Google Llibres o l’acord entre un jutge federal dels EEUU i un monjo de Montserrat

14 de gener de 2014

jrp1106_0027El passat 14 de novembre el jutge nord-americà Denny Chin va sentenciar que el projecte de Google Llibres d’escanejar 20 milions d’obres era legal; d’aquesta manera  desestimava la demanada posada per una coalició d’editorials i autors fa 8 anys. En concret, la disputa legal se centrava no en el fet de posar en obert obres completes – cosa que Google només fa si els propietaris dels drets hi estan d’acord o si l’obra pertany al domini públic –, sinó en fer accessibles petits fragments de les obres a partir de cerques específiques fetes pels usuaris. El jutge considera que això entra dintre del fair use (ús legítim que podríem equiparar al dret de citació) i, per tant, és perfectament legal. Els demandants ja han anunciat que recorreran.

Arran de la sentència, la UOC va organitzar un seminari on es va presentar i discutir el documental Google i el cervell mundial, coproduït per TV3 i emès per aquesta cadena fa uns mesos, amb la presència del seu productor executiu, Carles Brugueras. El documental, des del punt de vista formal molt ben realitzat, presenta alguns problemes quant al contingut: bàsicament pateix d’un biaix ideològic considerable.

En primer lloc, gran part del documental – inclòs el seu títol – està destinat a convertir Google, d’entrada, en una mena de nou Big Brother amb objectius secrets i sinistres. I tot això basant-se en un error conceptual monumental: el d’equiparar dades a coneixement (o informació amb intel·ligència). El fet que Google arribi a disposar d’una base de dades gegant amb milions de llibres escanejats, no el converteix en cap cervell universal, de la mateixa manera que tenir molta memòria no és el mateix que ser savi.

El documental presenta tot un seguit d’opinions diverses sobre el projecte de Google Llibres. Dic ‘diverses’ perquè van de les “contràries” a les “absolutament contràries”. Les poquíssimes intervencions d’experts coneguts per defensar la cultura lliure i l’accés obert al coneixement – com Larry Lessig –,  han estat deliberadament escapçades i convertides en afirmacions neutres o ridícules. Mentre que hi apareixen contínuament representants d’editorials, escriptors o biblioteques, no hi té ni veu ni vot el grup social afectat més nombrós: el dels lectors i usuaris d’Internet. És certament preocupant sentir polítics com Merkel o Sarkozy afirmant amb vehemència que faran “tot el que calgui” per defensar els interessos dels seus escriptors, però qui defensarà els drets, necessitats i interessos dels seus ciutadans, és a dir, l’interès social general?

El documental es converteix en molts moments en un simple (per no dir ximple) al·legat genèric contra Internet: “digitalitzar és robar” o “posar en accés obert és com atracar un banc”, diuen alguns dels entrevistats. Aquestes afirmacions recorden  la famosa sentència de l’exministra espanyola González Sinde: “¿Para qué necesitamos todos una línea de ADSL de no sé cuantos gigas? ¿Para mandar e-mails?”

Google_Book_Search_huckLes biblioteques tenen també un gran protagonisme en el documental. En aquest cas, les actituds fluctuen entre l’arrogància dels que han estat durant molt de temps únics garants de l’accés públic a la cultura (el director de la Biblioteca Nacional de França diu, referint-se als membres de Google que el van anar a veure: “no sabien amb qui estaven parlant”), i l’enveja davant d’una iniciativa que les biblioteques no han sabut o volgut emprendre. Fins i tot, el director de la Harvard University Library, Roger Darnton, amb una gran dosi de cinisme, després de desqualificar el projecte, agraeix a Google que  els “hagi donat la idea”. Internet té 44 anys d’història i els ha calgut Google Books per veure que la xarxa és un excel·lent mitjà per compartir i fer pública la informació?

En general les crítiques al projecte es recolzen en dos arguments bàsics. El primer, com en aquest darrer cas, és la pèrdua de protagonisme, influència i poder social d’algunes institucions que, en el nou context digital, veuen perillar la seva funció i raó de ser. El segon són els diners, és a dir, la preocupació que Google pugui treure beneficis del projecte. Aquesta darrera inquietud, molt més justificada atès que Google és una empresa i les empreses acostumen a voler treure rendiment econòmic del que fan, no es presenta com el risc que Google converteixi en benefici privat un bé comú o públic, sinó sorprenentment com el perill que ho faci de forma monopolística o sense repartir els guanys!

MOV_DOXA-_Google_2367En aquest punt, val la pena esmentar un dels moments més tensos del documental, quan una periodista entrevista un monjo de Montserrat, Damià Roure, director de la biblioteca del monestir, que va signar un acord amb Google Llibres per escanejar el seu fons. La periodista li demana, amb un cert sarcasme atès que ja coneix d’antuvi la resposta, “quant va pagar Google per la digitalització d’aquests llibres?” La sorpresa de Roure i el seu silenci posterior el semblen ridiculitzar davant l’audiència. “El seu silenci, demolidor, es fa etern i és altament revelador. Les fonts del coneixement més selecte del món desvalgudes davant del xuclador d’intel·ligència més cobdiciós del món” ens diu un article periodístic. I, tanmateix, el seu silenci ni és etern ni estúpid; al cap d’una estona acaba responent i dóna una resposta molt sensata: no li importa gaire si algú fa diners de tot això, el que li interessa realment és que uns quants milers de llibres que gairebé ningú pot consultar ara siguin accessibles per a tothom! Curiosament, aquesta apel·lació a l’interès general és també la base de la sentència del jutge Chin.

(Visited 2 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.
Comentaris
Deixa un comentari