Com combatre el maltractament a les persones grans

Les paraules no sempre són un bon mitjà de comunicació, sobretot si serveixen per analitzar determinats temes o donar-ne compte. L’ús d’eufemismes o de termes “amables” a vegades contribueix a ocultar o a restar importància a problemes dels quals no es vol parlar o que no es volen reconèixer.

Una mica això és el que passa amb el tema dels maltractaments dirigits a les persones grans. Negligència, maltractaments, abandó, descuits, abusos… són termes que s’utilitzen normalment per referir-se a situacions de violència cap a les persones grans, que és molt diferent de la manera de plantejar altres maltractaments o violències, com passa amb la violència de gènere.

Però, malgrat aquesta manera de referir-se a una situació que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) posa sobre la taula en múltiples informes, els maltractaments a les persones grans existeixen i es manifesten de múltiples maneres i en diversos escenaris. És difícil precisar quan determinades conductes són faltes o delictes, a pesar de la normativa jurídica existent. La frontera per tipificar quan un fet o una conducta és o no maltractament no sempre és clara o òbvia, i això en dificulta no només la identificació sinó també el tractament.

Maltractament a les persones grans és impedir la seva plena inclusió social; no reconèixer els seus drets socials; discriminar per raó d’edat; actuar contra la integritat emocional, física, econòmica o sexual, i generar inquietud, sobretot, quan la fragilitat que sol acompanyar l’envelliment es fa més acusada i patent.

Els discursos o “relats” sobre l’envelliment carregats d’estereotips no ajuden a avançar en la línia d’una societat igualitària, inclusiva, oberta i responsable. L’edatisme, la gerontofòbia i la segregació social per raó d’edat són amenaces i realitats amb les quals convivim sense que ens provoquin reaccions.

Generar malestar, inquietud, por a les persones grans parlant de la sostenibilitat de les pensions, la despesa farmacèutica o la despesa quirúrgica genera dolor i, encara que provingui de les institucions polítiques, és una forma de maltractament psicològic a la qual ens estem acostumant. No es parla de la vellesa com a oportunitat per generar riquesa, o per generar ocupació amb noves professions en el camp de la recerca, la ciència o la cura; ni de l’aportació que moltes persones grans fan al sosteniment del benestar social i emocional en les seves famílies posant els seus estalvis i el seu temps en el sosteniment i la cura de fills i nets, encara que això tingui un cost en la seva salut o el seu temps lliure. Aquest doble discurs és un bon aperitiu per obviar els avantatges i les contribucions de la vellesa i centrar la mirada en les persones grans com a paràsits socials. 

El 15 de juny es dedica a recordar que el maltractament a les persones grans existeix i que es dona en diferents entorns i de diferents formes: maltractament social, polític, institucional, familiar; maltractament a mans de cuidadors professionals o familiars; maltractaments de tipus físic, emocional o psicològic, econòmic, sexual. Dades n’hi ha, encara que no es coneguin amb exactitud, perquè les víctimes dels maltractaments no els denuncien, a vegades perquè no són conscients que determinades conductes constitueixen un maltractament, o perquè denunciar suposa afegir dolor i risc. 

Les prevalences sobre el maltractament familiar o institucional en les seves diverses modalitats o manifestacions només són estimacions d’un problema social sobre el qual no es parla o que s’intenta silenciar. Es treballa per allargar la vida, es presumeix dels avenços científics, però les contraindicacions d’una societat que ha deixat de valorar la vellesa i que, quan cal retallar drets o aplicar mesures restrictives, no té inconvenient a començar per la part més fràgil, la gent gran, és un fet. Evidències amb decisions preses en plena pandèmia de la COVID-19 per impedir l’accés a centres sanitaris a persones grans són prou conegudes.

Les residències per a persones grans que s’organitzen com a empreses i en què es prioritza el compte de resultats són una forma de maltractament. Rebaixar la prestació de serveis reconeguts per la llei, com els referits a l’atenció a persones en situació de dependència, és una altra manera d’anar en contra de la dignitat i els drets reconeguts de les persones grans. Canviar barems per rebaixar els reconeixements de drets és un altre abús al qual ens acostumen les institucions públiques.

No posar atenció als cuidadors familiars perquè facin les tasques de cura amb qualitat i amb menys tensió i sobrecàrrega és una altra manera d’incidir en el maltractament a la vellesa.

No es tracta de posar dades i percentatges sobre la incidència i la prevalença dels maltractaments. Les dades existeixen, però el que importa són les persones i els valors d’una societat que no protegeix el fràgil, perquè aparentment no és productiu, té mal caràcter, ha perdut habilitats, pateix malalties degeneratives i, sobretot, no té la força ni la capacitat d’enfrontar-se a situacions de violència, d’abandonament o de descuit, provinguin d’on provinguin.

Parlar de maltractament és, en definitiva, retratar la salut d’una societat, els seus principis, valors i contradiccions. Avui, Dia Mundial de Presa de Consciència de l’Abús i Maltractament a la Vellesa, no hauríem d’utilitzar el Photoshop per fer el retrat dels maltractaments a les persones grans.