Ignasi Gozalo Salellas: “Hi ha excepcionalitat per tot arreu i el vehicle sempre són els mitjans”

27/09/2023
ignasi-gozalo-salellas Ignasi Gozalo Salellas (Foto cedida por el autor)

Ignasi Gozalo Salellas és professor dels estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Doctor en Filosofia per la Universitat de Pennsilvània, i llicenciat en Comunicació Audiovisual i en Humanitats, va començar a col·laborar amb la UOC des dels Estats Units, on ha treballat a la indústria audiovisual, ha investigat i ha fet docència al llarg d’una dècada. Allà hi va viure, diu, dues etapes: la de la bombolla progressista i la del despertar a l’Amèrica real. Retornat a Barcelona com a professor de la UOC des de fa més d’un any, acaba de publicar el llibre L’excepcionalitat permanent, una obra que vol conscienciar sobre l’angoixa continuada que, als nostres anys 20 del segle XXI, produeixen els poders fàctics i els mitjans de comunicació. Una excepcionalitat que ha esdevingut normalitat.

Què et va dur a marxar als Estats Units?

Va ser un canvi de vida. Em dedicava a la comunicació, com a creatiu i com a realitzador en televisió i publicitat. Tenia molt clar que volia reprendre els estudis. Havia fet un màster en museografia i teoria crítica, en què vaig entrar en contacte amb professors d’universitats americanes, i em vaig animar a prosseguir el doctorat als Estats Units mentre treballava en vídeos educatius per a entitats no governamentals, com l’Interamerican Development Bank (IDB).

El doctorat va ser en Filosofia?

Allà n’hi diuen estudis culturals, dins dels departaments de llengües i literatura. Em vaig centrar en els llenguatges visuals i discursius de la cultura espanyola menys coneguda de les últimes dècades. Em vaig endinsar en la tradició germànica de la media archeology. Van ser cinc anys de doctorat a Penn i un any de visiting scholar a Columbia i, tot seguit, vaig treballar en altres universitats, on vaig descobrir l’Amèrica real, la que no és patrimoni de les elits. Els primers cinc anys havia viscut en una bombolla: les grans universitats s’encarreguen de captar talent internacional, però en sortir del doctorat comença l’altra realitat. Així i tot, vaig decidir aportar, després de prop de quinze anys a la indústria, la vessant analítica i la reflexió teòrica del funcionament de la comunicació a estudiants de grau i de doctorat com a professor. Primer, a Ohio State University i, més tard, a Bryn Mawr College.

Curiós, aquest despertar després de cinc anys.

A Nova York ets en una illa: al voltant d’un 70 % de persones voten demòcrates. No hi ha cap ciutat a Espanya on un partit polític aconsegueixi aquest nombre de vots. Els qui viuen en ciutats com Nova York, Filadèlfia o San Francisco ho fan en una illa de progres, on tothom està d’acord. Jo vaig despertar quan apareix el fenomen Trump, l’any 2016. Llavors encara era a Nova York i vam decidir, amb els companys Álvaro Guzmán Bastida i Héctor Muniente, de fer una sèrie documental que finalment es va publicar a Ctxt.

El primer projecte audiovisual de Ctxt, sobre els Estats Units…

Sí. I el desig d’explicar la incògnita Trump, és a dir, d’intentar entendre un país tan vast com els Estats Units, arriba quan me’n vaig a treballar a Ohio. Allà hi ha molts estudiants conservadors. Això em dona una mirada rica, àmplia, en el sentit d’entendre que no són gent com Trump; molts, són gent de bona fe a qui ningú ha donat expectatives de futur. I això ho veiem a Europa amb els populismes. De tot el que vivíem al carrer, i també de la sèrie audiovisual que havíem fet, en surt la idea d’escriure el llibre d’entrevistes El símptoma Trump. Qué hacer ante la ola reaccionaria.

Com explicaries el fenomen Trump, en poques paraules?

El 50% del país no té passaport i, per tant, no ha sortit mai del país. Són dades claríssimes, que expliquen l’aïllacionisme del país i els molts milions de votants que va arribar a tenir Trump. Ell sabia que tenia més possibilitats de guanyar com més a l’extrem se situés del conservadorisme, l’aïllacionisme i també del negacionisme en totes les seves dimensions, fins i tot la de la COVID-19. Va jugar el rol d’outsider absolut, fins i tot en el mode de comunicar-se, via Twitter i fent ús d’un llenguatge barroer, bàsic i indigne. L’any 2020, arran de la campanya de reelecció, començo a fer cròniques sobre el tema per a Ctxt, Público i Diari Ara, que són el motor del nou llibre que ara es publica. En aquell moment és quan comença un període basat en la producció discursiva d’excepcionalitat. Hi ha excepcionalitat per tot arreu i el vehicle sempre són els mitjans. Trump ho fa molt bé, però Europa hi cau.

Haver estat als Estats Units t’ha ajudat a entendre millor Europa?

Trump va ser model i pioner, però sobretot símptoma d’una malaltia. Trump no és la malaltia, ell és la visualització de la ferida. La ferida és un desig de tornar a un passat gloriós que ja no pot ser real i que deixa molta gent frustrada. També em va servir per entendre i mirar el fenomen del Procés des d’una lectura populista i antagonista que, filosòficament, penso que és el concepte central d’aquesta dècada. Les figures que han aconseguit més vots o més èxit ho han basat tot en l’antagonisme i no en la deliberació, un concepte que m’interessa més que el consens.

En parles al teu nou llibre. Es diu L’excepcionalitat permanent, on dius que vols provocar per conscienciar. Ens ho expliques?

Ho he intentat explicar fa poc en un article al diari Ara. Parlo de l’era algorítmica, un temps que no supera però sí que engoleix l’era de la informació, que tan bé va teoritzar fa dècades Manuel Castells. La informació que té valor ja no és allò que succeeix al món, és nosaltres: els nostres consums, les nostres dades, la nostra exposició. Tota l’exposició pública que fem ens genera uns rèdits que tenen a veure amb l’ego, la notorietat. Quan ens llevem, busquem què ha dit tal persona, en comptes de què ha passat al món. A Twitter no importa què, sinó qui ho ha dit. Només hi ha urgència i emergències de tota mena. (…)

Tot això ens produeix una sensació permanent d’excepcionalitat. De fet, al llibre parteixo d’un concepte teòric, que és el d’estat d’excepció, un concepte jurídicopolític que va ser teoritzat als anys 20 i 30 per Carl Schmitt, el pensador de referència del Tercer Reich. Aquest concepte descriu el moment en què l’estat queda superat per una figura sobirana, el dictador, que decreta l’estat d’excepció, una espècie d’instant miraculós. Això va passar al nazisme. Després, l’estat d’excepció es va incorporar a les constitucions, però per exemple, a Espanya, en els més de 40 anys de democràcia, només s’ha aplicat l’any 75 per “actes subversius” al País Basc. De manera similar, l’estat d’alarma sols es va aplicar en la vaga de controladors aeris de l’any 2010, abans de l’arribada de la pandèmia. Des de la COVID-19, no parem de decretar estats d’alarma i d’emergència. I ens estem deixant conquerir per aquesta ansietat, que ens transmeten els poders fàctics i els mitjans.

Quan dius mitjans, parles de mitjans convencionals i de xarxes socials?

Xarxes socials, però també soc crític amb els mitjans tradicionals, perquè entren en aquesta lògica.

Dius que cal una sobirania col·lectiva.

El gir de l’era de la informació a l’era de l’algoritme és traslladar un espai comú, l’esfera pública, a un espai privat, que és la relació de les empreses tecnològiques amb cadascú de nosaltres. S’ha privatitzat l’esfera pública. Fins que no discutim aquesta relació extractivista entre empreses i individus, només hi perdrem. Col·lectivitzem-nos, tornem a l’esfera pública, busquem altres maneres de relacionar-nos, fem comptes col·lectius a les xarxes socials!

El bé comú, oi?

Sí. El Procés va ser interessant per com les organitzacions cíviques van pressionar les institucions i les empreses, tot i fer-ho influïdes per una espècie de realisme màgic. L’autoorganització és molt important. Sento que la gent se solidaritza poc, i hi ha molts tipus de solidaritats que podríem activar. Pensem en els anys 70, en la importància que hi van tenir les associacions de veïns, les ràdios lliures, les televisions locals, temes que estudio en un altre llibre que sortirà l’any que ve. Avui, a Barcelona es discuteix sobre les superilles; és urgent que les associacions de veïns i els ciutadans es posicionin. Què és això que es destrossin les superilles perquè una persona o grup d’interès ho ha denunciat i un jutge li ha donat la raó? Què hi diu el bé comú?

Al teu perfil de la UOC dius que hem de fer-nos responsables de la societat on vivim.

Crec que la professió ha d’anar sempre vinculada a la vocació i a fer-se responsable de què pots aportar a la societat, perquè totes les feines poden ser contribuents.

El gir de l’era de la informació a l’era de l’algoritme és traslladar un espai comú, l’esfera pública, a un espai privat.

Als Estats Units estaves connectat amb Catalunya i Espanya sobretot a través de les col·laboracions al Diari Ara i a Ctxt, i vas decidir optar a una plaça a la UOC. Com va ser?

En part, per responsabilitat. Ets als Estats Units, treballes per una universitat americana, estàs ben considerat i fas el teu articlet mensual, i ho sents com una actitud una mica cínica i poc connectada amb la realitat. Si vols fer recerca i escriure sobre la teva terra, ves-hi. A més, hi van influir aspectes personals, com la paternitat. I el territori, la relació amb la terra: una societat que m’ho havia donat tot. Vaig estudiar a la pública des dels tres fins als 26 anys. Vaig fer dues carreres i un màster. I volia retribuir-ho a la societat. Ja feia un temps que col·laborava amb la UOC, al màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis, i va sorgir l’opció d’una plaça. Va ser una oportunitat que no s’havia de deixar escapar. La UOC té una mirada més internacional i més oberta al món que les altres universitats catalanes. M’agrada que s’hi aprengui i es recerqui en tres idiomes.

Ets professor responsable de diverses assignatures. Què t’agrada que els alumnes s’enduguin de tu?

Parlaria d’alumnes i de professors col·laboradors, que som, tots junts, una comunitat d’aprenentatge. En el camp de la Comunicació, m’agrada transmetre que la creativitat mai s’ha de deslligar de la responsabilitat social. En la comunicació virtual, és molt important si allò que dius és banal i antiinformatiu, o seriós i informatiu. I, avui, això depèn de nosaltres. La nostra posició com a productors de discurs, la nostra capacitat d’influir, és molt més forta que fa vint anys. En el camp de la Filosofia, mirem el món a partir de les narratives. Per exemple, com han explicat The New York Times, Al Jazeera, El País i l’Ara un mateix tema? Que la comunicació vagi cap a la realitat i que la realitat l’entenguem millor des de la comunicació.

I, pel que fa a la investigació, a la UOC ets al grup MUSSOL, que té un nom curiós.

Té una sèrie de connotacions, al món de la filosofia, que tenen a veure amb estar alerta. Al grup d’investigació estem molt atents als reptes contemporanis, a allò que passa al món. Treballem conceptes en concret: hem fet un primer treball sobre el concepte d’imaginació; per a mi, el gran motor de la comunicació humana és la creativitat, i avui, en la cultura dels followers, de la febre informativa, de ser disruptius o provocadors, sovint ens oblidem de ser imaginatius en el sentit de ser valents, d’equivocar-nos, de ser temptatius. Ara estic treballant sobre el concepte de raó tecnodigital: com el nostre cervell ja ha sigut reformatat per la lògica de l’algoritme. L’aparell no va amb nosaltres, l’aparell és dins nostre.

I aquí hi entra la neurociència.

I tant. El nostre llenguatge respon a les lògiques de la raó algorítmica, o tecnodigital. És una raó que només ens relaciona amb aquells que pensen igual que nosaltres, amb aquells que usen les mateixes paraules o tags. Els pro-Trump i els anti-Trump. Els proindependència i els antiindependència. És un gran espai, però ple de petites esferes opaques. De fet, la lògica populista es fonamenta 100% en la lògica de l’antagonisme perquè és exculpatòria. Ens treu de sobre la responsabilitat sobre nosaltres mateixos: sempre hi ha algú que ens manipula o que ens vol “oprimir”. Hem de tornar a recuperar el plaer de la discussió. Estar més disposats que l’altre no opini com nosaltres. I, sobretot, a no denigrar les opinions diferents.

Som als anys 20 del segle xxi… A veure com seran els anys 30. Quin món desitges per a la teva filla?

Jo visc entre Barcelona i Madrid i el discurs mutu és absolutament excloent. La meva filla és en part catalana, castellana, gallega i americana. El meu missatge cap a ella sempre serà claríssim: en la trobada i en la impuresa de les identitats és on hi ha la riquesa dels matisos.

(Visited 309 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Redactora de continguts.
Comentaris
Deixa un comentari