Els contes de dol de Sergi Pàmies, per Montserrat Lunati

Crònica de Rosanna Martínez Ferrándiz

El passat 25 d’octubre, la doctora Montserrat Lunati, professora emèrita de Cardiff University i University of St Andrews, va parlar de Sergi Pàmies i el dol en el seminari “The past beats inside me like a second heart”: una mare que escrivia, i un pare que era i no era als contes de dol de Sergi Pàmies. Lunati va començar explorant el concepte de dol recolzada en treballs d’autors com ara Sigmund Freud, Judith Butler, Roland Barthes, Jaques Derrida o Sara Ahmed. En primer lloc va citar la idea de John Cage: “Què és el temps? Certament, res que comenci i acabi”. No és pas senzill saber quan comencen les coses. Més complicat encara per no dir impossible és saber quan acaben. El dol, com el temps, és difícil de delimitar. El malestar inicial i, més encara el final, són fronteres enormement complexes. Tot el procés implica una xarxa de relacions socials, familiars, polítiques i històriques que es barregen. “Se’m fa impossible d’establir fronteres i ni ho intento”, va afirmar Lunati.

La professora va fer referència a l’assaig de Freud Dol i melanconia, del 1917, en el qual el dol s’identifica com un procés dinàmic on s’albira la possibilitat de superació, enfront de la malenconia, que esdevé patologia i bloqueig. Tot i que anys més tard el mateix Freud i altres autors van desmentir l’oposició total entre dol i malenconia, sovint es manté aquesta dualitat quan es refereixen al passat. La rellevància del punt de vista que introdueix Walter Benjamin, que fa servir la metàfora de l’excavació -“he must not be afraid to return again and again to the same matter, to scatter it as one scatters earth, to turn it over as one turns as over soil”- amb l’objectiu, explica Lunati, d’aconseguir la imatge i el context de la persona que es recorda, ja que qualsevol dol envaeix moltes altres preocupacions més enllà de la mort  individual.

Els contes de Pàmies, al cap i a la fi, són matèria ficcional, motiu pel qual Lunati no els va tractar només en clau autobiogràfica, encara que va  remarcar la importància de conèixer el context biogràfic i social de l’autor, ja que s’hi exposa als contes. Pàmies, a «Nadala maternofilial» escriu “la imaginació és un laberint que impulsa a seguir hàbits introspectius”; es du a terme un allunyament de la vida real per tal de poder-se apropar als codis de la ficció. Mercè Rodoreda també ho afirma, que l’escriptura pot sorgir de l’experiència, però que el text és quelcom diferent. A «Paràlisi» diu “la veritat no la diu ningú i a més és esmunyedissa”. Els tres contes que va analitzar Lunati són «No soc ningú per donar-te consells» de L’art de portar gavardina (2018), «El nínxol» de Cançons d’amor i de pluja (2013), i «Cent per cent de seda natural» de La bicicleta estàtica (2010).

Els tres textos tenen en comú un narrador en primera persona que presenta una figura postmemorial, tal com l’anomena Marianne Hirsch, en referència a com els traumes perviuen en la família, s’hi adhereixen i en formen part, tot i no saber-ne les especificitats. Hi ha, entre l’objecte i el narrador, una mediació temporal que s’efectua a través del dol. L’altre punt en comú és la materialització del dol, la funció simbòlica de les coses. Tal i com s’entén a través de la proposta de Bodei a La vitta delle cose, aquesta materialització permet crear enllaços generacionals i, al mateix temps, connectar la història individual i la col·lectiva. Per il·lustrar-ho Lunati recorda la citació d’Eliot de «Hamlet»: “the only way of expressing emotion in the form of art is by finding an objective correlative”.

A «No soc ningú per donar-te consells», un fill narra que, quan era adolescent, “vaig fantasiejar amb la possibilitat de ser fill de Jorge Semprún”. Per a l’anàlisi, Lunati parteix de l’assaig de Freud del 1908 «Family Romances», on explica com els fills imaginen els pares molt més importants i molt més interessants que els biològics. Assegura que és una forma de rebel·lió necessària entre generacions, “the whole progress of society rests upon the opposition between successive generations”. També afegeix que és una manera de recuperar aquell moment de la seua infantesa en què el pare era el millor dels homes i la mare la millor de les dones. Al conte, després de viure de molt a prop l’envelliment del seu pare, el fill titlla la fantasia de la seua adolescència d’una “febre adolescent”. D’aquesta manera configura un dol amb diferents formes de rebel·lia i, més tard, de retrobament nostàlgic.

A «El nínxol» el narrador explica una història traumàtica familiar: la mort de l’oncle a causa d’un malentès al començament de la Guerra Civil condiciona la vida de tota la família. Lunati incideix en el dol impossible, tal com l’anomena Derrida, que pretén conservar la integritat de la persona que ha mort. El narrador expressa la voluntat de no traslladar el trauma als seus fills a partir del silenci total, però un dels fills mostra interés “perquè sí” en la làpida antiga del mort que el seu pare ha decidit guardar; el dol no ha desaparegut i el passat segueix present en les generacions futures.

A «Cent per cent de seda natural», el narrador contempla el pare dins el taüt, just abans d’enterrar-lo. S’adona que la corbata que li han col·locat, aquell atribut que el caracteritzava tant, no està nugada amb la consistència que ell li hauria donat. Recorda el pare ajudant-lo a fer-se el nus de la seua corbata que es convertia en una figura de quatre braços davant de l’espill. Lamenta no haver aprés mai a fer-se el nus de la corbata i es culpa de trencar el pacte generacional i no poder ajudar els fills tal com havia fet el pare amb ell. El significat de la corbata és aquesta cosa a què fa referència Bodei: va molt més enllà d’un objecte, és el que sobreviu a la mort humana, “they prolong the memory of people for us”. Esdevé identitat, memòria i història. Les coses són un lloc per fer el dol, per dialogar amb el passat.

En els contes, Pàmies sintetitza de manera visual el procés íntim del dol amb la implicació de la memòria individual i la col·lectiva. En aquesta selecció hi ha com a central la figura del pare, la rebel·lió contra el qual es plasma de manera molt diferent quan parla de la mare. Per concloure, Lunati cita Hilary Mantel: “the artist work is a protest against loss”. La pregunta eterna perdura: com podem recordar el passat sense donar-li poder sobre nosaltres?

Rosanna Martínez Ferrándiz és estudiant del Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC

Aquesta activitat ha comptat amb un Ajut per a la difusió de la recerca en l’àmbit de les lletres del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.