Harry Potter en català: versions paral·leles i varietats geogràfiques

per Àlvaro Calero Pons

El 1999, Empúries (Barcelona) va publicar els dos primers volums de la saga Harry Potter, de J. K. Rowling, traduïts al català per Laura Escorihuela. La recepció, però, no fou la mateixa arreu del territori. Mentre que al Principat de Catalunya s’havien venut uns 73.000 exemplars de Harry Potter i la pedra filosofal, al País Valencià tan sols se n’havien venut 1.200. Els editors pensaren que la causa era el model de llengua; més concretament, la varietat geogràfica que emergia en el text, massa localitzada a Barcelona. En conseqüència, decidiren de valencianitzar-ne el model de llengua. Així, el 2001, en el marc d’un acord editorial amb Tàndem (València), va eixir en venda l’adaptació del primer volum, de la mà de Salvador Company, tot coincidint amb l’estrena del primer film, doblat en espanyol (el doblatge en català va aparèixer el 2004). L’adaptació valenciana del segon volum, Harry Potter i la cambra secreta, va veure la llum l’any següent, el 2002, i és el darrer volum que s’adaptà.

El català és una llengua parlada en una àrea no gaire extensa i, a més, encara prova de consolidar-ne el procés d’estandardització. Per això, aquest fenomen desfermà una gran polèmica sobre els models de llengua i la suposada necessitat de les adaptacions geogràfiques, de por que esdevinguessin sistemàtiques. Probablement, el fet que es tractés d’una traducció també contribuí a la polèmica, atès que la percepció sobre la variació lingüística hi canvia. En un original la varietat latent s’atribueix a l’estil de l’autor, segons la procedència geogràfica. Emperò, un text traduït sol percebre’s com extern a la comunitat lingüística i, per tant, es tendeix a conferir-li la qualitat de neutre, és a dir, més estandarditzat. Ara bé, la variació lingüística pot aflorar en qualsevol text, traduït o no, més encara si es tracta de literatura. El context de l’obra pot demanar de desviar-se de l’estàndard o, fins i tot, de transgredir l’ortografia, a fi de reproduir per al públic d’arribada l’efecte que té el text per al de partida. En aquests casos, per a garantir la qualitat del producte, es poden fer servir totes les opcions del repertori lingüístic.

En el cas de Harry Potter en català, un dels elements que suscità modificacions fou l’adjectiu dolent. Certs discursos polítics de calat social han tendit a associar formes lingüístiques més o menys sinònimes a territoris diferents, cosa que ha fomentat una percepció dialectalitzada de la llengua. Amb la qual cosa, encara que dolent també s’usa al País Valencià, remetria simbòlicament al Principat i, per això, decidiren substituir-lo.

Exemple 1. Harry Potter i la pedra filosofal

En l’exemple 1 trobem que, en reemplaçar-hi dolent, la rima i el ritme en l’original i en la versió barcelonina es perden en la valenciana, en aquesta intervenció de Peeves. Amb tot, les adaptacions solen contenir menys errades, per les revisions addicionals.

Exemple 2. Harry Potter i la pedra filosofal

En l’exemple 2 observem diverses transgressions ortogràfiques en anglès —meself (myself), ter (to), yeh (you), me (my) i an’ (and)—, les quals es fan servir per a caracteritzar la parla de Hagrid, personatge marcat per un registre col·loquial. Es representen en la versió barcelonina ara amb una transgressió ortogràfica —prò (però)—, ara amb una desviació de l’estàndard —la forma plena del pronom feble singular de primera persona, me, en lloc de la reforçada, em—, sense estigmatitzar cap varietat. Igualment, en l’adaptació valenciana es recorre un poc més a aquesta tècnica. En aquest cas, però, són normatius: s’hi manté la forma plena del pronom, atès que prò transcriu una pronunciació familiar d’aquesta conjunció considerada barcelonina, i, en contrapartida, s’hi introdueix una forma no reforçada del demostratiu, este, més habitual a València, que contrasta amb la reforçada, aquest, més general.

Exemple 3. Harry Potter i la cambra secreta

Finalment, en l’exemple 3, apreciem que el verb rip en anglès es tradueix en la versió barcelonina com estripar, però es modifica en l’adaptació valenciana com esgarrar. Es tracta d’un monstre i la tria és altament simbòlica, atès que se’l reconeix per aquestes paraules, perquè sempre les pronuncia abans d’atacar. A més, el lector no descobrirà de quin monstre es tracta fins al final. Per tant, en canviar-les, també s’altera el referent literari. Ara com ara, això hauria pogut suscitar un debat a l’entorn del doblatge.

Vint anys després de la polèmica, podem comprovar que les versions paral·leles en literatura juvenil-adults no són gaire freqüents. Sí que se’n donen casos en la literatura infantil i en els llibres de text, més condicionats pels currículums escolars de les comunitats autònomes espanyoles. Ara bé, aquests requisits també afecten els continguts dels llibres en espanyol, però no el model de llengua. A l’Amèrica hispana, per contra, és més fàcil trobar-hi traduccions paral·leles. En aquest cas, la situació politicogeogràfica possibilita l’existència de diverses xarxes d’interacció. Quant al català, que no s’adaptessin la resta de volums de la saga indica que el nombre de lectors no augmentà tant com s’esperava. La causa, doncs, no era ben bé el model de llengua. La traducció és una eina que pot ajudar a consolidar el mercat editorial català, sense prejudicis. Una visió àmplia de la comunitat lingüística i una promoció eficaç haurien de facilitar-hi la circulació de tot tipus de productes culturals.