Joan Fuster i Ortells: 100 anys de llengua, literatura i nació.

Joan Fuster és llengua. I literatura. I nació. Enguany es compleixen 100 anys del naixement de l’intel·lectual valencià més important del segle XX. L’assagista de Sueca es convertí entre 1962 i 1982 en una figura central de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Les seues reflexions sobre què som els valencians i els catalans es convertiren en un punt de trobada per a les diferents cultures polítiques dels nostres països. Textos com Nosaltres, els valencians, Qüestió de noms o El País Valenciano, serviren els valencians per a realitzar una mirada retrospectiva i autocentrada com mai abans l’havien feta. Als catalans els va mostrar un país germà que no coneixien. Aquell “conèixer-nos” que llançava Jaume Vicens Vives el 1950 en el pròleg de Notícia de Catalunya es materialitzà en el pensament i obra de Fuster. Un valencià tingué la capacitat de personificar intel·lectualment la demanda del principal pensador del catalanisme de postguerra. Hi ha moments en la història en què es produeixen coincidències d’un valor incalculable. I la trobada en les dècades centrals de la trista i fosca dictadura de figures com Vicens, Pla, Gaziel, Melià, Cahner, Castellet, Ballester, Ventura, Mateo, Lluch, Fontana, Vallverdú o Porcel, entre molts d’altres, en la seua diversitat cronològica i generacional, són una d’aquelles casualitats històriques que ens van fer resucitar com a poble. O no morir, tal i com volia el franquisme. I Fuster en fou un dels principals nexes d’unió entre tots ells. Com una mena de cola blanca que aconseguí enganxar i connectar generacions diferents, tradicions culturals i polítiques diverses, divergents en alguns casos fins i tot. Fuster les apropava. Fuster els unia. 

Aquell home llarguerut, prim, irònic i una mica antipàtic -i que menjava poc segons Pla- ens posà davant d’un mirall per dir-nos en què havíem de pensar. I quin havia de ser l’objecte i el subjecte de la nostra reflexió com a poble. Aquí és on radica la grandesa d’un intel·lectual com el valencià. La seua tasca com a pensador referent no es centrà en la pontificació o la creació de tòtems inapel·lables. Era massa home de la Il·lustració com per a convertir la seua proposta en dogma. Deia a Diccionari per a ociosos: “IDEES: Tota coincidència entre les meves idees i les teves és això: pura coincidència”. L’escepticisme gairebé com a mètode d’estudi. Fonamental és també l’entrada “CONVICCIÓ” del mateix llibre. Així l’acabava: “al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només”. Reflexió que va donar lloc a un dels seus aforismes més coneguts: “No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles”. Però, en què havíem de pensar? En primer terme, els valencians havien de reflexionar sobre ells mateixos com a valencians, com a membres d’una comunitat nacional diferent de l’espanyola de matriu castellanocèntrica. En segon, calia modernitzar el País Valencià, generar les condicions necessàries per a superar l’endarreriment que el sotmetia. En tercer, valencians, catalans i illencs compartíem llengua i cultura i en base a aquests elements comuns ens havíem de pensar. I, finalment, la llengua com a fet diferencial ens havia de portar a construir una comunitat humana que anomenaríem Països Catalans. I tot això, que no és poca cosa, plantejat des de l’heterodòxia i una amplitud de mires com mai abans havia tingut la gosadia de fer cap altre intel·lectual. I, cal remarcar-ho, des del País Valencià. 

Tota aquesta reflexió acabà impactant en un context i una generació. Els anys seixanta i setanta es convertiren en el moment de major recepció de l’obra fusteriana. Ser fusterià i ser antifranquista gairebé es foren sinònims. El fusterianisme passà a formar part d’allò que s’ha vingut a conèixer com a la ideologia de l’antifranquisme. I per això Fuster fou tan central. Les noves generacions de joves universitaris trobaren en ell l’intel·lectual local, però amb visió europeista, de referència que necessitaven. El catalanisme històric, l’home que buscaven a València des de feia molt de temps. L’independentisme, el pare de la pàtria. L’esquerra, el lector de Gramsci que convertia les classes populars en el subjecte revolucionari front a una burgesia valenciana fracassada. Fins i tot, els petits sectors de la dreta liberal antifranquista el tingueren com una referència abans de la mort del dictador. Tal fou el seu impacte que el 1979 una revista econòmica de Madrid l’incloïa entre els 100 espanyols més influents. Però si alguna cosa va ser la transició és una mena de màquina d’esborrar tot allò que havia passat abans de la mort del dictador. La guerra no havia existit, els franquistes gairebé tampoc. Tot havia de basar-se en el famós “consens”, una espècie de “borrón y cuenta nueva”, com diuen els castellans, que acabà passant per sobre de tothom. Bé, de tots aquells que no van renunciar a tot allò que havien defensat abans de 1975. Entre 1975 i 1982 ens trobem davant del Fuster més militant, més bel·ligerant políticament parlant. Anys de pancartes, manifestos i parlaments. Fuster ho encapçalava tot. A nivell valencià el solien acompanyar, en una mena de santíssima trinitat de “la terreta”, Sanchis Guarner i Vicent Andrés Estellés. La dreta valenciana es va desacomplexar en la seua ferotge lluita pel poder. No podia assumir que l’esquerra tingués el poder. I si l’havia de tenir, perquè els resultats electorals així ho avalaven, es dedicaria a gestionar una autonomia dissenyada pels conservadors. La senyera havia de portar blau, deien. Fuster, llavors, escrigué El blau en la senyera. El país s’havia d’anomenar regne. Fuster publicà País Valencià, per què? Textos per a un combat que Fuster pensava d’idees i en realitat era de poder. La Catalunya autonòmica començà a caminar sense mirar més enllà de l’Ebre ni mar endins. Des de Tarradellas a Pujol passant pels socialistes o el PSUC, tot allò que abans de la transició havia servit per cosir els Països Catalans, ara començava a fer nosa. Dues bombes intentaren matar Fuster a casa seua durant la “pacífica i modèl·lica” transició espanyola. Una més Sanchis Guarner. El 1982 s’obtenia el resultat del que s’ha vingut a conèixer com “la batalla de València”. La senyera amb blau, el país convertit en “comunitat”, una autonomia amb competències de segona divisió i cap connexió amb els catalans i els mallorquins. Fuster marxava a casa cansat i avorrit de tot i de tothom. El famós “desencanto” té en la seua persona un bon reflex. 

Els vuitanta estigueren envoltats de premis, reconeixements, una càtedra a la Universitat de Valencià i uns quants honoris causa. I de revisions i atrinxeraments. Alguns van voler matar un pare que mai ho va pretendre ser. I si ho va ser fou per pura necessitat. Altres, el pontificaren per a acabar tenint “més conviccions de les necessàries”. El 1992 Fuster morí a la mateixa casa que el va veure nàixer. Som al 2022 i seguim pensant en allò que Fuster ens va dir que havíem de pensar. Perquè ni els valencians hem acabat de resoldre encara la nostra reflexió autocentrada ni els catalans han acabat d’entendre que hi ha vida més enllà de l’Ebre. Seguim sense conèixer-nos, si més no suficientment. I Fuster segueix, als seus cent anys, sent un personatge incòmode, especialment per a la política i els polítics. Aquest simple fet ja és una victòria. Seua, i només seua. Fuster segueix sent llengua i literatura. Sí. Però també nació. I per molts anys.