa (els títols de formació professional els aprova el govern de l’estat tot i que Catalunya té competència per adaptar-los al seu context soci econòmic i inclús per aprovar títols propis).

El salt de la formació dual (és així com s’anomena en l’àmbit universitari) als ensenyaments universitaris va ser gradual i molt més selectiu. Un precedent clar i brillant va ser la Escuela Universitaria de Ingeniería Dual de Instituto Máquina Herramienta d’Elgoibar que, adscrita a la UPV/EHU des de 2011, impartia formació vinculada amb les enginyeries en aquesta modalitat (Graus, Màsters i Cursos d’Especialització). Avui en dia l’oferta en modalitat dual ha crescut considerablement i, encara que continua centrada en estudis de tipus tècnic (renovables, transformació digital…) ja ha començat a implantar-se en altres especialitats de gestió (ADE, Turisme i Hoteleria, Prevenció de Riscos Laborals, Distribució…) i inclús a la formació del professorat (Grau en Educació Primària i Màster en Formació del professorat) encara que molt més tímidament.

No va ser fins a l’any 2021 que el sistema universitari no aprova una normativa específica (Real Decreto 822/2021 para la obtención de la mención dual). Segurament no es pensava només en l’ocupabilitat de l’estudiantat (recordem que l’AQU vincula a l’estàndard 6 d’acreditació: Qualitat dels resultats dels programes formatius dos indicadors vinculats a la inserció laboral en termes tant quantitatius com qualitatius) si no segurament en un intent per acostar més la universitat a les necessitats dels sectors productius i millorar la qualitat dels seus ensenyaments, especialment en aquells programes amb una vocació netament professionalitzadora, en un context de canvi tecnològic i cultural cada cop més accelerat. Cal tenir en compte, a més a més, que la formació en modalitat dual suposa una alternativa especialment eficaç per aquell perfil d’estudiantat menys competitiu en el mercat del treball, podent-se així considerar un instrument privilegiat per al foment de l’equitat social.

Aquest decalatge de pràcticament deu anys en la regulació específica d’aquesta modalitat d’ensenyament fa pensar en què no són pocs els reptes als quals hauran de fer front els ensenyaments duals en el context universitari per esdevenir una opció viable i escalable i acabar convertint-se en una alternativa autèntica i real per a tot aquell estudiantat que hi vulgui participar: disposem de prou organitzacions productives preparades i disposades a participar activament en la formació en alternança? Podran les pimes, més del 95% del teixit productiu, accedir-hi sense un suport institucional complementari adequat a les seves característiques? Serà una motivació suficient la formació dual (més enllà de la possible incorporació laboral un cop finalitzats els estudis) per a l’estudiantat donades les característiques del contracte laboral que li dona empara? La gestió acadèmica (AQU i les mateixes universitats) serem prou àgils i dinàmiques per entendre i atendre les necessitats de les organitzacions? Assumirem les universitats que aquest escenari requereix una redefinició dels rols acadèmics i un nou enfocament vers les organitzacions que esdevindran copartícips dels processos formatius? I finalment, com gestionem la no presencialitat en la formació modal? 

Un horitzó, certament, engrescador per a tots els que creiem i treballem per una universitat més oberta, centrada en l’estudiantat i que entenem que donar resposta a les necessitats de les organitzacions productives no fa sinó reforçar el nostre compromís amb l’estudiantat.