Laia Hernández: «Em van donar una botelleta amb cèl·lules i em van dir: ‘mantén-les vives’»

De la Psicologia a la investigació en Biofísica. Amb només 24 anys, la Laia Hernández Marco, valenciana del petit poble de Rafelguaraf, no ha parat de buscar oportunitats i d’aprofitar beques Erasmus+ per fer-se camí en el món de la recerca. Fa més de dos anys que viu a Noruega, des d’on ha estudiat el màster universitari de Neuropsicologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Ara l’Erasmus s’acaba, però la seva experiència noruega no. 

Laia, si mirem el teu perfil de LinkedIn, portes uns quants Erasmus.

L’actual és el quart. Vaig estudiar Psicologia a la Universitat de València. L’últim any, em vaig deixar les assignatures optatives, el treball final de grau i les pràctiques. Pensava a fer una experiència internacional per tenir un currículum que destaqués. Volia anar-me’n lluny d’Espanya, no havia vist mai la neu, i vaig dir… Noruega. Me’n vaig anar al nord del país, a Tromsø, 300 quilòmetres per damunt del Cercle Polar Àrtic. És la capital de la Lapònia noruega. Allà hi ha la Universitat Àrtica de Noruega. 

Ben amunt.

Va ser una gran experiència. Hi havia dos metres de neu. Vaig veure les aurores boreals. Vaig poder viatjar a Finlàndia. I allà vaig acabar les assignatures que em quedaven de Psicologia. Noruega és un país ben car i, amb la beca que tenia d’Erasmus, no en feia prou ni per pagar el lloguer a la residència universitària, que és on són més barats. Els meus pares són de classe treballadora. Des de ben menuda, m’han ensenyat que és necessari treballar i ser humil per a poder complir els somnis. Tant ells com la resta de la família sempre s’han sacrificat perquè les noves generacions tinguéssim més oportunitats.

(…)

Vaig decidir posar-me a treballar en un bar, fer-me responsable de les meves decisions i tornar-los, d’alguna manera, el que havien fet per a mi. Vaig fer un munt d’amics noruecs. Una de les noies amb qui treballava era parella d’un noi que investigava a la universitat. Li vaig dir que volia fer les pràctiques amb una experiència internacional i que m’agradava la neurologia. Em va facilitar contactes, però em demanaven parlar noruec, i és complicat. Al final, vaig fer les pràctiques amb ell mateix, sobre el Parkinson, l’Alzheimer i el Hungtinton, malalties en què hi ha un error de plegament de les proteïnes. Va ser el meu primer contacte amb els laboratoris d’investigació, en un departament de Biofísica i Física mèdica. Va anar molt bé.

Acabat el primer Erasmus de Psicologia, i aquest segon, de les pràctiques, vas decidir fer el màster universitari de Neuropsicologia de la UOC… Des de Noruega?

Sí. Vaig venir a Oslo, on soc ara. Aquí hi ha un parc científic i volia buscar-hi noves oportunitats. La Universitat de València va ajudar-me a poder-hi fer pràctiques extracurriculars al departament de Biofísica i Matemàtiques. Vaig fer aquestes noves pràctiques, vaig trobar una feina i vaig començar el màster de la UOC.

En aquest cas, les pràctiques van ser amb unes cèl·lules que tenen un nom ben curiós. 

Són unes cèl·lules de càncer de pulmó, es diuen A549.

Però el càncer de pulmó no està massa relacionat amb els teus estudis…

Va ser la manera de començar a fer pràctiques en aquest parc científic. Vaig posar-me a cultivar cèl·lules i a aplicar tècniques per mantenir-les vives. Em van fer diverses formacions, entre les quals un curs per treballar amb un accelerador de partícules, perquè havia d’irradiar les A549 amb raigs X i amb protons. Estudiàvem els mecanismes de reparació cel·lular després de la radiació, en el marc d’un projecte, finançat pel govern noruec, que es diu ProGRID. 

I, tot seguit, el quart Erasmus, ja a través del màster universitari de Neuropsicologia.

Sí. Per treballar, aquest cop, al departament de Medicina de la universitat amb unes cèl·lules que es diuen T98G. 

Aquestes sí que són del cervell.

Són d’un tipus de càncer cerebral molt agressiu, que té una esperança de vida de 15 mesos. Es diu glioblastoma multiforme. Usem uns microxips i em van agafar perquè ja els sabia utilitzar arran de la meva experiència a Tromsø. Dins d’aquests microxips, hi recreem microtumors en forma d’esferoides, un model 3D, en lloc del típic 2D que s’usava fins ara, i hi posem també cèl·lules immunitàries i medi. Quan tenim ja tots els ingredients per a l’experiment, fiquem el microxip en una plataforma giratòria que es manté en constant moviment a una velocitat determinada perquè hi hagi una interacció entre les cèl·lules immunitàries, els microtumors irradiats i el medi. I estudiem què passa en funció de com les irradiem. És molt interessant perquè estem estudiant models amb cèl·lules humanes “in vivo”, com si fossin d’una persona viva, i així no necessitem utilitzar animals per intentar predir el resultat en els humans.

Quan parles de radiació, tant amb unes com amb les altres cèl·lules, fas referència a investigar els tractaments de radioteràpia?

En el cas de les cèl·lules de càncer de pulmó, podríem dir que estudio com fer que la radioteràpia sigui més eficaç i en menys quantitat. Això en reduiria els efectes secundaris. En el cas de les cèl·lules del cervell, el que faig va molt més enfocat a la immunoteràpia. La radiació és perquè el sistema immunitari reconegui el senyal de càncer i ataqui.

La immunoteràpia sembla la gran promesa de futur: aconseguir que el propi cos es desfaci del càncer, oi?

La immunoteràpia, actualment, si no la combinem amb altres tractaments, només funciona entre un 20 i un 30% de pacients. Si aconseguim que funcioni millor, seria molt interessant, perquè produeix menys efectes secundaris i no costa tants diners com la quimioteràpia o la radioteràpia. 

Ara ets en aquests dos projectes i el quart Erasmus s’acaba a finals d’any.

Sembla que m’ho allargaran. Volen obrir plaça de doctorat.

Un doctorat! N’estàs contenta?

Sí, molt contenta. El meu equip del departament de Biofísica són persones molt accessibles i treballen molt bé. M’han donat l’oportunitat de fer investigació sense venir d’un background de física o de matemàtiques. El primer mes, em van donar una botelleta amb cèl·lules i em van dir: ‘Mantén-les vives’. A partir d’aquí, van veure que podia fer les coses i vam continuar. Sí que m’agradaria quedar-me més temps aquí. Els doctorats a Escandinàvia no són com a Espanya.

Quines diferències hi ha?

La qualitat de vida. Pel que fa als horaris, aposten molt per la confiança. Tu pots fer les coses quan vulguis, no importa quan. Si vull venir a les cinc del matí a fer experiments, puc venir. I, a Espanya, no sols tenir un sou.

Per això la gent demana beques.

Hi ha dos tipus de beques a Espanya: un per bones notes; l’altre, a càrrec d’un projecte d’investigació. Però les beques són d’uns 1.200 o 1.300 euros al mes. Aquí, els sous per a fer el doctorat són de més de 5.000 euros bruts al mes.

La vida és molt més cara, però surt a compte, no?

Sí. Paguem molts impostos. Jo pago un 25% del meu sou en impostos perquè sóc estrangera i el meu sou es considera baix, ja que cobro menys de 6.000 euros al mes [riu]. Pots arribar a pagar un 45% del sou en impostos.

Ostres! Un altre món.

Sí. Aquí no pagues matrícula per a l’educació primària, ni secundària ni de grau ni de màster. Només una tarifa de 60 euros al semestre. 

A pocs anys vista, doncs, a Espanya no t’hi veurem.

No sé si m’hi quedaré sempre, a Noruega. No vull estancar-me. Si em sortís una altra oportunitat als Estats Units, a Suïssa, a la Xina… Me n’hi aniria. El que tinc clar és que vull ser investigadora.

Ho tenies clar, quan vas començar Psicologia?

No. Els meus pares s’estranyen de la relació de la Psicologia amb la Biofísica [riu]. A la universitat no tenia res clar. Vaig passar per una etapa prou difícil. Al final, vaig fer un clic i vaig veure que gaudia fent investigació. Vaig començar a moure’m i també vaig veure com d’important n’és, parlar bé l’anglès, per fer investigació. 

En aquest context, com és que vas decidir estudiar el màster universitari de Neuropsicologia de la UOC?

En ser en línia, podia organitzar-me a la meva manera. I estava relacionat amb la Neurologia, que és el que m’interessa. 

Ja has acabat el màster de Neuropsicologia. En fas un bon balanç?

El vaig acabar al juliol. M’ha agradat molt que els apunts estiguin preparats i siguin clars, així com els recursos que s’ofereixen a l’aula virtual. Per a una persona que està treballant, o fent altres coses a banda d’estudiar, va molt bé. I m’agrada molt que la UOC no se centri només en un examen, sinó que es faci avaluació continuada. En un examen no es reflecteix allò que has après. Pots tenir bona o mala sort. L’únic problema que vaig tenir a la UOC va ser que, al principi, em vaig confondre perquè no em van informar bé sobre els terminis de les pràctiques i el treball de final de màster. Però he de dir que, després, m’ho van solucionar molt bé.

El treball de final de màster, sobre què va tractar?

Sobre un pacient amb càncer de cervell de baix grau. El meu tutor em va ajudar molt.

Continuaràs apostant per investigar la immunoteràpia?

És molt interessant. Però també m’agradaria molt estudiar biomarcadors cerebrals per a la detecció de l’Alzheimer.

És molt rellevant detectar-lo aviat, oi?

Sí. Un dels problemes és que, moltes de les coses que avui pensem sobre l’Alzheimer, són suposicions. Per exemple, encara no se sap la mida que tenen les proteïnes que causen l’Alzheimer quan es trenquen, que és molt important per entendre la malaltia. 

Falten diners per investigar aquesta malaltia tan devastadora, com comentava fa uns dies el professor del màster de Neuropsicologia de la UOC Juan Luis Garcia…

Sí. Avui hi ha moltes malalties que ja tenen cura i cada cop vivim més anys. Les malalties del futur seran les demències. Si no posem diners a investigar-les, acabarem tots dements. 

Amb el cost que això suposa per a les famílies i per als estats.

Si, globalment, s’invertís més en aquesta i altres malalties, evitaríem tractaments caríssims que tenen molts efectes secundaris, com la quimioteràpia o alguns psicofàrmacs. Així mateix, la càrrega per als professionals i els familiars seria molt menor i la qualitat de vida molt millor. Necessitem més finançament per a poder estudiar i investigar, i deixar de fer-ho en condicions precàries. 

Ets una noia Erasmus! Contenta d’aquestes quatre experiències?

Sí. M’han obert moltes portes i donat moltes oportunitats. He enriquit molt l’anglès. Però caldria adequar la quantitat de diners de les beques al país on es vagi a estudiar. Més enllà d’això, ho tornaria a fer sense cap dubte.