Candela Barro: periodisme mòbil, compromís social i llenguatge inclusiu

“Sempre m’ha interessat més parlar amb la gent i estar a peu de carrer que sortir a la pantalla”- Candela Barro

Entrevistem la periodista Candela Barro (26 anys), del diari ‘Público’,  , que ha rebut la menció especial dels Premis Internacionals de Periodisme Mòbil (MoJo) , concedits per l’Agència EFE i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), pel reportatge “El convoy de la esperanza: crónica de un viaje humanitario de España a Polonia, ida y vuelta”, on narra com un grup de taxistes de Madrid ajuda famílies refugiades a arribar a Espanya. Candela Barro és molt activa en periodisme mòbil i social, i sempre amb perspectiva de gènere, LGTBIQ+, moviments socials i focalitzat en drets humans.

Periodisme mòbil i social

Recorres més de 6.000 quilòmetres fins a Polònia, acompanyant una caravana de taxistes, per ajudar 130 persones refugiades a arribar a Espanya, en plena guerra. Com t’ha afectat emocionalment aquest reportatge?

M’han impactat els testimonis de la gent. Vaig conèixer una noia de la meva edat, em vaig implicar molt en la seva història i ens vam fer amigues, però ha tornat a Kíiv perquè tota la seva família és allà. Això m’ha impactat, perquè penso que jo podria ser perfectament ella. També la part de càrrega emocional, de parlar amb gent que en realitat no està parlant amb tu perquè sembla trobar-se en un altre lloc; és a dir, que parla amb tu però que tens la sensació d’estar parlant amb algú que té un trauma i està en un altre lloc. Això ho percebia molt, sobretot al principi. Jo mai ho havia vist, perquè era la meva primera cobertura en un context així.

Tot el reportatge l’has fet només amb un mòbil. Anaves tota sola?

Sí, vaig jo sola i porto un mòbil, un braç estabilitzador, un trípode petit enganxat a la motxilla i dos tipus de micròfon: un de corbata i un altre de mà que s’enganxa al mòbil.

Creus que aquesta nova forma de periodisme és el futur?

Encara se n’ha de treballar molt la part tècnica, perquè, òbviament, el mòbil no és com la càmera. Aquesta demana molt més temps, i el contingut trobo que té una altra qualitat. Al final, però, el que fa la televisió en els informatius es podria fer perfectament amb un mòbil. Encara que mai substituirà un operador de càmera, perquè tu tens l’eina (el mòbil), però no la tècnica. Jo sé una mica d’enregistrament perquè me n’ha ensenyat un operador de càmera. Trobo que el periodista hi és per a l’altra part: elaborar el contingut, el guió… Moltes vegades em feia ràbia, perquè m’estava ocupant d’una cosa i no podia fer l’altra. Llavors, penso que sí que és el futur, però amb gent: per fer-ho molt bé es necessita un equip. Com a eina, a mi em sembla molt bona, perquè pesa molt poc i cada vegada té més qualitat.

Des de la teva experiència com a periodista jove, com veus el periodisme actualment? Té futur?

Jo crec que sí, sobretot després de la pandèmia, quan tothom se subscrivia als diaris i hi va haver un boom. Tot i que ara tenim una baixada per la inflació, penso que la gent aposta pel periodisme perquè, al final, vol llegir una capçalera amb la qual senti que està informada. També hi ha moltíssim camp en la comunicació: pòdcasts, youtubers… Tot això ha crescut moltíssim, i continuarà creixent.

Ets una persona bastant compromesa amb els temes socials. Els periodistes, actualment, tenen aquesta visió?

Els del meu equip la tenen. Però, és clar, jo estic en un diari que únicament viu de perspectiva social. Llavors, les nostres entrevistes comencen amb temes socials, i ens trien per la nostra vocació social. També varien les maneres de veure el periodisme. A mi sempre m’ha interessat més parlar amb la gent i estar a peu de carrer que sortir a la pantalla.

Què es pot millorar en la professió?

Una cosa que em sembla molt difícil actualment sent jove és accedir a un lloc en el qual, sobretot si vius a Madrid o a Barcelona, tinguis un salari digne i puguis viure una vida digna. També necessitem exercir la professió amb unes condicions que permetin fer periodisme de qualitat. Moltes vegades hi ha buits en això, d’una part o de l’altra. I també que ens formin. Penso que hi ha un cert edatisme en les redaccions, en el sentit que els joves sustenten molts dels continguts amb salaris més baixos. Si aquest model continua així i arribem als 35 anys, com passa en moltes redaccions, cobrant menys de 30.000 euros en una ciutat com Madrid, trobo que és molt difícil seguir en aquesta carrera.

Quant al llenguatge inclusiu, trobes que s’hauria d’incloure en tots els treballs periodístics? Dificulta la lectura?

Jo hi estic totalment a favor. Penso que no representarem la societat al complet si no utilitzem el llenguatge inclusiu. L’ús de la lletra i no hauria de dificultar la lectura. Amb la x sí que es dificulta. Però no crec que la gent comenci a utilitzar totis de sobte, sense més ni més. Hauríem de fer un debat sobre si cal fer servir un llenguatge amb menys trets de gènere, com ara la ciutadania en comptes de tots els ciutadans. Per no utilitzar tota l’estona totes, tots i totis, ja que pot ser una mica tediós, penso que hauríem de fer servir menys el llenguatge amb trets de gènere, i després, quan calgui utilitzar totes, tots i totis, jo els posaria tots tres. Això és un debat que trobo que han de tenir les redaccions internament. Però jo hi estic totalment a favor, perquè hi ha moltes persones a qui entrevisto que no s’identifiquen ni com a ella ni com a ell. Llavors, jo no els imposaré el pronom, ja que estaria faltant a la veritat perquè no s’identifiquen així, i em sembla una imposició identitària que jo no puc fer de cap manera