Carlos Marañón: “Per explicar una bona història de futbol has de conèixer i estimar aquest esport”

Carlos Marañón (Barcelona, 1974) és una de les veus de referència per explicar el futbol i la història d’amor i odi que manté amb el cinema. Crític de cinema i director de Cinemanía, també és exjugador i prové d’una família de futbolistes, entre els quals destaca el seu pare, Rafael Marañón, llegenda i màxim golejador històric de l’Espanyol.

“El futbol és la meva passió irracional i el cinema, la racional. Amb els meus textos, intento vincular els dos àmbits”, ens confessa durant aquesta conversa amb motiu de la seva última obra, Barullo en el área. El fútbol en 50 películas fundamentales, publicada en la col·lecció “Filmografías Esenciales” d’Editorial UOC. Es tracta d’una obra essencial tant per als amants d’aquesta mena de pel·lícules com per als que encara consideren que no hi ha films “bons” sobre aquest esport. 

Barullo en el área és un títol molt propi del futbol. Per què has titulat així la teva obra? 

És una frase que associo als diumenges d’Estudio Estadio, en què sortia una penya de Balaídos —el camp del Celta de Vigo— que mostrava un llençol que deia “Barullo no área”. Sempre m’ha semblat una expressió molt gràfica per explicar la relació entre el futbol i el cinema, perquè són dos fenòmens del segle XX i del XXI que neixen alhora, que han conviscut, però que no s’han acabat de portar mai bé, en el sentit que hi ha molta gent que pensa que no hi ha bones pel·lícules de futbol o fins i tot que no hi ha films d’aquest tema. Cap de les dues afirmacions és certa. Hi ha bones pel·lícules de futbol, i moltes més de les que recordem, però és veritat que es tracta d’una relació que ha passat per moltes dificultats, si la comparem amb altres esports que sí que tenen pel·lícules molt reconegudes tant per la crítica com pel públic, des de la boxa fins al billar. 

Com has seleccionat les cinquanta pel·lícules que apareixen ressenyades en el llibre?

El que he intentat és triar cinquanta pel·lícules que, independentment que siguin les millors o no, expliquin tots els aspectes d’aquest esport (el joc, la graderia, els despatxos) i en què l’univers del futbol estigui ben reflectit. Per exemple, a vegades em discuteixen que Volver a empezar, de José Luis Garci, sigui una pel·lícula de futbol. Amb tot, el futbol és molt important en la trama i m’interessava per dir que Garci explica de manera fenomenal tot el que implica ser un exjugador i el que suposa tornar allà on has estat un crac d’aquest esport. Sense ser una pel·lícula de futbol, s’ha convertit en una referència ineludible. Passa el mateix amb El secreto de tus ojos, en què el futbol és un aspecte important de la trama, tot i no ser el principal. 

Per què hi ha aquesta sensació que no hi ha bones pel·lícules que parlin de futbol?

Si agafes el cinema clàssic, el cinema nord-americà i el cinema europeu d’autor, cap d’aquests tres vectors s’ha centrat en el futbol, i així és molt difícil tenir bones pel·lícules. Sense aquestes tradicions, et queda el cinema de barri, el cinema infantil, la comèdia popular, algun documental, etc. Un altre problema és la dificultat de tenir actors que siguin bons futbolistes i també l’absència de cineastes aficionats al futbol. Per explicar una bona història de futbol has de conèixer i estimar aquest esport, i l’has d’haver sentit. És el que li passa a Oliver Stone amb el futbol americà: tot i ser un cineasta revolucionari i polític, és un fanàtic d’aquest esport i és capaç d’explicar una gran història com Any Given Sunday. 

Últimament aquesta idea s’ha capgirat, sobretot a partir d’una revolució formal, i la publicitat hi ha ajudat molt. El futbol és un esport molt dinàmic i és molt difícil de seguir amb la càmera, però en els anuncis comencem a veure que la càmera es pot introduir en totes les parts del joc. Això, juntament amb l’evolució del mateix esport (que ara ho omple tot), ha fet que s’hagi avançat molt i que s’hagin multiplicat el nombre de pel·lícules i les maneres de tractar el futbol en el cinema. Quan vaig escriure Fútbol y cine. El balompié en la gran pantalla, el 2006, vaig recollir 500 referències futbolístiques. Des de llavors, s’han fet gairebé el doble de pel·lícules, quasi tantes com en tota la història del cinema. 

Creus que la relació del cinema amb altres esports ha estat més fàcil? 

Crec que sí. Tècnicament, per exemple, és molt més fàcil recrear la boxa, ja que pots col·locar la càmera en més punts, o el bàsquet, atès que, al cap i a la fi, són molts menys jugadors, en un camp més petit i amb la figura del llançador, que és més fàcil de filmar perquè ha d’estar estàtic per llançar a la cistella. En general és més fàcil filmar els esports amb pausa o que es juguen amb les mans, com ara el beisbol. En canvi, el futbol és molt difícil de reproduir si, per exemple, l’actor no sap xutar la pilota, com li passava al protagonista de Goal!, Kuno Becker. 

Potser això és el motiu pel qual, repassant la llista de pel·lícules que apareixen als assajos del llibre, ens trobem amb jugadors de totes les èpoques, des de Pelé fins a Zamora o Zidane.

La figura del futbolista com un heroi és contínua al llarg del temps; el problema és que generalment no eren bons actors. A més, el futbol és un esport d’equip i el fet de centrar-se només en un jugador, com passa en moltes pel·lícules, acaba essent fals i fa que la història quedi coixa. La gran figura per explicar el futbol i que permet que la història no estigui tan vinculada al joc (que és tan difícil de recrear) és l’entrenador, ja que és qui gestiona els mitjans de l’equip, el que depèn dels resultats i té contacte amb l’afició, amb la directiva… És l’epicentre dramàtic. 

Al llarg de les pàgines del llibre, et centres en pel·lícules de molts països i destaques que cadascun té una manera determinada de tractar el futbol. Ens en podries posar algun exemple?

En cada cinematografia hi ha de tot, però sí que es poden trobar unes línies mestres generals que transmeten en certa manera com viu aquest esport cada societat. Al Brasil, des de Garrincha – Alegria do povo fins a l’última de Pelé, pots veure l’alegria del joc, l’alegria de viure. A l’Argentina destaca el drama, la tragèdia. A Espanya, sempre hi ha hagut molta comèdia popular, a part de l’ús que se’n va fer durant el franquisme per transmetre una determinada idea nacionalpopulista. Al cinema britànic destaca el pes de la tradició i l’orgull de classe, mentre que al cinema nord-americà abunden els equips de nens i els femenins. Fins i tot al cinema francès també es veu com durant molt de temps França ha estat un país aliè al futbol, fins que la selecció va guanyar el Mundial del 1998, època en què es va convertir en un esport més propi i més comú, però sempre amb un punt una mica forçat, un punt intel·lectualitzat. 

Després d’aquesta recopilació, quina creus que és la gran pel·lícula de futbol?

La Casablanca del futbol és Evasió o victòria. No és la pel·lícula més bona, ni tan sols és la millor de molts actors que hi participen, com ara Max Von Sydow o Sylvester Stallone, però té una sèrie d’elements que la converteixen en el film més mític. En primer lloc, perquè seria impossible repetir el repartiment que va aconseguir, amb John Huston al capdavant (tot i que no tenia ni idea de futbol) i amb Pelé i altres estrelles futbolístiques del moment, fet que li dona un encant especial. A més, inclou un partit que dura més de mitja hora de metratge i que es barreja amb un gènere molt mític: el dels camps de concentració de la Segona Guerra Mundial. Els valors cinematogràfics són relatius, però com a fenomen els té tots i ha passat a ser la gran pel·lícula de culte sobre futbol. 

Quines altres pel·lícules destacaries de les cinquanta que has triat? 

Darrerament s’han fet pel·lícules magnífiques, però més petites i amb un recorregut diferent. D’aquestes, destacaria The damned united i els documentals Zidane. Un retrato del siglo xxi i O futebol. Hi ha moltes petites pel·lícules que són obres mestres del seu gènere. El que passa és que se suposa que aquestes pel·lícules haurien de sumar i agradar tant als amants del futbol com als amants del cinema, però acaben no agradant a cap dels dos públics: els amants del futbol les veuen com una cosa falsejada, i als amants del cinema aquestes pel·lícules els fan una mica de mandra. Amb tot, soc optimista i crec que això ha canviat i actualment hi ha pel·lícules molt bones. 

Amb quines seqüències et quedaries?

Sens dubte, la primera seria la xilena de Pelé a Evasió o victòria. Després destacaria una seqüència de la pel·lícula O futebol —un documental sobre el retrobament entre el director de la pel·lícula i el seu pare després de vint anys sense veure’s amb motiu del Mundial de futbol—, en què la pantalla queda dividida en dos plans: un pla de l’hospital on el pare del director està hospitalitzat, i un pla d’un bar en què es retransmet un partit de la selecció del Brasil. També m’encanta el final de la pel·lícula Purely belter, sobre dos nois, dos pillets, que volen un abonament per al Newcastle i acaben convidats a veure un partit al camp del seu gran rival, on passen de la decepció pel fet de no veure el seu equip a deixar-se subjugar per la bellesa del futbol.

Darrerament també han irromput les docusèries d’esports i especialment de futbol. Què et sembla aquest format?

El format de sèrie és molt acomodatici. Crec que mirem sèries per sobre de les nostres possibilitats i hem deixat de banda algunes pel·lícules de més qualitat. Hi ha una fórmula d’èxit basada en la comoditat, en l’enganxament de la gent després de cada capítol. En l’àmbit de la literatura, d’això en diem best-sellers, i en l’audiovisual crec que això són les sèries. Hi ha coses estupendes i cadascú pot fer el que vulgui amb el seu temps, però hi ha una bombolla exagerada que també ha arribat als documentals de futbol. En part perquè els mateixos clubs ho han vist com una fórmula per transmetre el seu missatge, i han sorgit vídeos propagandístics que, tot i tenir una tècnica estupenda i una factura boníssima, són més productes de relacions públiques que creatius. A qui li agradin el futbol i les històries, trobarà històries, perquè a més no tothom pot introduir la càmera en un vestuari. Amb tot, crec que és un format que ja ha tocat sostre. 

Després de Fútbol y cine, Un partido de leyenda i aquest últim llibre, actualment què és el que t’interessa més d’aquest àmbit?

El camp del documental, com a llargmetratge, em sembla molt interessant, i també la temàtica social. Per exemple, la pel·lícula espanyola Diamantes negros, dirigida per Miguel Alcantud, sobre el tràfic de futbolistes africans que passen per Europa i després es converteixen en víctimes innocents, està molt bé. També m’interessa la lluita entre l’aficionat i aquest futbol marquetinià actual. Crec que aquest tema donarà lloc a bones històries cinematogràfiques.