Teoria de la Literatura

21 de febrer de 2014

La teoria de la literatura és una disciplina incòmoda. Ho ha estat des que va néixer, cap als inicis del segle passat, amb la ferma voluntat de sacsejar les acomodades branques de la filologia romàntica. I ho fou més encara quan, inspirada per les aportacions del pensament francès de postguerra i pel clima general de renovació que s’escampava pertot arreu en aquells anys, va esdevenir el paradigma dels estudis literaris, si més no als Estats Units.

Ha plogut molt des d’aleshores i la teoria de la literatura ja no pretén erigir-se en àrbitre de la interpretació dels textos, ni es presenta a si mateixa com la redemptora d’una filologia lligada amb els llaços de vellut de la crítica històrica a l’omnipotent figura de l’autor. Les anomenades “guerres de la teoria” que van esquinçar el món acadèmic als anys 70 i 80, tot i que no van deixar-hi morts, sí que van obrir prou ferides en el cos de l’escolàstica occidental perquè la necessitat d’una trevafos sentida per totes les parts en conflicte. Es pot dir que la pau es va assolir amb una victòria de la teoria, que va ser incorporada d’una manera o d’una altra a gairebé tots els camps dels estudis literaris. Però al mateix temps aquesta pau va significar l’eclipsi de la teoria de la literatura com a disciplina autònoma i fagocitària, la seva domesticació i incorporació als currículums de les facultats de filologia i humanitats en tant que disciplina purament metodològica. D’avantguarda del pensament a capsa d’eines, vet aquí el curiós periple de la teoria de la literatura.

Entesa així, la teoria de la literatura és avui dia una disciplina còmoda, o més aviat acomodada. I no deixa de ser positiu per als estudis literaris que aquesta pax teorica s’hagi acabat imposant, de manera que els uns i els altres ens puguem dedicar sense imposicions i dogmes a allò que més ens interessi. Però la teoria, en tant que és fonamentalment una forma de pensar, no pot viure en la comoditat. Per viure, necessita la tensió de l’alteritat, l’angoixa de saber que no sap res i que el sòl que la sosté és la substància mateixa de la seva ignorància. La teoria és, per definició, una lluita contra la complaença. Una lluita sempre perduda, i sempre recomençada. I és aquesta teoria, de vegades anomenada també teoria crítica, la que continua encara molt vigent, però ja no només als estudis literaris, sinó a totes les disciplines i subdisciplines que van configurant un camp acadèmic encara en procés de formació, el de les posthumanitats.

A l’assignatura Teoria de la literatura del grau de Llengua i Literatura Catalanes, que coordina la professora Neus Rotger, intentem acostar-nos als fonaments d’aquesta teoria, sense oblidar que ens trobem en el context dels estudis literaris i que la teoria ha de ser també literària i ser capaç d’oferir instruments útils per a la recerca i la crítica del significat en els textos que convencionalment classifiquem com a literaris. Però el nostre objectiu no és oferir una capsa d’eines ben etiquetades que l’estudiant pugui utilitzar de seguida, ja sigui per al bricolatge o per a construccions més ambicioses. El que volem amb aquesta assignatura és confrontar l’estudiant amb la incomoditat. No pas una incomoditat gratuïta, sinó aquella que ens obliga a abandonar els nostres prejudicis més arrelats i acostar-nos a l’abisme del pensament. Només així, atrevint-nos a pensar sense complaences de cap mena, podem estar segurs que posem la teoria en pràctica.

 

Bernat Padró és el consultor responsable de l’assignatura “Teoria de la literatura” de la UOC.  És investigador postdoctoral de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona.

(Visited 16 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Blog del Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC.
Etiquetes
Comentaris
Deixa un comentari