Família, abusos i vulnerabilitats, en el punt de mira d’artistes i experts acadèmics

Es celebra la primera taula rodona del cicle La família (o la família?), fruit de l’aliança entre la UOC i la Sala Beckett

El desig del cor (El deseo del corazón), obra de Caryl Churchill en versió dirigida per la dramaturga Lucia Del Greco, es representa a la Sala Beckett aquest mes de novembre. Per aquest motiu, el passat divendres 18 de novembre, va tenir lloc la taula rodona Rols, abusos i vulnerabilitats, en què la directora Del Greco va dialogar amb la Gemma San Cornelio, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació de la UOC, i Lídia Arroyo, membre del grup de recerca Gènere i TIC de l’IN3. Teatre i realitat van ocupar la Sala d’assaig a partir del diàleg d’experts i públic sobre violència, silenci, petites omissions, rols dels membres de la família, víctima i abusador… Aquesta és la primera de sis taules rodones al voltant de la família, eix de la temporada a la Sala Beckett.

L’any 1997, abans del Me Too i l’onada de consciència, visibilització i acció que va comportar, la dramatura anglesa Caryl Churchill publicava El desig del cor, “un pas valent de denúncia de l’abús sexual i masclista dins de les famílies, l’impacte que comporta i el silenci que ho envolta” va explicar Lídia Arroyo, investigadora del grup de recerca Gènere i TIC de l’IN3, durant la Taula Rodona Rols, abusos i vulnerabilitats (18 novembre), en el marc del cicle La família (o la família?), fruit de l’aliança entre la Sala Beckett i la UOC per crear un espai de trobada entre pensament i dramatúrgia. Aquesta obra, en cartell actualment, està dirigida per Lucia del Greco, qui també va participar en la taula rodona  juntament amb Gemma San Cornelio, professora de disseny i comunicació dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació de la UOC.

Del Greco, llicenciada en Literatura i Filologia a la Sapienza Universitá di Roma, doctorada en literatura comparada per la Oxford University i graduada a l’Institut del Teatre, qui també va adaptar l’obra, va compartir en aquest espai que “la primera lectura del text resulta hostil. És difícil entendre de què parla l’obra i per què autors contemporanis treballen el contingut d’aquesta manera. I és que la forma fa de mirall al contingut”. San Cornelio va afirmar que “com altres obres audiovisuals o pel·lícules del seu moment històric, El desig del cor treballa una narrativa divergent i difurcada, hi ha una ruptura, que a mi em recorda als innovadors videoclips de Michel Gondry. L’ús de la repetició com a recurs estètic amb finalitat dins de l’obra”. Del Greco va assegurar que “el text de Churchill ja s’estructura així, trenca amb el canon lineal de text, de temps… i que això és així perquè la forma explica el contingut. Prèviament, vaig estudiar i llegir moltíssim: està clar que ja no pot haver una forma estàtica independent del contingut en una obra de teatre. L’escena es bloqueja, torna enrere, es produeix una situació imaginària, i torna a començar, i torna enrere… sembla que no hi ha sortida, entrem en un bucle. Per què? Perquè el contingut va d’un drama familiar i els personatges viuen el passat com a present (els records, les sensacions) i així és difícil mirar cap al futur”.

Fons i forma

La Gemma San Cornelio va preguntar-se si aquesta idea constant del bucle que es veu a l’obra i que de vegades passa “per repetir la mateixa frase amb un petit canvi no és una manera de tornar al passat i fer una modificació intentant que arregli alguna cosa? El mateix que passa en la vida real on la violència i l’abús també són un element repetitiu”.

Per a la dramaturga italiana, enfrontar-se a forma i contingut va ser un repte. “El títol, el desig del cor, és una rèplica que dona el pare a la seva filla, una frase rara en aquest entorn. No hi ha acotació de la frase en el text però tenia una intuïció de què passava alguna cosa estranya entre pare i filla però no volia construir el retrat molt negatiu del pare, amb les característiques de l’abusador. No volia posar l’abús de manera explícita al centre” va recordar durant la trobada però al final, de manera orgànica i natural, “a partir del treball amb els actors, va passar. Alguna força ens portava cap aquí. Vam construir el pare però també la repressió, el silenci, les omissions que passen en l’entorn familiar -i que són petites violències constants davant una cosa traumàtica-. Aquest abús que pateix la filla és una cosa compartida: tots a la família, sobretot les dones, tenen certa complicitat. Només hi ha una víctima, i és l’abusada”. Realitat i obra es toquen.

Personatges

Més enllà de la filla, qui a punt de tornar d’Austràlia desata l’acció, hi ha dues dones que juguen un important paper en aquest text. San Cornelio va assenyalar que la mare, una dona callada, “amb el pas de l’obra, és cada cop més empoderada i això passa en alguns casos en nuclis familiars on la dona és oprimida”. Per Arroyo, el personatge de la tieta fa de contrapunt amb la mare, tot i que és un personatge ambigu. Segons Da Greco, “ella és algú de fora de l’estructura familiar, sense marit i fills, per això pot fer-ho. Per als pares, és difícil donar legitimitat els fills més enllà d’aquest paper però la tieta si ho fa, li dóna legitimitat de persona. Però malgrat tot, no hi ha una denúncia ni voluntat de no verbalitzar el que està passant”. Per a l’autora, la informació és poder: allò que no es diu, que no se sap, que no es comparteix, dona poder al pare en aquest cas. 

San Cornelio també va recordar l’altre personatge masculí, el germà, “que apareix borratxo i per això diu la veritat. És el que està al marge, no pot suportar la tensió i s’atreveix a dir-ho”. Da Greco va puntualitzar que per això, des del primer moment, “el pare el ridiculitza, l’infantilitza. Aquell que podria estar aprop de dir la veritat, el fan fora, no té possibilitat de parlar. Hi ha una omissió constant del germà”.

Algunes dades

La Lídia va afirmar que “el text de Caryn, l’any 97, en què l’abús no s’explicita, coincideix en un moment social en el què la violència sexual, tot i ser un fenomen molt estès, estava socialment silenciat i normalitzat. Més encara quan la violència sexual es produien a l’àmbit privat, familiar. Les dades són importants: segons Save the Children, una de cada 5 persones, de nen o nena, ha estat abusat sexualment. Però, és interessant veure com en l’adaptació, Lucia sí que mostra explícitament que s’està produint un abús sexual. Aquest pas endavant de mostrar-ho, també pot estar relacionat amb l’impacte que ha tingut el #MeToo i la mobilització internacional, quan massivament vam sortir a denunciar aquesta violència i és que el 2019, una de cada dues dones, ha estat víctima. Amb el Me Too moltes dones vam començar a posar nom a la violència sexual i vam denunciar el que patíem, al carrer, als mitjans. Va ser global: a Xile van començar a manifestar-se amb el crit “Violador eres tú…” i una setmana després dones de tot el món van també denunciar-ho. Però, just un mes després, amb la pandèmia ens van confinar a casa”a”. Aquesta experta va explicar que “el capitalisme, en el seu desenvolupament, a les dones, ja ens havia confinat, quan es van construir socialment les fronteres de l’espai públic reservat als homes, i l’espai privat com el lloc social de les dones. Tenim experiències prèvies de confinament i que està relacionada amb la violència sexual que es produeix als carrers i als espais públics o el poder dels homes a l’espai públic del mercat de treball… El desig del cor, que es va treballar durant la pandèmia, és una  obra de confinament”. La Lucia va insistir que es forçava a no mirar el text des d’una perspectiva de gènere “però aquest es va manifestar sol. Apareix l’espai domèstic com un espai tòxic així que la família està contaminada. I nosaltres, que en formem part perquè tots som fills o germanes, també ho estem. La nostra identitat existeix a partir de la família, també. De fet interessant això del capitalisme que comentem, ja que la Caryn parla de la família com una estructura social que conté el primer germen del capitalisme. La família i la societat es fan de mirall: la societat es conforma de famílies: els membres de la família tòxica surten al carrer, al món… “ Per a De Greco, al text, “aquest bucle és un codi des del principi però hi ha un moment -quan passa l’abús- que tot es congela i la imaginació, que abans entrava en diferents situacions possibles, ja només entra en el mateix punt. Ja no hi ha possibilitat d’altres imatges perquè ja no hi ha sortida”.

Avui, la realitat

Les tres autores van parlar de la pel·lícula Acusados, de Jodie Foster, com una primera mostra de la visualització d’aquest abús uns anys abans, tot i que en un espai públic i com a crítica d’un sistema judicial. San Cornelio va expressar que “aquesta va ser una proposta molt feminista però avui hi ha sèries que no tenen aquesta lectura ni molt menys. Com representem la violència sexual als mitjans audiovisuals em preocupa”.

Arroyo va plantejar-se si “estem reproduint estructures d’abús patriarcal sempre? O la transformació és possible? A l’espai públic, amb cada manifestació per exemple, es produeix una possibilitat de canvi. I a l’espai privat? Totes coneixem dones que han patit abús però ningú coneix abusador. On són? Per exemple, el 72% de les víctimes d’abús sexual infantil són nenes i el 98% dels seus abusadors, homes masclistes. El 84% pertanyen al seu entorn i el 49% a l’entorn familiar. La pandèmia va moure coses: l’abús familiar és molt greu i el no suport de l’entorn, com en aquesta obra, el silenci de  la mare respecte l’abús sexual que està exercint el pare sobre la seva filla, perpetua la reproducció de l’abús de les persones que denuncien, el 33% són les pròpies víctimes i el 28%, les mares. Què passa doncs amb les que denuncien? Que el sistema judicial no sempre se les creu. Les que no denuncien no poden sortir del bucle però les que denuncien… si estan en crisi matrimonial el seu testimoni no és vàlid, per exemple. Com no han de viure una crisi matrimonial si s’enteren que el seu marit i pare de la criatura abusa d’ella? Save the Children també ha denunciat que la veu dels nens no es considera testimoni però sí prova. En el 24% de les denúncies infantils, els abusadors són absolts. Per què? El 35% perquè es contradeien -de veritat? un nen o jove, en un entorn familiar, amb la persona que conviu… com no s’ha de contradir en algun moment!- i el 15% perquè hi havia consentiment. Aquestes raons són preocupants. Poc a poc això està canviant amb les noves lleis, esperem”.

Arroyo va dirigir-se al públic participant a la trobada i va llançar una pregunta: “Heu provat mai a denunciar? és difícil com és difícil reconèixer que s’ha fet abús”. De Greco va assegurar que “és perillós i delicat, sobretot en les pròpies famílies. Hi ha un temps de silenci i un temps de trencament. Potser entre que passa i  que posem el nom hi ha un temps que no juga a favor” i més endavant va afirmar que “en el moment que ho verbalitzes allò es fa real, ja no ho pots obviar”. Per això, per a la directora, és important recordar “que la responsabilitat cau sobre qui fa l’abús. És difícil que algú s’autosenyali quan el comet i això ens acaba donant responsabilitat als que estem al costat, d’alguna manera, tot i que no m’agrada parlar de responsabilitat… Tota decisió és política: i el silenci també ho és, tot i que vingui d’una càrrega com no saber gestionar el que hem vist o el que provocarà. De totes maneres, jo crec en la possibilitat de canvi”. Arroyo va dir que “d’aquest silenci que reflexa l’obra -la complicitat d’una dona que dóna suport a la víctima però sense confrontar l’abusador- no hi ha dades sobre quant d’extés està el silenci còmplice amb l’abusador . Des de l’art, des del teatre, se’ns il.luminen noves dimensions  que des de les ciències socials encara no tenim evidències empíriques”. San Cornelio va afegir que “aquesta obra fa que el missatge et cali, tracta d’una manera sensorial i amb una estètica interessant però de manera opressiva, aquest drama”.   Lucia Da Greco va explicar que “durant la primera meitat, la gent riu molt. Però hi ha un canvi de sorolls de fons, d’interpretació, i en la segona, amb les mateixes escenes, la gent no riu. I és que la nostra percepció va canviant amb allò que anem veien a l’obra… però també a la realitat”. Per això, entre d’altres raons, l’art també té un paper de conscienciació i transformació. 

UOC-Sala Beckett

Aquesta temporada 2022-2023, la família centra els espectacles que acull la Sala Beckett. Al voltant, se celebraran també xerrades i activitats que seran punt de partida per generar diàleg i pensament al voltant del concepte, gràcies a l’aliança entre la UOC i La Beckett. A través del cicle La família (o la família?) es crea un espai de trobada amb experts del món acadèmic -vinculats als estudis d’Arts i Humanitats, Ciències de la Comunicació i la Informació, Psicologia i Ciències de l’Educació i de l’IN3, de la dramatúrgia i el públic, a partir de sis taules rodones. La primera ha sigut aquesta celebrada el passat 18 de novembre, sota el títol Rols, abusos i vulnerabilitats.