Envelliment, solitud i maltractaments a la gent gran

11/01/2023
Foto: Freepik.

L’envelliment és un fenomen complex amb múltiples dimensions que no es pot comprendre des d’una única disciplina. Envellir és un procés biològic i psicològic que, alhora, està determinat pel context socioeconòmic i cultural en el qual vivim. Per això, el Dr. Salvador Macip, el Dr. Marco Inzitari, la Dra. Mireia Fernández-Ardèvol i el Dr. Daniel López Gómez, professors i investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), organitzen el cicle de seminaris “Els reptes de l’envelliment. Una mirada interdisciplinària a la vellesa”. El setè seminari, titulat Envelliment, solitud, maltractaments a les persones grans. Va ser impartit pel Dr. Daniel Rueda Estrada i moderat pel Dr. Daniel López Gómez.

El Dr. Daniel Rueda Estrada és doctor en Sociologia per la Universitat de Valladolid i diplomat en Treball Social. És professor i investigador dels Estudis de Ciències de la Salut i director del màster universitari de Treball Social Sanitari de la UOC. Va començar la ponència assenyalant que la solitud i el maltractament són problemes socials i transversals: afecten totes les capes socials i estan presents en totes les situacions i etapes de la vida. Tot i no estar reconeguts com a malalties sanitàries, tenen repercussions en l’entorn de la salut. Cada vegada hi ha més difusió i informació, però, malgrat tot, no tenim eines ni dades reals sobre aquests problemes.

Diferents etapes o escenaris de la vellesa 

Se’n diferencien tres etapes:

  1. Persona gran autònoma independent. Pot fer les activitats quotidianes sense cap ajuda.
  2. Persona gran fràgil. Necessita alguna mena d’ajuda externa per fer alguna de les activitats de la vida diària.
  3. Persona gran dependent. Pel seu estat físic o mental, necessita suport permanent.

Sovint, la vellesa és concebuda com un problema. L’edatisme i la gerontofòbia són discursos que se senten cada vegada més. L’increment del temps de vellesa i l’envelliment progressiu s’associen a més vulnerabilitat i risc de dependència, solitud, aïllament social, maltractament, etc.

Què és la solitud? 

La solitud fa referència al dolor que se sent quan les connexions socials no satisfan les necessitats. Quan no és desitjada, té conseqüències molt importants, com ara un risc més elevat de mortalitat prematura (i suïcidis) i un augment de la propensió a patir problemes de salut mental. S’associa a una disminució de la qualitat de vida i a una salut mental i física més dèbil. La intensitat d’aquesta sensació és diferent en cada persona. En canvi, l’aïllament social és una situació objectiva. Està marcada per l’escassetat de contacte social, fet que pot contribuir a la solitud.

Hi ha diferents tipus de solitud: relacionada amb l’habitatge, percebuda i sentida, emocional i social. A més, pot ser transitòria, situacional o crònica. Es pot donar en totes les edats. La solitud no desitjada i no diagnosticada és una forma de maltractament social o d’abandó cap a la gent gran. És un dels determinants de salut més rellevants.

Mantenir la connexió social i uns vincles d’interacció social de qualitat no només influeix en el benestar emocional o psicològic, sinó que pot afectar significativament el benestar físic i la longevitat de les persones. En canvi, la desconnexió social afecta negativament la salut física i mental (trastorns afectius, de personalitat, ansietat, depressió, etcètera). Així mateix, una mala salut mental està estretament associada a la solitud i l’aïllament social. 

Les circumstàncies econòmiques favorables i la bona salut protegeixen contra la solitud. Es va recalcar que la solitud no és un problema individual, sinó el resultat d’un model de societat que emfatitza l’autonomia i la independència per sobre de la solidaritat i la interdependència. Per tant, és una qüestió col·lectiva, social i política. 

Com a determinants de la solitud, el ponent va destacar la falta o l’escassetat de resiliència de l’individu, la poca connectivitat, alguns esdeveniments importants associats al cicle vital, la falta de recursos o suports, la zona de residència i, finalment, el poc compromís social.

I el maltractament?

El maltractament és una violació dels drets humans i una causa important de lesions, malalties, pèrdua de productivitat, aïllament i desesperació. El maltractament a la gent gran és una acció única o repetida, o bé la falta d’una resposta apropiada, que provoca mal o angoixa a una persona gran. Pot tenir lloc en qualsevol relació en què hi hagi una perspectiva de confiança. Hi ha diverses modalitats de maltractament: maltractament físic, maltractament psicològic, abús sexual, abús econòmic i negligència o abandó, entre altres.

El maltractament es produeix fonamentalment en tres tipus d’entorns:

  • A la llar. Representen el 90 % dels abusos i són propiciats per familiars, cuidadors o treballadors.
  • En l’àmbit institucional, com ara en llars de gent gran, entitats de cures de llarga durada, residències o hospitals caracteritzats per negligències en la cura.
  • En l’àmbit social. Es tracta de qualsevol mena de violència amb impacte social comesa per individus o per l’acció política quan proposa mesures o llança missatges que generen inseguretat.

Els factors principals de risc de patir maltractament són l’edat, el grau de dependència (com més dependència, més risc), el sexe (les dones tenen més risc de patir maltractament que els homes), la discapacitat, l’alt nivell d’estrès i la falta de suport.

Les dades de maltractament a gent gran són escasses, ja que només es denuncien entorn del 4 % dels maltractaments a aquest col·lectiu. El ponent va remarcar que les dades estadístiques de maltractament estan infravalorades.

Per què les víctimes no denuncien?  

A vegades, perquè no identifiquen que una determinada conducta és un maltractament, però també perquè tenen por de les represàlies, perquè pensen que no els creuran o per incapacitat mental (deterioració cognitiva). 

Com hem vist, les persones que cometen abusos a gent gran sovint tenen una posició de confiança. Actualment, els sistemes per abordar l’abús de persones grans són limitats.

Premisses per a la intervenció del maltractament i la solitud en la gent gran

Tant el maltractament com la solitud són problemes transversals. El Dr. Daniel Rueda va reivindicar que cal estudiar-los dins del context en què es produeixen. També va comunicar que s’han de desenvolupar estructures que permetin la provisió de serveis (sanitaris, socials, de protecció legal, policials, etcètera) per respondre de manera adequada i prevenir aquests problemes.

Els elements més importants de la intervenció són la mateixa persona gran, l’Administració i la societat civil (voluntariat).

Com hi podem fer front? 

Per descomptat, intervenint sobre el problema, però també fent intervenció amb les persones que es troben en aquestes situacions. És clau poder identificar qui són les persones amb perfils de risc d’aïllament social, solitud o maltractaments per fer-ne un cribratge. A partir d’aquí, es poden fer entrevistes, aplicar escales, elaborar diagnòstics sobre la situació real de les persones, oferir-los atenció individual i incloure-les en programes i iniciatives socials.

Les diferents escales per detectar l’aïllament, la solitud o el maltractament són un suport important però insuficient. Cal passar del coneixement dels efectes a identificar les causes d’aquests problemes, amb la finalitat de planificar una intervenció a mida, una intervenció no només centrada en el problema, sinó també en la persona que viu el problema.

Com a conclusions de la ponència, el Dr. Daniel Rueda Estrada va tornar a insistir en el fet que el maltractament i la solitud no són malalties com a tal, encara que totes les recerques assenyalin que tenen greus conseqüències negatives per a la salut. Per tant, s’han de tenir en compte i cal actuar-hi. Els serveis d’atenció primària de salut estan estratègicament ben situats per identificar les persones que pateixen solitud no desitjada o maltractament. El doctor va posar de manifest que cal fer una tasca de sensibilització i formació dels professionals sanitaris en temes de solitud i maltractament per poder-los detectar en les persones ateses a la consulta i establir un bon diagnòstic social sanitari. A més, va incidir en la necessitat i l’obligació de les administracions públiques de pressupostar econòmicament les propostes i programes d’intervenció i la formació dels professionals que han de gestionar aquestes iniciatives.

Recupera la ponència completa del Dr. Daniel Rueda Estrada en el marc del cicle de seminaris “Els reptes de l’envelliment” aquí:

 

(Visited 91 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Redactora de continguts.
Comentaris
Deixa un comentari