És la digitalització una solució en les crisis sanitàries com la COVID-19 a la inclusió social en transport per a les persones amb discapacitat?

El transport públic és un bé essencial per a tota la població, especialment per a persones de la tercera edat o persones amb discapacitat que per la seva condició no poden accedir al vehicle privat. La decisió de mantenir els sistemes de transport públic oberts durant la pandèmia COVID-19 va ser perquè és un servei públic essencial. Segons diversos estudis previs, l’accés al transport és essencial per portar una vida plena. No obstant això, la prevalença de COVID-19 ha presentat riscos i reptes únics per a grups desfavorits i vulnerables, incloent-hi les persones amb discapacitat. Aquests reptes inclouen a) transport segur i fiable, b) informació actualitzada i c) assistència de servei de transport deficient. A més, amenaça d’afegir noves barreres de transport a l’experiència de transport (creant dubtes sobre el transport) i, al seu torn, pot intensificar l’exclusió social, ja que les persones amb discapacitat encara podrien evitar el transport públic a causa de la por d’infectar-se per COVID-19 en el transport. Els reptes en els serveis de transport públic per a donar solucions a les persones amb discapacitat s’han de resoldre a través de processos innovadors i col·laboratius.

És clar que els sistemes de transport haurien d’incloure les persones amb discapacitat en totes les etapes del procés de planificació a través de la cocreació per a un disseny de transport més inclusiu. Per tant, el procés de cocreació i codisseny amb les persones amb discapacitat, són importants com a resposta a COVID-19, es pot gestionar mitjançant la participació en la cocreació de valor. Això és rellevant, ja que la digitalització pot suposar un repte per a aquesta part de la població. Així, com a exemple, escoltant les veus de les persones amb discapacitat, s’ha desenvolupat un nou disseny per als trens de Metro de Barcelona utilitzant el procés de cocreació de valor per millorar l’experiència del transport públic. S’ha explorat un nou sistema de senyalització amb més colorit, clarament delineat en àrees / seients reservats per a les persones amb discapacitat i les característiques més grans i millorades, separades d’altres passatgers amb necessitats d’accés com bicicletes i cotxets de bebè.

Més enllà de considerar les opinions dels usuaris, el procés requereix un redisseny dels productes i serveis basat en una millor comprensió de l’ús de recursos digitals per part de les persones amb discapacitat a través d’un procés de col·laboració i aprenentatge mutus. Si alguna vegada hem de superar o proporcionar solucions transformadores per a les barreres d’accessibilitat dins del sistema de transport, es necessita una comprensió mútua dels problemes i pràctiques de les persones amb discapacitat respecte als recursos digitals. Algunes de les reflexions sobre digitalització, COVID-19 i transport inclusiu són:

• En primer lloc, els recursos digitals proporcionats per un operador de transport han d’estar dissenyats per satisfer les necessitats d’accessibilitat de les persones amb discapacitat per garantir el seu ús òptim en l’experiència del metro. Per exemple, els passatgers amb discapacitat visual han de poder disposar de pantalles de visualització que proporcionen informació relacionada amb l’ocupació en format d’àudio per als cecs. El disseny accessible i universal és clau a l’hora d’implementar innovacions. En aquest sentit, l’adopció d’un procés de cocreació ajuda els operadors de transport a garantir l’accessibilitat donant veu a les persones amb discapacitat i participant en un procés mutu mitjançant el qual es dissenyen o s’ajusten noves innovacions.

• En segon lloc, tot i que la digitalització pot facilitar que les persones amb discapacitat navegui per les rutes de Metro, planteja alguns reptes, especialment quan Wi-Fi no està disponible per o bé si la digitalització és tan complex que els passatgers amb discapacitat intel·lectual són incapaços d’utilitzar fàcilment dispositius d’autoservei.

Per tant, s’ha demostrat que les persones amb discapacitat perceben un millor valor en la seva experiència en el metro quan els recursos que proporcionen els operadors de transport són tan digitals com no digitals, en lloc d’un servei totalment digitalitzat. Algunes persones amb discapacitat perceben un viatge de metro més segur quan el personal de l’operador de transport s’assegurava que altres passatgers seguien totes les mesures de seguretat i salut, incloent-hi que els passatgers portaven mascaretes.

Implicacions pràctiques per als operadors de transport públic

Es necessita una resposta pandèmica més inclusiva per fer front als reptes derivats de l’impacte de la COVID-19 en les persones amb discapacitat en els entorns de transport públic. La digitalització pot tenir un impacte positiu en l’experiència de l’usuari quan una combinació de recursos digitals i no digitals proporcionats pels operadors de transport augmenta la percepció de seguretat i accessibilitat de les persones amb discapacitat

De la mateixa manera, quins recursos digitals i no digitals aporten més valor per a les persones amb discapacitat? En primer lloc, poden ajudar els proveïdors en el desenvolupament de nous productes o instal·lacions, com les noves pantalles de visualització que ofereixen informació de servei i d’ocupació de transport. En aquest sentit, s’han de considerar ajustos basats en el disseny universal que satisfacin les necessitats de comunicació de les persones cegues i el suport als usuaris amb discapacitat per crear el millor valor per a ells en la seva experiència en Metro. En segon lloc, el personal és un recurs rellevant per ajudar a les persones amb discapacitat quan la digitalització falla.

En resum, la pandèmia COVID-19 ha comportat reptes únics que, al seu torn, proporcionen oportunitats perquè els operadors de transport reforcin la seva relació amb les persones amb discapacitat mitjançant l’alineació del disseny de transport inclusiu i el nivell de satisfacció de les persones amb discapacitat. És essencial que els operadors proporcionin personal format per oferir assistència en temps real a les persones amb discapacitat quan la digitalització falla i aplicar el disseny universal abans que s’implementin les innovacions digitals. Quan això es faci correctament, les persones amb discapacitat percebran un augment de l’accessibilitat.