Apostar per la restitució: L’edició de Víctor Català i Josep Pla, per Jordi Cornudella

4 desembre, 2022

Per Rosanna Martínez Ferrándiz

Jordi Cornudella, editor i responsable dels clàssics del Grup 62, va realitzar el passat 15 de novembre la conferència Apostar per la restitució: L’edició de Víctor Català i Josep Pla. Tot i que es va centrar en aquests dos autors,  va exposar qüestions ben interessants que afecten la restitució de tots els clàssics, a partir de l’estudi de la literatura catalana. Va exemplificar la transcendència de la qüestió amb alguns exemples ben il·lustratius.
El  cas de la novel·la Judita, de Francesc Traval, en fou el primer. D’aquesta novel·la se n’esmenten descuits i mancances que paga la pena recordar. En l’edició de La Mirada, de 1930, hi ha una dedicatòria i un epígraf atribuït a “Jordi” Simmel. A l’edició del grup 62 ja no hi eren per la senzilla raó que en comptes de partir de la primera edició es va partir de la segona, la del 1936 on, per decisions editorials es van suprimir. A més, s’hi va trobar algun error evident en frases com aquesta: “hi vaig apagar aquella flameta groga que posava tantes ombres a la cambra i vaig obrir els finestrons ben oberts, al cap de poca estona tota l’esperança era argentada”. En algun punt de l’edició algú va escriure esperança en comptes d’estança. L’error es va perpetuar. Per evitar aquests descuits, que no són puntuals, Cornudella va recordar que és obligació de tot corrector controlar totes les edicions fetes en vida de l’autor.  

La ideologia estilística dels anys 30, on els excessius purismes i arcaismes delataven la normativització incipient, va ser una altra qüestió interessant que va abordar. El problema el va deixar claríssim amb un altre exemple.  A l’edició del 1968 de la novel·la Tino Costa, de Sebastià Juan Arbó (publicada per primera vegada el 1947), l’autor va redactar un pròleg on va explicitar les esmenes que ell mateix havia fet. Deia en aquest pròleg que l’havia “esporgada de bon nombre de repeticions” i que havia “volgut descarregar l’estil d’una sèrie d’arcaismes: llurs, quelcom, homs, éssers, àdhucs, nogensmenys…”, que “en els anys 30 se’ns havien incrustat amb alguna rara excepció a l’estil de tots els que escrivíem català aleshores”. A partir d’aquest exemple, Cornudella infereix l’existència de molts altres casos de manipulació no explicitats. Alguns són molt greus, com en Josafat, de Prudenci Bertrana, publicada per primera vegada el 1906. L’any 1972, Edicions 62 va recuperar la novel·la a partir de l’edició de 1929. EL corrector va manipular-la sensiblement per fer-la més acceptable des del punt de vista de la normativa (i del seu gust personal), de manera que hi havia una diferència considerable respecte del text original, una desviació que Cornudella considera intolerable.

L’obra de Víctor Català és un cas paradigmàtic de manipulació textual. L’autora va formar part d’un grup d’escriptors declaradament contraris a la normativa fabriana, entre els quals hi havia Narcís Oller, qui dos anys abans de morir va consentir la publicació de les seues obres corregides segons la normativa. Caterina Albert, tanmateix, no va claudicar. Va deixar molt clara la seua posició en una mostra de cartes que va dirigir a diversos editors. A l’última carta, enviada el 12 d’abril de 1949 a Josep Miracle, editor de la Selecta, hi diu dels correctors que “solen gaudir d’un sentit dictatorial aplanadorament igualitari que tira sempre a destruir tota mena d’estils i modalitats particulars que és lo que dona encís als treballs literaris. Així, jo prego a vostè bon amic, senyor Miracle, que en tot quan haja d’anar sota el meu nom i per lo tant de la meua responsabilitat me faci la mercè de no deixar-los-hi alterar el lèxic, la construcció i la meua manera de dir i fer (…)”. Un treball rigorós i ètic ha de ser també respectuós amb el pensament i voluntat de l’escriptor. Cornudella va parlar d’algunes particularitats de Solitud. La coberta i el colofó de l’edició del 1909 anunciava que era l’edició definitiva. El 1929 es va publicar una quarta edició, idèntica a l’anterior. Després de la guerra es va fer la cinquena edició, amb un pròleg de Caterina Albert i amb l’ortografia ja normalitzada. Aquesta fou l’edició que es va prendre com a base en les reedicions posteriors. Per contra, en l’última edició publicada l’any passat per part del Grup 62, es van revisar també les anteriors, així com el manuscrit que l’Escala va publicar en edició facsímil. D’aquesta manera es van poder detectar manipulacions que havien passat desapercebudes. Hi havia, per exemple, canvis verbals (siga per sigui), sintàctics (quina dona per qual dona) i fins i tot de significat (es decantava per es destacava).

Josep Pla, a diferència de Caterina Albert, no va mostrar cap oposició a la normativa fabriana. Els seus grans moments creatius són sobretot els anys 1920 i 1930. Després de la Guerra Civil es va retirar de la vida pública, en bona part per consagrar-se a escriure i reescriure la seua obra.  Pla canvia, reordena i amplia molts textos dels anys 20 i els  publica en l’editorial Selecta. Josep Miracle, el corresponsal de Víctor Català, va fer una feina molt respectuosa a l’hora d’ortografiar el textos de Pla. Més tard, a l’editorial Destino, amb Josep Vergés, la feina fou molt diferent. Cornudella va esmentar casos concrets, especialment sagnants. Va parlar del conjunt de narracions continguts al llibre La cendra de la vida. El corrector canviava sistemàticament expressions que considerava poc catalanes com per favor per si li plau o faci’m el favor. Va modificar fins i tot adjectius. La manipulació arriba a sertan notòria que moltes vegades, segons Cornudella, ens trobem amb l’adjectivació del corrector i no de l’escriptor.

La conclusió de tot plegat és ben clara: l’edició dels clàssics catalans, especialment els de la primera meitat dels anys 20, exigeix una feina titànica de revisió. L’editor, si vol fer un treball responsable, ètic i fidel, ha de mamprendre una revisió exhaustiva i contrastar diferents edicions, que de vegades són molt difícils de trobar, malgrat l’existència d’hemeroteques digitalitzades i els avantatges de la tecnologia. És una feina que sempre cal fer, especialment si es tracta d’un clàssic contemporani publicat durant la implantació de la normativa fabriana. A més d’això, s’han de prendre decisions importants: en alguns casos toque eliminar la intervenció del corrector i restituir l’edició original de l’autor. Perquè al capdavall, va dir Cornudella, la literatura no està feta per respectar la normativa, sinó per posar-la a prova.

Durant el torn de preguntes, es va remarcar la tasca d’investigació i de recerca que s’ha de fer en alguns casos, quan totes les publicacions no estan a l’abast. Es va explicar la feina sobre la tria de material publicable quan, com en el cas de Josep Pla, el volum de treball escrit supera amb escreix la capacitat de llegir-lo; es va parlar sobre la necessària actitud de dubte, malgrat que l’edició que es revisa tinga l’etiqueta de definitiva. Totes les respostes, al capdavall, no van fer sinó reforçar, amb l’exposició de més casos, l’enorme feina que implica el procés d’edició, que el lector segurament no percep en llegir llibre.

 

 

 

 

 

Aquesta activitat ha comptat amb un Ajut per a la difusió de la recerca en l’àmbit de les lletres del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.       

 

 

Rosanna Martínez Ferrándiz és estudiant del Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC

(Visited 15 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari