Qui té por de la revolució digital?

14 de maig de 2013

Lucia_ElogioLucía, José Manuel. Elogio del texto digital. Claves para interpretar el nuevo paradigma. Madrid: Fórcola Ediciones, 2012. 148 p.

Per als qui no coneguin José Manuel Lucía, no serà estrany que en acabar de llegir Elogio del texto digital girin full i tornin a consultar, sorpresos, la nota biogràfica que acompanya el volum. Lucía és Catedràtic en Filologia Romànica i especialista en Literatura Romànica Medieval i en Iconografia. Però és, també, especialista en Humanitats Digitals, i el llibre que tenim a les mans en dóna fe a bastament.

Elogio del texto digital centra el debat en la transformació i les possibilitats del text digital tot defugint la discussió sobre el futur del llibre o l’aparició de nous dispositius lectors. El que està en perill, diu Lucía, no és el llibre, sinó un model d’indústria editorial que segueix ancorada en el segle XVI i que veu amenaçats els seus fonaments per la irrupció de nous models de transmissió: «Por eso, desde la industria editorial (que en muchos casos es solo un brazo de los grandes grupos mediáticos de todo el mundo) quieren imponer la unidad entre el texto y el libro, entre ese mecanismo para difundir ideas y conocimiento (el texto) con el medio con que se vale hoy día para llegar al mayor número posible de lectores (el libro)» (p. 19).

Lucía articula el seu discurs a partir de l’evolució històrica del text i de la seva vinculació amb l’avenç experimentat per les Tecnologies de la Informació i el Coneixement (TIC). En opinió de l’autor, el desenvolupament tecnològic actual i l’espai central que ocupa Internet, la Web 2.0 o les xarxes socials en la nostra vida diària no ha vingut acompanyat de nous projectes de textos literaris o científics que aprofitin les possibilitats de l’univers digital. «Estamos en una primera fase de la definición y difusión del texto digital, en la que se ha primado la acumulación de información» (p. 117). Aquest ha estat, per exemple, el principi rector de les biblioteques digitals –des del projecte Gutenberg fins a Europeana, passant per Hispana o la Biblioteca Digital Hispánica–, que tot i posar a l’abast de l’usuari una gran riquesa patrimonial, que és necessari preservar, segueixen sense aprofundir en las capacitats del medi digital. Tampoc ho han fet, encara, les Universitats –val a dir, però, que metodologies d’ensenyament basades en l’ús de les TIC i en la difusió de continguts digitals, com ho és la de la UOC, escaparien d’aquesta crítica–: «La Universidad 2.0, aquella que tiene que adaptar la docencia, la investigación y la difusión del conocimiento a la nueva sociedad del siglo XXI, es el desafío al que tenemos que dar respuesta en los próximos años» (p. 123). Pel que fa a projectes privats, com és el cas de Google (Print, Books i Editions), malgrat suposar una clara evolució en permetre la cerca textual, són encara captius de l’objecte físic que ha transmès el text –el llibre– i es basen en una digitalització tancada, que conserva la seva forma externa sense modificar-la. Paradoxalment, cap d’aquests projectes o institucions modernes s’apropa a les capacitats del text digital com ho feia la mítica Biblioteca d’Alexandria: a més de garantir la preservació i transmissió del nostre patrimoni cultural, és necessari aportar eines que permetin la labor d’anàlisi i investigació, que potenciïn la interacció amb els continguts i entre autors i receptors.

Hi ha dos referents teòricsque acompanyen Lucía en la seva reflexió: d’una banda, Vannevar Bush, un dels científics més influents durant la Segona Guerra Mundial, director de l’organisme responsable del disseny de la bomba atòmica i propulsor de la World Wide Web; de l’altra, Allan Kay, investigador del Palo Alto Research Centre, de la Xerox Corporation. Bush i Kay interpreten a la perfecció la figura de l’enginyer visionari que és capaç d’avançar-se al seu temps, identificar quines seran les prioritats futures i marcar el camí per a resoldre-les. Bush ho deixa palès en un article publicat el juliol de 1945 a la revista Atlantic Monthly, titulat «As we may think», on planteja obertament que l’objectiu prioritari dels científics, quan acabi la Guerra, és construir nous ginys per emmagatzemar, organitzar, relacionar i recuperar el gran volum d’informació generada. Allan Kay, per la seva banda, formava part de l’equip d’enginyers que va construir el primer ordinador amb interfície gràfica d’usuari i ratolí, l’any ¡1970! El lema que va guiar aquest projecte, i que Lucía fa seu en la proposta de seguir avançant cap al ple desenvolupament del text digital, és prou clar: «The best way to predict the future is to invent it» (p. 54).

El llibre de José Manuel Lucía és una crida a emular l’esperit d’aquests dos científics, a superar aquesta primera fase de difusió del text digital i situar-nos més enllà de la mera digitalització d’objectes analògics. Aquest ha de ser, també, el camí de les Humanitats Digitals. De res servirà tenir digitalitzades grans col·leccions de textos si no podem establir nous itineraris de lectura que ens ajudin a ampliar i aprofundir els nostres coneixements. Cal aprofitar la hipertextualitat, la interactivitat i la “hipermedialidad” –segons expressió de Lucía, en traducció directa d’ “hypermediality”– per construir noves «plataformes de coneixement» que facin realitat la tan anunciada revolució digital: si volem saber com serà el futur, inventem-lo.

(Visited 7 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Tutor i col·laborador docent del Màster d’Edició Digital  
Comentaris
Deixa un comentari