Banda sonora per a celebrar l’Any Brossa
18 de gener de 2019
Joan Brossa#anybrossa
#poesiacatalana
Us animem a posar melodia al centenari del naixement de Joan Brossa
El dissabte 19 de gener de 2019 comença l’Any Brossa, la commemoració del centenari del naixement del poeta català Joan Brossa. Des del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC ens volem sumar a aquesta celebració literària posant banda sonora als cent anys del seu naixement.
Compartim amb vosaltres una BSO (banda sonora original) basada en poemes de Brossa, musicats per diversos grups i cantautors/es, que es troben en el repositori “Música de poetes“, una iniciativa del portal LletrA, literatura catalana a internet. En aquest espai de LletrA hi ha 27 poemes i nosaltres n’hem seleccionat 15, que són els que us oferim aquí a sota. Com veureu, n’hi ha per a tots els gustos musicals: indie, pop, rock, punk, folk… Això sí, totes i cada una de les cançons comparteixen el segell inconfusible del poeta. Us convidem a posar música en aquest any tan poètic!
Banda sonora per a celebrar l’Any Brossa
Musicat per L’Anna és un Koala
Sordines ran dels silencis d’heralds
forçant la mitja veu. Cel que lliberta
lligant-se estels amb nusos triomfals.
Mentre la llum es torça, ombres alerta
fan rumbs d’ocell constants, pels litorals
del viure, dins el cor que les encerta.
Baguls d’angoixa, perduts els senyals,
voguen com caixes buides per l‘oferta
d’una aigua en via d’arrels. Bols d’obscur
vessen la nit en el rampell d’un mur
al·lucinat en pedestal d’insomnis.
Eines de festa transformen cristalls
en sols a indrets de columnes, i els galls
perden penyores d’aram dalt dels somnis.
Brossa, Joan. “Apartat de la fila” . Ball de sang (1941-1954). Editorial Crítica.
Barcelona, 1982
Un poema musicat per Ovidi Montllor
La plaça, tant pels edificis com
per l’animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.
Un home reparteix fulls clandestins.
Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.
Un home reparteix fulls clandestins.
El carrer és tortuós i estret,
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.
Un home reparteix fulls clandestins.
Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.
Un home reparteix fulls clandestins.
Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.
Un home reparteix fulls clandestins.
Per a anar a veure els Ministres, Caps
d’Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.
Un home reparteix fulls clandestins.
L’església, malgrat no tenir torre,
sobresurt dels edificis del carrer.
Un home reparteix fulls clandestins.
Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.
Un home reparteix fulls clandestins.
Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.
Un home reparteix fulls clandestins.
En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que
un home reparteix fulls clandestins.
Brossa, Joan. “Un home reparteix”
Poema de Joan Brossa musicat per “Em”
Moneda sobre un plat és la sement.
Veig dos fanals encesos sobre un drap
verd. Aneu a buscar els càntirs. La ment
m’escup als ulls. Sol, i a l’escut, qui sap
la mar d’ullets que em cordo! De moment,
la brúixola del temps em fot al cap
tal nombre de varetes d’on ve el vent,
que es barregen sovint. No se’n perd cap.
Amb tot, jo bufo els nuvolots, no fos
que plogués fang per sempre més. Tampoc
un 1 més un altre 1 són sempre 2.
Omplo els fanals amb l’ombra d’un gran foc,
humà i entre les pedres poderós,
que infla i enlaira el cos on em remoc.
1949-1996
Brossa, Joan. “Bufador de núvols”. La memòria encesa. Mosaic antològic. Barcelona:
Barcanova, 1998
Poema de Joan Brossa Musicat per “Víctima i Botxí“
Posem el bou a l’estable
unit a grutes i fonts.
Arrepleguem tots els pous.
Damunt la taula, un sarró.
La cadira va per terra.
Mateu, veïns de mala anomenada,
llimes, serres, ganivets,
l’ennegrida antigor, la collada que aguanta.
Sapastres, botiflers i mariscales
volen peix sense mullar-se.
La voluntat ensopega.
Arronsarem les espatlles
davant la sang del gibrell.
Pengem la seda a l’aigüera.
Petem, arran, l’ham.
La llengua serà menjada tal com surti de la caldera.
Hi ha molts de frares, moltes de morts
al parany de la pregunta.
La terra farà la guerra.
Ens el passem de l’un a l’altre, el senyal!
Brossa, Joan. “Bé abaixaran l’orgull” . Des d’un got d’aigua fins al petroli.
Editorial Robrenyo. Mataró, 1977.
Un poema de Joan Brossa musicat per Anímic
Es troba al fons
de les aigües; de vegades
veieu sortir una gran claror,
i el qui volta per la vora del mar
té el perill de ser absorbit per
les aigües i d’anar a raure al fons
de la pàtria encantada sense que mai
més no en pugui sortir.
Perquè
qui d’ella s’allunya d’enyorança
es mor.
Brossa, Joan. “Callament”. El saltamartí. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1984
Poema de Joan Brossa musicat per Josep Miquel Servià
—Explica’m, tu, què és el sol. —El sol.
—Explica’m què és la lluna. —La lluna.
—I per què en Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
—I les muntanyes què són? I els estels?
—No són més que els estels i les muntanyes.
—I aquestes canyes? I aquestes arrels?
—Doncs no són més que això: arrels i canyes.
—I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món? I l’home?
—Heus aquí
l’última forma de la saviesa:
Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
Brossa, Joan. “Eco”
ENDAVANT!
Un poema de Joan Brossa musicat per Croma
Si no sabíem el que és
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l’existir es trobaven en una
altra vida; si l’esperaça era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema.
Estiu de 1963
Brossa, Joan. “Endavant!”. El saltamartí. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1984
Un poema musicat per Pere Martínez i Biel Majoral
–Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has fet de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!–
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la c
20 de novembre de 1975
Brossa, Joan. “Final”. Antologia de poemes de revolta. Barcelona: Edicions 62, 2001
ROSADA
Un poema de Joan Brossa musicat per “Fi”
Programar el temps resulta una segona mort.
L’univers és una xarxa de vidres
on cadascun reflecteix els altres.
Hi ha paraules que fixades al paper
perden el sentit.
Amics, el comunisme s’ha tornat
el consumisme.
Talment la cantarella exclou la poesia,
la propaganda mata l’opinió.
Com sempre, la injustícia porta
la màscara de l’ordre i la legalitat.
El triomf social és buit: els valors
són en una altra banda.
Quan una estafa és molt gran,
ja porta un nom decent.
Cada gota és un mirall.
I a l’últim
dues ratlles pugen i baixen,
s’ajunten i es tornen a separar.
Les coses es tallen, xoquen i es tornen
a lligar per tornar a desfer-se en un gran
desordre.
Brossa, Joan. “Rosada”. Passat festes. 1993-1995. Barcelona: Empúries, 1995
Un poema de Joan Brossa musicat per “Els amics de les arts”
Em sé fer uns peixos de fusta
Panxarruts, no gaire grans;
Els empleno de llimalla
Tocada amb la pedra imant
I els acoloreixo a l’oli
Perquè siguin fulgurants.
Ensenyo els peixos i explico
Que veurem com nedaran
Tots dos sols dins una bóta;
I, un cop a l’aigua posats,
Demano un bocí de coca
I els el dono amb una mà.
(Però jo, sense que es vegi,
Hi barrejo pedra imant
I així sembla, pels qui miren
Que els peixos vénen nedant.)
Damunt l’aigua i sota els núvols
si hi ha coses per contar!
Milers de llums brillarien
si la bóta fos el mar
I els espectadors que miren
Fos tota la humanitat,
I els peixos que m’engipono
Fossin uns peixos navals
Que llisquessin per les ones
com ocells per l’aire blau.
Brossa, Joan. “Petita oda en dijous”.
SONET MIG TAPAT AMB UN LLENÇOL
Un poema de Joan Brossa musicat per Bikimel
BLANC blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc
blanc blanc
blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc
sota
blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc la
bóta
blanc blanc blanc blanc blanc blanc blanc el barranc
blanc blanc blanc blanc blanc blanc un esvoranc
blanc blanc blanc blanc blanc basqueja i s’enllota
blanc blanc blanc blanc la fa negrosa tota
blanc blanc blanc serres enllà sobre el fang
blanc blanc el tasta turmentat i jura
blanc o marca les gotes al desert,
frontera resplendent on no s’atura
la servitud, que és flor de lligadura
en el combat de qui ha descobert
que sotmetre’s als rocs és un encert.
Brossa, Joan. “Sonet mig tapat amb un llençol”. Poesia i prosa. València: Eliseu Climent
Editor, 1995.
“Crèdit nord-americà a Espanya”
(De la premsa)
Salta a la cara.
De la cara
a les mans
i del coll
a la cara.
Salta a les mans.
De les mans
a la cara.
Salta al coll.
Del coll
a les mans,
de la cara
al coll.
Salta a la cara
la mosca pesada.
La mosca importuna
que vola pertot arreu.
La mosca,
la mosca intolerable.
Pertot arreu,
a les parets,
a les fustes,
els mobles,
les portes,
el sostre,
la mosca,
la mosca intolerable.
Hi ha papers matamosques
i tasses de vinagre
amb una gota de sucre
que serveix de trampa.
Una mosca
diposita els seus ous
en un tall de meló,
diposita els seus ous
al femer.
Una mosca
diposita els seus ous
a les flors,
damunt el pa,
a les escopidores
i fins a les capses de cigars,
la tapa de les quals hagi quedat oberta.
Brossa, Joan. “La mosca”. Antologia de poemes de revolta. Barcelona: Edicions 62, 2001
Un poema de Joan Brossa musicat per Relk
Quan parlo, duc l’amor a la saliva.
M’exalta on jo no sóc la teva vida;
T’exalta on tu no ets la meva vida:
Foc en el prisma.
Deriva de l’instint tal força obscura;
Però el foc veig i sento en vena viva.
Ja l’intercanvi del cabell i l’herba
M’omple de pomes.
¿I quin teatre humit per la rosada
T’atansa al pou de l’ombra la figura,
Que de la més remota llunyania,
Confonc les fites?
Tomba les tristes veus, blava femella;
El foc, el veig cremant pagesos prismes,
Sento en poma pagesa veus begudes,
I visc quan parlen.
Amb la mà dreta i la mà esquerra a l’alba,
Remugo mots per vies obstruïdes
Tot obrint entre foc portals immensos,
Reflex d’uns altres.
L’oli dels ulls perfuma a qui t’esguarda,
Xopo d’amor la teva única imatge,
I la paraula, viva a flor de llavis,
És primitiva.
Brossa, Joan. “Vida meva”. Poesia i prosa. València: Eliseu Climent Editor, 1995.
POEMA AMB PEDRES A LES SABATES
Un poema de Joan Brossa musicat per “lo:mueso”
Res no es perd per no robar.
Tenir sort és guanyar plors.
Els mals mai no vénen sols,
més pels pobres que pels rics.
S’alça un vent de tramuntana
en començar a encendre el foc,
perquè els fruits de certes plantes
els determina el paper,
que no té empatx ni vergonya
i és el menjar de les rates.
Hi ha gent que us ve a visitar
només per saber les trampes.
Mal pesquen els pescadors
si no encerten les paraules
ni es volen alliberar
dels punts que a dins queden morts.
Ens cal individualitzar-nos
contra estímul artificial
i de tot el que comporta
l’opinió dels Estats.
Els fets no són el que semblen
i no semblen el que són
les suposades virtuts.
Dues meitats sovint no fan un tot
ni expliquen res de les creences:
si caminem endarrere
els llops entren als poblats.
I, tempesta veritable,
l’or et perd o et cal fugir
amb pedres a les sabates.
Brossa, Joan. “Poema amb pedres a les sabates”. La clau a la boca. Joan Brossa (1996).
Barcelona: Barcanova, 1997
Una poesia de Joan Brossa musicada per Albert Palomar
Han canviat l’aigua dels atuells?
S’aixeca el vent abans de clarejar.
Tenebres denses d’una nit d’hivern.
Baixem al marge de les terres fosques
–llums de petroli col·locats arreu–.
En nit gelada es trenca l’angle dret.
Qui són aquests que ens enfonsen les portes?
Donen aigua a les cabres els pastors
entre ous i fruita d’un país sense arbres.
Jo no llegeixo: dic la veritat.
Voldria treballar terres més noves.
Les mans dels homes s’estenen arreu,
el vent gelat ens bufa a tota la cara.
Tombo a l’esquerra i segueixo un canal:
immensos prats i la remor de l’aigua;
m’atanso a les carenes altes, altes,
com un ocell que furga per les caixes
de gent que he vist morir tot fanguejant.
Veig les alzines igualment pujades.
Tomba a l’esquerra un ramat de cavalls;
el camp es reflecteix dintre les basses.
Homes cepats escuren plats sopers,
i una masia s’alça entre la fosca.
Brossa, Joan. “No gens ciutadà”. La memòria encesa. Mosaic antològic. Barcelona:
Barcanova, 1998
