M. Carme Junyent, in memoriam

Ahir, el primer diumenge de setembre, ens vam llevar amb una notícia molt trista i inesperada: ens va deixar la lingüista Carme Junyent, lluitadora incansable per la defensa de les llengües amenaçades, entre les quals, la seva pròpia llengua, la catalana. Navegant per les xarxes constatem la consternació causada per la seva pèrdua i el buit que deixa dins de la lingüística catalana. Durant molts anys es va dedicar a l’estudi de les llengües africanes i des del grup de recerca GELA, adscrit a la Universitat de Barcelona i que ella mateixa va crear i dirigir, va promoure la recerca sobre les llengües amenaçades, i l’estudi i la difusió de la diversitat lingüística. En els darrers anys, a més, s’havia centrat molt en la defensa de la llengua catalana i en la recerca de solucions per evitar-ne la desaparició.

Costa resumir en poques paraules la trajectòria professional d’algú tan actiu i compromès com Carme Junyent. Jordi Badia, en un article publicat a Vilaweb, sintetitza en deu lliçons claus les principals aportacions de la seva obra, entre les quals destaquen la defensa del multilingüisme, l’aprofundiment del concepte d’ecologia lingüística i l’oposició a la política lingüística imperant. Mediàticament, però, Carme Junyent es va donar a conèixer per oposar-se a la imposició d’un llenguatge inclusiu que considerava una solució cosmètica i superficial al problema real del sexisme en la societat. La publicació que millor explica la seva posició sobre aquest tema és sens dubte l’assaig publicat per Eumo la tardor del 2021, Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, en què recull la veu d’un gran nombre de dones que es dediquen a la llengua perquè hi diguin la seva en la qüestió del gènere o de la llengua no sexista o inclusiva. 

El llegat que ens deixa Carme Junyent és molt gran, com posen de manifest les nombroses descripcions que trobem avui als diversos mitjans del país, tant de la seva obra com de la seva persona. Es parla d’ella com “l’últim gran referent en el debat públic sobre el català”, però també com una “una persona amable, atenta i sempre disposada a compartir el seu saber”. Ara bé, de tots els adjectius que la descriuen, en vull destacar un que em sembla paradigmàtic de la seva personalitat: valenta. Sí, la Carme era una dona valenta, que no dubtava a dir el que pensava, encara que això sovint li comportés rebre crítiques ferotges, sobretot a les xarxes socials, on ella era molt activa. Aquesta valentia, unida a la seva honestedat i saviesa, la definien com una dona lliure, sàvia i compromesa, coratjosa i amb fermes conviccions, lluitadora incansable per la defensa de la llengua catalana i de totes les llengües minoritzades del món. Carme Junyent no es va rendir mai i va demanar que, un cop morta, es publiqués el seu darrer article, Morir-se en català.

Gràcies per tant, Carme.