Ramon Llull s’esforça per difondre la seva obra | Any Llull
6 de setembre de 2016
Amb motiu de l’activitat d’aquest dimecres dia 7 “Llegim Llull” a la 34a edició de La Setmana del Llibre en Català, compartim un text d’Antònia Carré, ponent que participa en l’activitat per celebrar la figura i obra de Ramon Llull.
Per Antònia Carré – Centre de Documentació Ramon Llull UB i
col·laboradora docent del Grau de Llengua i Literatura Catalanes UOC.
Ramon Llull és autor d’una obra immensa: va escriure més de 260 obres, en llatí, en català i àrab, que ell mateix es va encarregar de fer traduir (a l’occità, al francès, al llatí), de fer copiar i de difondre arreu de l’Europa Occidental.
Convençut que la tasca que té encomanada (ell volia escriure el millor llibre del món) és extraordinària, Ramon Llull emprèn una sèrie d’accions per difondre la seva obra.
1. Sabem que va organitzar un taller de còpia, on diversos copistes (un dels quals es deia Guillem Pagès) copiaven i copiaven les seves obres perquè poguessin arribar a diversos indrets. A més a més, sabem que Llull va escriure les seves obres en tres llengües (llatí, català i àrab) i que ell mateix es va encarregar de fer traduir les seves obres a diverses llengües vernacles com l’occità, el francès, el castellà, l’italià. És evident que donava molta importància a les llengües que parlaven els seus contemporanis.
Tant amb el taller de còpia com amb les traduccions, l’objectiu de Ramon Llull és sempre el mateix: difondre el seu missatge per tota l’Europa llatina occidental i pel Nord d’Àfrica.
2. Al mateix temps, Ramon Llull va comprendre que necessitava suport per portar a terme la seva gran tasca. Per això va moure’s amb destresa enmig dels cercles de poder amb la finalitat d’aconseguir autorització, diners i mitjans per donar a conèixer l’Art tant en els ambients universitaris com entre els cristians laics i els infidels.
Llull sabia que el seu prestigi personal li obria les portes de les universitats i de les corts, i ell se’n va aprofitar. Va fer moltes gestions per disputar sobre l’Art i per convèncer els poderosos de les possibilitats persuasives del seu mètode generatiu. Així, va viatjar per Europa buscant el suport de reis (Jaume II de Mallorca, Jaume II d’Aragó, Felip el Bell de França), de papes (Celestí V, Bonifaci VIII, Climent V), de ciutats amb una gran capacitat de generar negocis mercantils (com Gènova i Pisa), i d’universitats com la de París.
Tota aquesta activitat política va donar els seus fruits: el 1275 un frare franciscà va estudiar i aprovar les obres de Llull a Montpeller; el 1276 una butlla pontifícia va confirmar la fundació del monestir de Miramar, sufragada per Jaume II, on tretze franciscans van estudiar àrab i l’Art; el 1290 els franciscans van autoritzar Ramon Llull a ensenyar als convents d’Itàlia; el 1292 va rebre el permís de Jaume II d’Aragó per predicar en totes les sinagogues i mesquites dels seus dominis; el 1305, a Barcelona, va rebre dues subvencions del mateix rei; el 1310 va obtenir l’aprovació de quaranta mestres i batxillers en arts i en medicina i una altra del canceller de la Universitat de París.
És clar que també va viure moments de desesperació i de desconsol, quan les seves peticions no van ser ateses. Llavors va escriure’n poemes dolent-se de la seva situació, com el Desconhort (1295) o el Cant de Ramon (1300).
3. Per assegurar-se que la posteritat tindria una imatge adequada de la seva persona i de la seva obra, Ramon Llull va dictar una autobiografia. Ho va fer en llatí l’any 1311 a París, quan tenia prop de vuitanta anys, i qui copiava era un monjo de la Cartoixa de Vauvert, situada a prop d’on ara hi ha els jardins de Luxemburg.
Com que els primers trenta anys de vida no li interessen (perquè era un home casat, amb fills, que feia vida cortesana), comença a partir de l’any 1263, que és quan es va convertir a la penitència i va fer un tomb de 180 graus a la seva vida. Hi explica l’episodi de l’esclau moro que es va comprar perquè li ensenyés àrab, els seus viatges per Europa i pel Nord d’Àfrica, les seves trobades amb els poderosos, etc.
L’obra es coneix amb el títol de Vita coetanea. En català ha estat traduïda per Anthony Bonner amb el títol de Vida de mestre Ramon.
Ramon Llull, Vida de mestre Ramon, a cura d’Anthony Bonner.
Barcelona, Editorial Barcino, Biblioteca Barcino, 2013. Al final de la Vita coetanea, Ramon Llull deixa escrit que vol que els seus llibres es dipositin en tres llocs un cop ell sigui mort. El primer lloc que tria és la Cartoixa de Vauvert, en agraïment a la generositat dels monjos que tant bé l’havien acollit. El segon indret que tria és la casa dels Spínola, una família de mercaders de Gènova que coneixia de les diverses estades que havia fet a la ciutat de la Ligúria. I el tercer indret és la casa d’un noble de Palma, Pere de Sentmenat. Així s’assegura que els seus llibres es distribuiran per una zona geogràfica ben àmplia
Antònia Carré – Centre de Documentació Ramon Llull UB
