L’art de Ramon Llull o el triomf de la raó | Any Llull

 Seguim celebrant l’Any Llull amb un text d’Antònia Carré sobre l’art i la raó. Fem coincidir aquesta publicació amb la inauguració de l’exposició del CCCB “La màquina de pensar. Ramon Llull i l’ars combinatoria”, que la podreu visitar fins l’11 de desembre.

Per Antònia Carré – Centre de Documentació Ramon Llull UB i

col·laboradora docent del Grau de Llengua i Literatura Catalanes UOC

La cosa més genial que es va inventar Ramon Llull és el que ell anomena Art. Es va esforçar per fer-la conèixer allà on residia el coneixement (a les universitats) i allà on residia el poder (a les corts reials i pontifícies).  Va escriure llibres de tot tipus (filosòfics, científics, literaris) per explicar i aplicar el funcionament del sistema de figures, colors,  alfabets, taules, cambres, matrius, etc., que funcionaven amb la precisió d’una màquina que el seu inventor sabia fer anar a la perfecció. Als seus contemporanis, el funcionament del sistema els costava d’entendre. Per això Llull el va anar modificant i simplificant amb el pas dels anys.

Amb aquest mètode racional, Llull pretenia fer dues coses: una era demostrar la superioritat de la religió cristiana. L’altra  era crear un sistema generatiu que fos capaç de generar arguments que poguessin explicar totes les ciències i matèries.

I aquí hi ha el mèrit de l’Art: que és un sistema generatiu, és a dir, un sistema que parteix d’un conjunt limitat de conceptes (els que formaven l’Art) per generar coneixement. Precisament això va fascinar pensadors posteriors com Agrippa von Nettesheim, Giordano Bruno o Leibnitz, i precisament això va fer de Llull un precedent remot de la informàtica. Tot plegat té mèrit, perquè en un món on els llibres dels antics eren el que feia avançar el saber, Llull es va inventar un circuit tancat que funcionava amb els seus propis mecanismes, prescindint sempre de les cites d’autoritat que el seu temps considerava imprescindibles per dialogar i debatre.

Per fer-nos-en una idea aproximada, podríem dir que Llull es va adonar que si un cristià, un musulmà i un jueu es trobaven per parlar de Déu, cadascú utilitzava les cites d’autoritat dels seus llibres de referència, però no s’acaben de posar mai d’acord. Per això ell els proposaria que comencessin a parlar i a debatre a partir d’uns conceptes en què tots tres poguessin estar d’acord, com per exemple que Déu és el creador del món i que Déu és etern i és bo. A partir d’aquí, el sistema generatiu de l’Art donaria la raó a qui la tingués perquè el mètode racional, Llull el considerava infal·lible.

Al segle  XXI ens costa d’entendre el funcionament de l’Art: és una manera de raonar tan complexa i original… Per posar-hi remei, una de les persones que més coses sap de Ramon Llull, i que és també un home savi, va escriure un llibre magnífic. L’home savi es diu Anthony Bonner, el llibre porta un subtítol ben significatiu: Manual d’ús. Però el llibre de Bonner no té res a veure amb les instruccions que sovint acompanyen els nostres ginys electrònics, incomprensibles per als mortals d’intel·ligència mitjana, sinó que el mecanisme complicadíssim de Llull, gràcies a la prosa àgil de Bonner s’entén la mar de bé.

Anthony Bonner, L’art i la lògica de Ramon Llull. Manual d’ús. Barcelona-Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona-Universitat de les Illes Balears, 2012

El llibre, com la Rayuela de Cortázar, es pot llegir de maneres diferents. Si ens interessa la literatura, amb el capítol 2 i el 6, que és un resum de tot, ja farem. Si ens interessa la matemàtica i volem veure la relació de l’Art amb la teoria dels grafs i de la votació de la matemàtica moderna, podem anar directament al capítol 2. Si volem acostar-nos al Llull que va fascinar pensadors dels segles XVI i XVII, hem d’anar al capítol 4. Si som més filosòfics i ens interessa la lògica, ens hem de llançar de cap al capítol 5. M’aturo al capítol 2. Bonner hi explica primer les peces que formen l’Art en l’etapa quaternària (1274-1289) i després el mecanisme que les fa funcionar. En posa molts exemples i va guiant el lector en la interpretació. Acaba el capítol amb exemples sense comentar, tal i com figuren en les obres de Llull, que són difícils d’entendre per a un lector actual i conclou que és impossible que un estudiant medieval es pogués recordar del sentit de les peces i del funcionament de l’Art quan arribava a aquestes pàgines del manuscrit. Bonner  argumenta que el sistema és massa complicat i que per això Llull el va revisar i canviar al llarg dels anys. Per adaptar-se als seus lectors, Llull comença l’etapa ternària (1290-1308), en què simplifica les figures i els conceptes de l’Art, però com que amb això no n’hi ha prou, a l’etapa postartística (1308-1315) utilitza les tècniques sil·logístiques de la lògica aristotèlica, que tots els estudiants coneixien dels primers cursos d’universitat. Amb el pas dels anys, Ramon Llull va adaptant la seva obra per fer-la més comprensible al públic a qui s’adreça. Era un geni.

Llull considera la figura T una figura instrumental, cosa que vol dir que “sense T res pot fer-se en aquesta Art, així com sense el martell el ferrer no pot treballar la forja” (Art demostrativa, ca. 1283).* La figura T de l’Art conté cinc triangles entrellaçats i està regida per un codi de colors. Els seus components s’anomenen “començaments” (principia en llatí) i té termes principals i termes auxiliars. Per exemple, els termes principals dels tres triangles verds són ‘diferència’, ‘concordança’ i ‘contrarietat’ i els termes auxiliars en qualsevol dels tres poden ser entre sensual i sensual, entre sensual i intel·lectual o entre intel·lectual o intel·lectual.