Dones i creació audiovisual

5 febrer, 2024
dones-i-cinema-uoc Imatge de la jornada ImCreA sobre dones i creació audiovisual. Imatge de Cristina Fort Ros.

Entre les cinc nominacions a millor pel·lícula dels Premis Goya, hi ha dues pel·lícules dirigides per dones. Abans d’aquesta edició, títols com Alcarràs (Carla Simón), Las niñas (Pilar Palomero) o Cinco lobitos (Alauda Ruiz de Azúa), entre molts altres, han posat de manifest els canvis que experimenta la indústria cinematogràfica. La segona edició de la Jornada ImCreA, organitzada per la Universitat Oberta de Catalunya, ha servit per acostar-se a la realitat que revelen els certàmens cinematogràfics i debatre sobre el context institucional, industrial i social en què treballen actualment les dones que es dediquen a la creació audiovisual. Pots recuperar la xerrada aquí:

La trobada, titulada “Dones i creació audiovisual: contextos, imaginaris i tradicions”, és una iniciativa dels professors Cristina Pujol, Ignasi Gozalo Salellas i Sonia Herrera, dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, i ha disposat d’una taula de debat en què han participat directores i productores referents del sector. Judith Colell, directora de l’Acadèmia del Cinema Català; Miriam Porté, sòcia fundadora de Dones Visuals i productora de Distinto Films, i Lola Clavo, cineasta i coordinadora d’intimitat per a cinema i televisió, han estat les veus encarregades d’analitzar els canvis que ha suposat el trencament del sostre de vidre de la dona en el cinema. A més, la cita també ha servit per analitzar les produccions d’una de les directores catalanes més prolífiques: Neus Ballús.

L’ànim contingut d’aquestes veus, que fa temps que treballen per aconseguir un equilibri real, posa de manifest un present en què s’han aconseguit canvis, però en què encara hi ha un llarg camí per recórrer. Seguint amb els certàmens que reflecteixen el futur de la indústria en el territori, els XVI Premis Gaudí han aconseguit igualar el balanç de gènere amb un 48 % de films dirigits o codirigits per dones. I una altra dada històrica: per primera vegada, el pressupost mitjà de les pel·lícules dirigides per dones (2,2 milions d’euros) supera el dels homes (1,3).

Amb les últimes xifres que donen a conèixer les nominacions dels guardons més importants del cinema a Espanya i Catalunya, podria semblar que som davant un boom de les dones en aquest sector. Amb tot, les tres convidades a la taula de debat conduïda per Sonia Herrera, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC han aportat una mirada que va més enllà de les xifres. “Pot ser que enguany ens acostem al 50 % en aquests certàmens, però això és puntual. El que demanem és que s’arribi a aquest equilibri i es mantingui, atès que no sempre és així. A més, aquestes xifres només es donen quan parlem de directores, guionistes i productores. Cal mirar què passa amb altres membres de l’equip: directores de fotografia, muntatge, efectes digitals, etc.”, ha assenyalat Judith Colell.

Polítiques públiques

Enmig d’una realitat cinematogràfica marcada per enfocaments masculins i heteronormatius, i d’una classe social i un rang d’edat determinats, ha estat imprescindible segons han coincidit a assenyalar les tres convidades l’establiment de mesures des de les polítiques públiques per afavorir la presència de dones i eliminar la bretxa de gènere. Al llarg de les darreres dècades, hi ha un fet crucial: la creació d’associacions que tenen l’objectiu d’impulsar la feina feta per dones.

Una de les pioneres va ser l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA). Des que va sorgir, el 2006, aquesta associació ha elaborat informes anuals que reflecteixen les desigualtats que encara hi ha en aquest àmbit. “Crec que les associacions són molt importants, i tant CIMA com Dones Visuals i moltes altres associacions que han treballat per visibilitzar problemàtiques o anomalies determinades són fonamentals. Amb tot, en el nostre sector, que depèn molt dels recursos públics, la millor associació és la voluntat política”, ha assenyalat Miriam Porté, presidenta d’honor de Dones Visuals.

“Sempre es diu que les dones som molt presents en el sector, tant en l’àmbit de la direcció com en el de la producció. Amb tot, si ens centrem en les institucions o els festivals, ens adonem que no hi ha dones. Quants festivals estan dirigits per dones? Al capdavant dels festivals més importants d’Espanya hi ha homes, i això també passa en altres països. A les institucions ocorre el mateix, tot i que CIMA ha treballat molt per revertir la situació. Cada vegada que sortia un nou informe o estudi sobre els nous directors del cinema espanyol i no hi havia ni una dona, trucàvem als mitjans i als periodistes i insistíem en els noms de directores. Aquesta pressió va acabar servint per entrar en comissions d’institucions i premis”, ha explicat Judith Colell.

Aquests espais associatius han creat una xarxa de treball essencial per impulsar les carreres professionals. Per a Lola Clavo, va ser el lloc que li va permetre retrobar-se amb la professió. “Associacions com Dones Visuals han eliminat jerarquies. Per a mi, va ser el lloc que em va permetre treballar des de la col·lectivitat, i en què vaig veure que treballar no és sinònim de competència, un concepte molt diferent del que ens han ensenyat a les escoles de cinema”, assenyala.

Coordinació d’intimitat

A l’empara d’aquests valors, la cineasta Lola Clavo ha donat vida a una feina amb un fort component social i de qüestionament dels rols de gènere, la representació del cos, la feminitat i la sexualitat: la coordinació d’intimitat per a cinema i televisió. És un departament molt jove que reflecteix canvis que s’instauren a poc a poc.

“Som especialistes en escenes íntimes i escenes sexuals, de la mateixa manera que hi ha especialistes en escenes d’acció o coreògrafs. Tenim un doble rol: d’una banda, ens assegurem que en aquestes escenes íntimes ningú es faci mal, que es respectin els límits de la gent i que hi hagi un espai segur per treballar; de l’altra, fem una tasca creativa per intentar ajudar en la visió de la directora o el director”, ha explicat Clavo.

La irrupció d’àrees com la coordinació d’intimitat i, en definitiva, del cinema fet per directores impulsa un nou imaginari. Amb tot, canviar un segle de cinema creat exclusivament per homes, que han portat a la petita i la gran pantalla plans i guions que apel·len només a la sexualitat masculina, és una cosa que no s’aconsegueix de la nit al dia. Els canvis van acompanyats de nous debats i preguntes: dirigeixes d’una determinada manera pel fet de ser dona? Es pot parlar d’un cinema de dones? Hi ha una mirada femenina específica? Són preguntes sorgides d’estereotips de gènere que encara costa d’abandonar. “Ens ho demanen molt sovint”, ha confirmat Judith Colell. Es tracta de qüestions que mai es plantegen als directors.

Quan incorpores altres punts de vista, que fins ara no hi eren, ajudes a completar el relat. Amb tot, jo no soc gaire partidària de dir que el cinema fet per dones sigui un cinema uniforme i homogeni. Es parla del cinema fet per dones com una categoria en si mateixa. No és un gènere: són nous punts de vista que expliquen el món d’una manera més completa i que afavoreixen un imaginari molt més representatiu i divers”, ha explicat Miriam Porté.

Aquesta opinió és compartida per la directora de l’Acadèmia del Cinema Català. “Sempre faig servir una frase d’Isabel-Clara Simó que diu que les dones som individus, no una espècie. Hi ha dones que fan terror, n’hi ha que fan acció, comèdia, drama, documental, etc. I totes tenim una mirada diferent. El cinema és precisament això: la mirada diferent de cada director i directora. Estic cansada que sempre ens situïn en l’àmbit de les històries de dones. Les dones expliquem històries, ja siguin de dones o d’homes: això depèn de la història”, ha afirmat. Tal com assenyalen les tres ponents convidades per la UOC, aquests estigmes que encasellen condicionen el finançament de la producció. “Culturalment, no hi ha confiança en nosaltres, en les cineastes, de manera que aconseguir que es posin diners en mans de dones és molt complicat”, ha sentenciat Judith Colell.

Dirigir la realitat de les persones per convertir-la en cinema

La Jornada ImCreA també ha servit per analitzar la metodologia de la cineasta Neus Ballús a través d’algunes de les seves obres més importants, com La plaga (2013), guardonada amb quatre Premis Gaudí, incloent-hi els de millor pel·lícula i direcció. En aquest treball, la directora catalana demostra que les directores poden explicar històries i dirigir homes. Els protagonistes són dos homes i tres dones amb un destí que s’entrellaça a mesura que avança l’estiu.

“Formava part d’una associació ecologista que intentava evitar que es fessin noves construccions al territori que apareix a la pel·lícula. Amb tot, a mesura que m’hi acostava i em passava el dia caminant per la zona, vaig anar coneixent els que finalment van ser els cinc protagonistes. Em vaig adonar que no podia fer un documental com els que coneixia i que havia d’incorporar eines d’altres gèneres per poder expressar el que em generava ser en aquest espai i compartir la vida amb ells”, ha explicat Ballús.

La irrupció d’àrees com la coordinació d’intimitat i, en definitiva, del cinema fet per directores impulsa un nou imaginari.

La mirada de Ballús, capaç de parlar de masculinitats, es continua observant en obres posteriors. A Sis dies corrents (2021), l’espectador s’endinsa en la vida de tres homes de diferents orígens i edats. “Són realitats molt diverses que es podrien haver trobat en la vida, però s’han trobat en aquesta pel·lícula i s’han hagut d’entendre”, ha explicat la directora, que en aquesta pel·lícula s’endinsa en el gènere de la comèdia. “Pensava que mitjançant les metodologies documentals que havia fet servir també podia donar lloc a una altra mena de comèdia. Vaig buscar desconstruir la idea de la pel·lícula, novament amb personatges reals que tinguessin un clar component social i un compromís polític, però que alhora la cinta tingués una lectura de lleugeresa que pogués fer somriure l’espectador com a mi em fan somriure moltes situacions”, ha assenyalat.

El viatge de la Marta (2019) ha estat un altre dels films objecte d’anàlisi. Novament, es tracta d’un treball en què la directora catalana recorre a una protagonista que no és actriu per reflexionar sobre el turisme occidental a Àfrica. “Em colava a les classes de francès d’alguns instituts i observava les noies que hi intervenien. M’interessava trobar algú que no hagués viatjat gaire, que tingués ganes de sortir i que tingués un mínim de curiositat política”, ha confessat. La trobada amb el setè art fet per dones s’ha tancat amb l’anàlisi de Blow! (2023), el darrer treball de Neus Ballús, un curtmetratge en què va més enllà de la convivència entre persones diverses, tal com havia fet en produccions anteriors, per interessar-se per la convivència de l’ésser humà amb altres éssers vius del planeta (en aquest cas, les balenes).

(Visited 35 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari