Els guardians de la llengua (i II)

Els guardians de la llengua s’han d’endinsar en molts àmbits, i ben diversos, i els toca enfrontar-se a una extensa tipologia textual. Segurament convé deixar clar ja des d’ara que, quan es parla de textos, no s’ha de pensar exclusivament en textos escrits (escrits per ser llegits, diguem-ne “interiorment”), sinó que cal pensar també en els textos orals (tant els espontanis i, per tant, sense suport escrit, com els textos escrits per ser dits, és a dir, per ser oralitzats).

Entre els àmbits en què els correctors i els assessors han d’executar la seua tasca –alguns dels quals ja vam esmentar en la primera part d’aquest article– n’hi ha de naturaleses molt diferents i amb dedicacions i finalitats també ben diverses. Com ja vam comentar i com és fàcil de suposar, en el cas de les editorials, de la premsa escrita –inclosos els portals digitals–, però també dels mitjans audiovisuals, la llengua és un dels pilars bàsics, encara que no sigui l’objectiu final d’una empresa o un mitjà d’aquest tipus. És del tot evident per què, en aquests casos, qualifiquem la llengua de pilar bàsic; la llengua és l’instrument a partir del qual rebem la informació i aprenem (a través dels llibres de text, per exemple). Una llengua normal i normalitzada no es pot permetre que aquestes funcions –la informaciói la formació dels usuaris d’aquella llengua– es duguin a terme d’una manera deficient, sense la qualitat necessària o directament incorrecta.

Ens centrarem en la comparació entre la tasca del corrector/assessor que treballa en el sector editorial o de premsa escrita i la tasca del corrector/assessor que treballa en mitjans audiovisuals. Això vol dir que bàsicament distingirem, d’entrada, la correcció de textos escrits de la correcció de textos orals. La manera de treballar en un àmbit o en l’altre és molt diferent. Ho explicarem breument, d’una manera gràfica i, per no estendre’ns més del compte, segurament massa superficial, però esperem que, tot i això, la idea quedi prou clara.

Imaginem-nos, primer, un corrector del sector editorial; els encàrrecs que rebrà seran sobretot llibres de text i/o literatura (qualsevol gènere, des de narrativa infantil de ficció, fins a assajos sobre qualsevol disciplina o manuals científics, tècnics, etc.). Pot fer la feina de manera presencial, a la seu de l’empresa que el té contractat, o pot treballar des de casa –o des d’on li vagi bé–, com a autònom o segons la relació professional que tingui establerta. Ens l’hem d’afigurar treballant en solitari, envoltat dels recursos i les obres de consulta que creu necessaris per corregir un tipus de text o un altre, i, de vegades, amb alguna pauta, una línia editorial o uns criteris d’edició i correcció “imposats” per l’empresa que li “passa” la feina, i que cal que apliqui o que comprovi que s’han seguit. Amb totes aquestes eines i amb les consignes d’altra mena que pugui haver rebut, haurà de vetllar per la correcció (gramatical i d’estil), l’adequació i la coherència dels textos que tingui al davant.

Ara imaginem-nos un assessor lingüístic que treballa en un mitjà audiovisual. Posem per cas, per exemple, l’assessor que vetlla pel model o pels models de llengua que es fan servir en un serial de producció pròpia. En un primer estadi, cal que hi hagi una correcció del guió, és a dir, dels diàlegs dels diferents personatges. Compte! Aquí ja s’està corregint un text escrit per ser dit! El text final és purament oral. Per tant, un cop es té el guió escrit (i corregit), es posa en boca dels actors que interpreten cada un dels personatges, i en aquest context el tipus de correcció és diferent del que hem descrit en el paràgraf anterior. Ara el que cal aplicar i fer seguir són uns criteris de pronunciació concrets. Hem de pensar que els problemes gramaticals han d’haver quedat resolts en la fase de correcció del guió.

La feina de correcció i/o d’assessorament lingüístic d’un serial de ficció és ben diferent de la del corrector de textos escrits. Cal tenir en compte i controlar dos factors molt importants: l’un depèn de la competència i els coneixements lingüístics de l’assessor, però amb l’afegitó no poc important de la discriminació de registres i de diferents graus de formalitat que una comèdia de situació (sitcom) o un serial costumista poden demanar (que depenen del gènere de ficció de què es tracti, del context social en què s’emmarqui cada trama, de l’origen i la caracterització dels personatges, etc.). L’altre factor té a veure amb les relaciones interpersonals, el do de gents, la perícia a l’hora d’esmenar, d’aconsellar i d’assessorar, en definitiva, l’actor que s’està observant i que també ha de ser conscient que pot haver de ser corregit. I aquí les maneres i una certa psicologia esdevenen molt importants: no s’està guixant amb color vermell un full –i qui diu guixar un full, diu prémer la tecla de supressió de l’ordinador–, sinó que s’està procurant que una persona s’adoni que no ha fet bé alguna cosa o se l’aconsella de fer-ho d’una altra manera o d’una altra. (Gairebé) tothom pensa que allò que fa ho fa bé, i no tothom encaixa igual les correccions o els suggeriments, i per això, en aquest àmbit, la perícia i l’empatia esdevenen igual o més importants que la competència lingüística.

Hem exemplificat dos possibles escenaris, prou diferents i significatius, relacionats amb les tasques de correcció i assessorament lingüístics, però no hem d’oblidar que d’àmbits d’actuació del corrector i l’assessor n’hi ha molts més.

Mònica Montserrat Grau