Lorena Bachmaier: “La implantació de jutjats especialitzats en violència contra els menors és una mesura innecessària”

Lorena Bachmaier Winter és catedràtica de Dret Processal a la Universitat Complutense de Madrid. Com a experta internacional del Consell d’Europa, ha treballat amb els governs de nombrosos països d’Europa de l’Est en les reformes legals relatives a la judicatura, la fiscalia, l’enjudiciament penal, la justícia gratuïta o els processos administratius sancionadors, entre altres àmbits. Actualment, és un dels vint membres de l’Expert Group on Criminal Policy de la Comissió Europea.

En aquesta entrevista, parlem sobre els reptes de l’especialització judicial en la violència contra menors d’edat a Espanya i les seves diferències respecte a altres països de l’entorn europeu, aprofitant la seva participació en el Seminari Internacional “Especialització judicial a l’àmbit de la violència familiar, de gènere i contra la infància”, celebrat a la UOC.

Quina és la situació actual a Espanya quant al nombre de casos de violència contra els menors d’edat?

No hi ha dades segures respecte al nombre de casos judicials en què s’han enjudiciat delictes de violència contra menors, perquè no ens trobem davant un únic tipus de delicte i, en molts casos, la violència contra menors pot aparèixer al costat d’altres delictes que no sols afecten menors. Sí que sabem que han augmentat les causes judicials i les sentències respecte a certs delictes, com ara els delictes sexuals contra menors d’edat.

Quines són les mancances més importants de l’atenció judicial pel que fa a la violència contra menors d’edat en el sistema processal espanyol?

S’ha avançat molt en el tractament de les víctimes menors d’edat per complir les directrius de l’ONU i les recomanacions del Consell d’Europa quant a la protecció de víctimes vulnerables i, especialment, de menors. No obstant això, aquestes mesures es poden millorar, ja que no estan implantades en tots els jutjats. Les declaracions testificals dels menors víctimes de delictes —i, especialment, si són víctimes de delictes sexuals, però no només això— requereixen una sèrie de mesures que evitin la revictimització d’aquests menors. A més de l’atenció psicològica necessària, en allò que és l’àmbit estrictament processal i d’obtenció de proves, i òbviament depenent de l’edat, la declaració de la víctima com a testimoni ha de complir una sèrie de pautes, i aquesta ha d’estar acompanyada per personal psicològic especialitzat. Les declaracions s’haurien de fer en les anomenades sales Gesell —uns espais especialment dissenyats perquè els menors se sentin segurs i còmodes, i equipats perquè les parts puguin veure i desenvolupar l’interrogatori des de fora sense que ho percebi el menor—, amb sistema de videoenregistrament per preconstituir la prova i evitar que el menor hagi de reiterar el seu testimoniatge successives vegades.

La disposició final 20a de la Llei orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l’adolescència davant de la violència, preveu l’especialització de la justícia en violència contra la infància i l’adolescència. En què consistiria aquesta especialització?

Cal diferenciar entre l’especialització i la creació de jutjats especials. L’especialització és sempre convenient, la qual cosa significa que qui ha de decidir en assumptes de violència contra menors, ha de tenir una mínima formació o sensibilitat per comprendre les necessitats d’aquests menors. Aquesta especialització es pot obtenir mitjançant formació específica dels jutges i jutgesses o mitjançant una implicació dels professionals en matèria de menors —educadors, assistents socials, psicòlegs, etc.—. Per prendre decisions adequades en l’àmbit de la justícia, el que és fonamental és que, qui pren la decisió definitiva —en l’àmbit processal espanyol, un jutge o tribunal—, estigui en condicions d’entendre la dimensió d’allò que es debat. Però, també, que sàpiga tractar les parts de la manera més adequada per tal d’arribar a la veritat dels fets i minimitzar el mal de les víctimes. L’especialització, però, no requereix necessàriament la creació d’un altre tipus de jutjats especialitzats. Aquesta és l’opció que tria el legislador de la Llei orgànica 8/2021, probablement en la convicció errònia que l’especialització exigeix la creació de nous jutjats de víctimes menors que coneguin en exclusiva d’aquests assumptes.

Quins problemes pot provocar la creació d’aquests jutjats especialitzats?

Si bé un jutjat especialitzat podria contribuir a l’especialització, no s’ha de perdre de vista que genera altres problemes addicionals que es poden evitar, com ara els problemes de competència d’assumptes acumulats. Per exemple, quan el mateix fet delictiu produeix víctimes menors, però també l’esposa i un altre adult. La realitat no ve compartimentada; per tant, compartimentar les decisions sobre aquestes realitats i dividir la decisió sobre aquests fets delictius entre diferents jutjats, no sols no resulta sempre viable, sinó que és il·lògic, poc eficient i antieconòmic. Aquests problemes ja s’han experimentat amb els jutjats de violència sobre la dona, que tenen uns problemes de competència ben coneguts. I cal tenir present que, com més complexa és la determinació de la competència d’un assumpte judicial, més problemes i dilacions genera en la pràctica, la qual cosa no beneficia ni les víctimes ni el sistema d’administració de justícia en general.

D’altra banda, a més, la implantació de jutjats de violència contra els menors no implica únicament una nova denominació, sinó que és una cosa que requereix una acurada reorganització de la planta judicial. I, en matèria d’organització judicial, no es pot improvisar. S’han de calcular molt bé els costos que representa una mesura com aquesta, la càrrega de treball que tindran, si és viable que puguin implantar-se en tots els partits judicials, etc.

A parer meu, es tracta d’una mesura innecessària. Desconec si ve donada per motius ideològics o per interessos polítics, però sí que puc afirmar que no respon a necessitats basades en la millor protecció de les víctimes menors d’edat o en l’eficiència processal. Tots dos objectius es poden aconseguir per altres vies, de manera molt més senzilla.

Per què és important aquesta especialització?

Com ja he indicat, perquè la justícia sigui de qualitat, es compleixin totes les garanties processals, es pugui practicar de manera adequada la prova i es confereixi la protecció necessària a les víctimes. A més, una major especialització genera també un sistema de treball, per regla general, més eficient, facilitat per l’experiència.

Quins són els aspectes clau d’aquesta especialització? Quin tipus de formació i habilitats hauria d’incloure?

Seria convenient que els jutges i jutgesses tinguessin, a més dels coneixements jurídics exigibles, una bona formació que els permetés comprendre l’impacte que té la victimització en els menors, en particular la victimització sexual i la que es produeix en l’entorn familiar, així com els efectes que té per als infants I adolescents la participació en el procés penal, a més de les mesures que es poden adoptar per reduir els efectes nocius del seu contacte amb el sistema de justícia, el que es coneix com a victimització secundària.

Aquesta especialització, comporta també algun tipus de riscos?

El tema de com d’especialitzats han de ser els jutges és objecte de debat continu. Ja es va debatre quan es van introduir els jutjats de família o els jutjats mercantils i els de violència contra la dona. Ho repeteixo: l’especialització és convenient i promou tant l’eficàcia com l’eficiència del sistema de justícia. Però ja sabem que els jutges no poden ser especialistes en totes les matèries sobre les quals han de decidir, i amb aquest fi hi ha prevista la figura del perit: quan decideix una matèria mèdica, el jutge o jutgessa no és especialista en medicina, o en matèria de drets digitals, o en matèria de defectes de construcció, i així fins a l’infinit, perquè la realitat és molt variada. Una especialització exclusiva en matèries molt concretes comporta el risc que el jutge generi biaixos específics pel fet de resoldre sempre assumptes molt similars. D’altra banda, pot perdre de vista l’enfocament general que li permeti situar l’assumpte concret dins un context més ampli.

A més d’això, enfront de riscos específics dels jutjats especialitzats, cal anar amb compte a l’hora de triar quin és el perfil de jutge que sol·licita aquesta destinació i els seus motius. Pensem, per exemple, en un hipotètic procés futur en el qual es jutgessin els casos d’abusos comesos contra menors en el si de l’Església.

Des del punt de vista processal, els riscos derivats de la creació de jutjats especialitzats es poden sintetitzar en dos: s’incrementaria la complexitat de la tramitació processal amb causes dividides —determinació de la competència, impugnació d’aquesta, possibles resolucions contradictòries—; i, d’altra banda, l’especialització podria portar també a generar macrocauses acumulades —com en l’exemple anterior, imagini’s un jutjat en què s’acumulen totes les causes contra l’Església per abusos a menors per part dels seus membres.

En la jornada, hi comparava el sistema espanyol i l’alemany. Hi ha aquesta especialització, en el sistema alemany? És Espanya, en aquest sentit, un cas específic o és equiparable a la resta de països europeus?

No conec cap altre sistema judicial de la Unió Europea que hagi creat jutjats especialitzats en violència contra menors. A Alemanya, la competència correspon als jutjats penals ordinaris, però això no significa que es prescindeixi de l’especialització. En primer lloc, aquests assumptes penals són investigats per una fiscalia especialitzada (la figura que assumeix les funcions de recerca, el delicte que al nostre país correspon primordialment als jutjats d’instrucció). Per tant, quant a la instrucció penal, ja existeix l’especialització. Per exemple, a Alemanya no hi ha un jutjat de violència contra la dona, però això no significa que la instrucció d’aquests assumptes no la dugui a terme personal especialitzat. El que passa és que aquestes funcions s’enquadren en la fiscalia, i aquesta sí que està especialitzada. El mateix passa en matèria de menors. Quant a l’enjudiciament, el jutjat ordinari penal, amb competència general en matèria penal, si bé formalment no està especialitzat, sí que jutja de manera especialitzada, i això és perquè es tracta de jutjats mixtos: estan formats per un jutge professional i dos jutges llecs (jurat escabí), nomenats entre professionals especialitzats. Així, en la fase d’enjudiciament s’aconsegueix l’especialització sense la necessitat de crear un nou òrgan judicial. Aquesta solució ajunta els avantatges d’aconseguir una alta especialització, al mateix temps que evita els inconvenients de la creació de nous jutjats amb competències molt específiques.

Més enllà de l’especialització, quins són els reptes del sistema processal espanyol en aquest àmbit?

A risc de simplificar, i sense entrar a enumerar els innombrables dèficits que presenta actualment el nostre sistema de justícia penal, crec que en destacaria els següents: finançament, el que s’anomena management skills; un excés de recurs al dret penal per resoldre qualsevol assumpte de convivència; les dilacions; i una distribució desigual de treball entre jutges. Molts dels nostres jutges i jutgesses, especialment els d’instrucció i els de família, suporten uns nivells d’estrès i responsabilitat que acaben passant factura en relació amb la salut. I això afecta també l’eficiència del sistema.