Envellir al món rural

Abordar el tema de la vellesa i del món rural ens pot portar a tenir-ne visions o fotos diverses. D’una banda, hi ha la visió negativa, que posa l’accent en les amenaces i les febleses, com la pèrdua d’oportunitats; en la història fracassada; en la pèrdua d’esperança. Però també és important projectar esperança i futur, no sols posant l’accent en les oportunitats i les fortaleses, sinó també en la vida que circula per dins i que no és visible directament.

Com és envellir al món rural? 

L’envelliment es pot analitzar des del punt de vista demogràfic, i es constata que el percentatge de persones més grans de 60-65 anys supera el d’altres cohorts d’edat, la qual cosa implica riscos, segons els uns, però també oportunitats. L’envelliment és el resultat d’acumular història, vida, experiències i vivències. Aquesta és una de les fortaleses que té el món rural: les seves gents i les seves persones grans, no perquè siguin històries vivents d’un passat, sinó perquè la seva saviesa s’ha forjat en la universitat de la vida, en els exàmens i proves que han hagut de superar i amb èxit; i això és el millor patrimoni del món rural. 

L’envelliment és un avenç i, sobretot, una conquesta que, si ve acompanyada d’una bona salut, molt millor, però el que importa són les persones grans i el valor que en si mateixes tenen.

Lluny de posar la mirada en els riscos i en els costos de sostenibilitat a què ens volen portar determinats missatges, les persones grans són una font de riquesa, de progrés i de dignitat que dona oportunitats a científics, acadèmics, metges, antropòlegs, economistes, historiadors, arquitectes o cuidadors, la qual cosa contribueix al seu avenç i desenvolupament. 

Les persones grans no constitueixen una classe social, són un grup etari, per la qual cosa hi ha tantes maneres de voler viure la vellesa com persones grans; i a aquest projecte vital, personal i social és al que cal donar suport i assistència, o, el que és el mateix, dotar de recursos.

Es poden aportar dades i fer relats que reflecteixin algunes situacions sagnants com la solitud, el maltractament, l’abandó o l’aïllament social, però, encara que aquestes són situacions reals, també es produeixen en un món en el qual abunden solidaritats, convivència, suports, autoajuda i alegria.

Com assenyala Delibes a Los santos inocentes, els personatges més humils del cortijo es donen suport i es protegeixen mútuament davant les injustícies i l’opressió dels poderosos: “Cuando uno de aquellos hombres necesitaba ayuda, no tenía más que asomar la mano, porque siempre había una mano amiga dispuesta a estrecharla. Los santos inocentes se cuidaban y protegían mutuamente, porque sabían que, de no hacerlo, les faltaba la vida”.

Aquesta imatge contrasta amb la visió que Unamuno projecta a San Manuel Bueno, mártir, quan diu: “En la aldea se entontece, se embrutece y se empobrece uno. Civilización es lo contrario de ruralización. ¡Aldeanerías, no!, que no hice que fueras al colegio para que te pudras luego aquí, entre estos zafios patanes”.

Els avantatges d’envellir al món rural

Enfront dels discursos sobre el món rural que en ressalten les carències i pèrdues, es pot mantenir una mirada introspectiva i posar en valor les seves qualitats, perquè allò rural té avantatges socials, econòmics, culturals, relacionals, de qualitat de vida, com a part de la seva pròpia identitat. L’envelliment del món rural no és un problema, ja que les persones que envelleixen són una de les fortaleses dels pobles. L’experiència, la saviesa, el reconeixement social no són imatges de la decadència, sinó de la història.

Entre els avantatges que ofereix avui el món rural, cal destacar-ne dos aspectes essencials: la societat rural per se és una societat inclusiva. Hi conviuen de manera espontània totes les generacions, sense necessitat de fer guetos, classificacions o categories. Allò transversal és una senya d’identitat pròpia de la societat i la cultura rurals. No sols és una societat inclusiva, sinó també una societat sostenible des del punt de vista ecològic i de l’ecosistema. El que no té sentit és que, per ser inclusiva i sostenible, hagi de ser penalitzada amb la disminució o desaparició de serveis.

La resposta rau a analitzar com és o ha de ser el tipus de governança en el món rural. I aquesta ha de descansar sobre la identitat, la història, l’antropologia, les tradicions i els avenços socials, científics, tecnològics; és a dir, sobre un desenvolupament ben arrelat en la seva essència. El món rural és una opció i una realitat amb atractiu, amb energia, amb valor en si mateixa, malgrat que els obstacles hi siguin. 

Assistim a fenòmens molt contradictoris: les poblacions es concentren a les zones urbanes, on es troben tots els serveis i oportunitats per viure, mentre que el món rural es va despoblant, envellint i empobrint quant a recursos i serveis, amb promeses de millora que arriben cada quatre anys, però que no sempre es converteixen en realitats.

Món rural: un espai de proximitat, proximitat i flux entre les persones

Des del punt de vista de la salut, el món urbà cada vegada comporta més dificultats i problemes; l’amuntegament, la qualitat de l’aire, l’estrès de la vida i la gran velocitat a la qual tenen lloc tots els esdeveniments augmenten els riscos per a una vida equilibrada, harmònica i gratificant des d’una perspectiva personal, familiar, social i econòmica. Per contra, la vida del món rural, amb un altre ritme i amb altres valors, es presenta com un entorn de millor qualitat de vida, on valors com la relació, la convivència, el coneixement mutu, la interacció o el suport són més visibles.

Aquest panorama també comença a canviar com a conseqüència d’aquests processos d’urbanització o reurbanització que hi ha al món rural. Així ho expressa Carmen, la protagonista de l’obra de Delibes Cinco horas con Mario, quan reflexiona sobre la importància de mantenir els costums i la identitat del seu poble natal: “Tengo la impresión de que cada vez se pierde más todo lo que es propio nuestro, nuestro sabor, nuestras costumbres, nuestras maneras de vivir… todo lo que nos hacía distintos, todo lo que nos daba personalidad, se está borrando poco a poco… Y, sin embargo, son cosas muy importantes, porque son las que han formado nuestra historia, nuestra manera de ser, nuestra manera de sentir…”.

S’està posant de moda l’anomenada “ciutat dels 15 minuts” per destacar la importància d’allò proper i la necessitat de crear xarxes que facin les ciutats més integrades, independentment de la classe social, per afavorir la convivència i fer les ciutats més sostenibles. Un dels avantatges del món rural és precisament aquesta proximitat i flux entre les persones. El que cal és que els serveis no es desmantellin ni desapareguin. En cas contrari, el discurs i els relats sobre els avantatges del món rural només seran relats, però no realitats.

En paraules d’un gran escriptor com Miguel Delibes, el món rural és un espai geogràfic i social en què els habitants viuen de manera propera i directa amb la natura, i en el qual el treball, la tradició i la família són valors fonamentals. La vida és més senzilla i autèntica, i la relació entre les persones i el medi ambient és més estreta i harmònica. El que no tindria sentit és que els “15 minuts” en el món rural acostessin la població al no-res.

No s’entén que, en una societat globalitzada, les desigualtats socials, com en l’accés a serveis i recursos o en la garantia de drets, siguin diferents al món rural i al món urbà. En altres èpoques, les desigualtats socials al món rural eren visibles a causa d’una estructura social classista molt rígida. Les revoltes contra els nobles i els cacics, que pretenien esprémer els habitants exigint-los delmes i primícies abusius, avui es dirimeixen d’una altra manera menys traumàtica, entre altres coses perquè els poderosos ja no formen part d’aquestes poblacions, sinó d’institucions polítiques, econòmiques i civils.