María José Aguilar: “Treballar només amb el mòbil em va estalviar una quantitat de temps increïble”

María José Aguilar és la guanyadora de la categoria internacional dels Premis MoJo Innova 2023. La periodista, que treballa al diari centenari El Comercio (Equador), té un llarg recorregut com a comunicadora al país llatinoamericà. La peça amb la qual ha aconseguit el guardó, pensada per al format reels d’Instagram, es titula “¿Y después de la guerra, qué?“, i narra la història de Sarah Luna, una excombatent de les FARC que relata com van ser els seus últims anys a la guerrilla i el seu procés de reinserció en la societat colombiana.

La María José ha desenvolupat la major part de la seva carrera a Quito. Ha treballat a Radio Visión FM, un altre mitjà que té cinquanta anys d’història, i abans d’això va estar fent tasques de comunicació organitzacional a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO). També ha passat per les redaccions de TeleAmazonas i Canal Uno.

A propòsit del guardó, parlem amb ella sobre la seva trajectòria, la peça guanyadora, el periodisme mòbil i moltes més coses.

Formes part de la plantilla d’un diari amb 116 anys d’història que aposta pel periodisme mòbil i les noves narratives d’una manera clara. És el somni de qualsevol periodista multimèdia!

Ara mateix compleixo quinze anys en el sector de la comunicació, en els quals he treballat tant a la banda corporativa com a la dels mitjans. Això sí, ja fa uns anys que vaig decidir enfocar-me en el periodisme, i acabar formant part d’El Comercio és tot un luxe. Malgrat la seva història —és un dels pilars fonamentals del nostre país—, en el nostre diari hi ha una nova línia encara per explorar: la de les múltiples maneres de narrar que ens permet internet avui. A l’Equador, hem estat un dels primers mitjans escrits a explorar les opcions que ens dona el vídeo. Tinc la sort de disposar d’una llibertat total per explorar idees innovadores, nous formats, formes experimentals…, i de tot aquest procés neix la producció del vídeo de la Sarah.

Com va sorgir la idea d’elaborar la peça guanyadora dels Premis MoJo Innova?

Sempre, al llarg de tota la meva carrera, he intentat per tots els mitjans entrevistar algú que, després de sortir de les FARC, hagués iniciat un procés de reincorporació o reinserció. Però és molt difícil parlar-ne perquè, moltes vegades, són persones discriminades i pateixen molt les conseqüències d’aquesta guerra interna. Els fa por revelar la seva veritable identitat. La Sarah, per sort, va decidir obrir el seu cas al món. Es tracta d’una actriu que es va graduar una vegada signada la pau —va ser una de les integrants del comitè que va signar el tractat. Ara està totalment reintegrada: participa en obres de teatre per tot el país i intenta transmetre un missatge de pau a través de l’art. El que és curiós és que no va ser segrestada ni obligada a formar part de la guerrilla, sinó que li van explicar com funcionava i ella va decidir, per voluntat pròpia, ingressar en les seves files.

Hi ha una diferència entre les “reinserides”, que són aquelles que han estat capturades i el retorn de les quals, en primera instància, no va ser voluntari, i les “reincorporades”, que decideixen deixar les armes i tornar a la societat pel seu propi peu, com en el cas de la Sarah.

Suposo que es tracta d’històries carregades d’un immens dolor, per a totes les parts…

Per descomptat. Hi ha encara moltes ferides socials. És un procés de sanació de tota una societat. Vaig tenir una parella colombiana, com a exemple, que tenia més de 40 anys. Acostumava a dir-me: “No saps el que és néixer en un país en guerra i no haver viscut en un lloc on hagi regnat la pau”. En el meu cas, per exemple, l’última vegada que vaig viure una guerra era molt petita, i és difícil entendre en profunditat tot el que això comporta.

El procés de reinserció ha estat satisfactori en la majoria dels casos, però no necessàriament gràcies a les eines que proporciona l’Estat, sobretot pel que fa al camp, l’agricultura i la recuperació de les terres. A vegades, es tracta de gent que no coneix cap altra realitat que no sigui viure a la selva. Per a ells, reintegrar-se en una ciutat representa un canvi radical. Molts preferirien tornar a la vida rural, ja que el procés d’adaptació és complicat.

Per què vas decidir fer una peça com la de les FARC exclusivament amb el telèfon?

Una de les raons va ser perquè representava un repte enorme explorar les possibilitats de fer cobertures d’aquesta envergadura utilitzant, tan sols, un dispositiu mòbil. Sempre vaig percebre com una cosa molt complicada dur a terme tasques complexes únicament amb un smartphone. Vaig decidir començar a fer cobertures de manifestacions i d’altres llocs més o menys conflictius utilitzant només el meu telèfon. Aquesta experiència em va portar a cobrir el Mundial de Qatar de l’any passat en format MoJo. Treballar només amb el mòbil em va estalviar una quantitat de temps increïble, i això em va donar la facilitat de produir material al mateix temps que gravava per a peces futures. Encara que pot tenir limitacions, fins ara no n’he trobat cap que sigui molt limitadora. De fet, és molt flexible; ens permet explicar el que passa i fer-ho d’una manera més ràpida i efectiva.

Quan vaig fer aquest vídeo, vaig dubtar de si demanava ajuda a persones que treballen amb ordinadors, però em vaig proposar el repte de crear un minidocumental completament des del meu dispositiu. Va ser complicat establir-ne el format, ja que l’enregistrament es va fer mitjançant videotrucades, però al final vaig aconseguir sortir-me’n.

Has participat en més peces fetes i pensades en format mòbil?

Sí. De fet, la meva aportació en aquest diari és purament multimèdia. El meu paper és explorar els nous formats mòbils, explicar les notícies a través de vídeos adaptats a les xarxes socials, amb un format més orientat als usuaris d’aquestes plataformes. Desglosso els temes i intento fer vídeos més curts perquè tinguin una recepció més bona entre les persones que les utilitzen. Quan hi ha notícies importants al país, i això passa sovint, faig vídeos de preguntes i respostes perquè la ciutadania en tingui una comprensió profunda i precisa. Produeixo, edito, munto, pujo els vídeos i m’encarrego del copywriting. A més, també creo vídeos relacionats amb turisme i viatges.

Vas fer el reportatge completament sola?

Sí, tot el treball el vaig fer sola. Vaig fer el contacte, vaig dur a terme una entrevista —que va durar més una hora—, etc. El repte més difícil va ser condensar en un format de xarxes socials de tot just tres minuts de durada tot el que la Sarah m’havia explicat. Vaig haver de fer un equilibri entre la visió que tenia sobre la seva afiliació a la guerrilla i el que ella volia expressar com a persona. S’ha parlat molt del que les FARC han fet bé i d’allò en què han fallat, però el meu enfocament principal va ser treure a la llum els somnis particulars de la persona que hi ha darrere de la combatent.

Són el futur del periodisme, aquests nous formats?

Sí, crec fermament que aquests formats no desapareixeran. Som en una època en què les tendències les marquen els usuaris, especialment els que naveguen per les xarxes socials. Sovint, les persones s’enganxen quan troben alguna cosa que els proporciona una visió més profunda. És un desafiament considerable per a tothom que cerca noves maneres de narrar. Si elimines bona part de l’ornament del producte i el presentes d’una manera més concisa, a la gent li agrada. Les respostes acostumen a ser molt positives. Estic segura que es tracta d’una tendència que continuarà guanyant adeptes i que molts continuaran explorant.

Com perceps la salut actual del periodisme?

Doncs, mira, just acabo de sortir d’un taller de periodisme i penso que tothom comparteix un discurs de canvi. El periodisme és una professió que no deixarà d’evolucionar mai, amb transicions diàries, sigui en relació amb la intel·ligència artificial, els pòdcasts o les xarxes socials. És un ofici que s’adapta sense problemes, i de manera periòdica, als diferents canals que sorgeixen cada dia. A parer meu, no està en crisi, sinó que viu en un model de canvi. No obstant això, hem d’entendre que, malgrat els nous canals d’informació, la gent sempre hi recorre. És crucial no deixar d’invertir en capacitació, eines per utilitzar la IA, verificació de dades, i ajudar les persones a estar segures que la informació que llegeixen és veraç. Això sí: sempre que el periodisme continuï adaptant-se a les noves tecnologies i a les demandes emergents.