Eleonora Esposito: “A Espanya, les polítiques reben una enorme quantitat d’amenaces de mort i violació adreçades a elles, als seus familiars i als seus fills”

29/11/2023
Eleonora Exposito-experta en violència de gènere

Eleonora Esposito és investigadora de l’Institut Cultura i Societat de la Universitat de Navarra i experta nacional destacada a la Direcció General de Xarxes de Comunicació, Contingut i Tecnologies (DG Connect) de la Comissió Europea, on treballa en l’aplicació de la nova Llei de serveis digitals (DSA). Entre els anys 2021 i 2023 va ser investigadora de l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE) i directora d’un projecte sobre violència cibernètica contra dones i nenes a la Unió Europea. Com a becària de recerca Marie Skłodowska-Curie (2019-2021), va estudiar la ciberviolència contra les dones en la política com un repte cada vegada més profund pel que fa a la igualtat de gènere i la democràcia. La seva recerca explora les interseccions entre gènere, política i mitjans en diferents contextos globals.

En el seminari en línia de la UOC “Ciberviolència de gènere contra dones polítiques” destaques que és “un fenomen tecnosocial”. Què vol dir això?

Vol dir que les formes de violència en línia reprodueixen i amplien les mateixes relacions socials del món real. La misogínia digital existeix perquè existeix la misogínia en la nostra societat, i el mateix s’aplica al racisme, el capitalisme, l’homofòbia, etc.

Sovint, l’esfera virtual es percep encara com un món sense llei, com un salvatge oest. Actualment, les formes de ciberviolència contra les dones encara es consideren un fenomen insignificant i sense impacte real. Se’ls atorga un caràcter juvenil, inofensiu, com si fossin una broma divertida o un joc innocent. Amb tot, en realitat són una forma d’assetjament sexual.

Malgrat aquest caràcter “inofensiu” amb el qual s’ha tractat aquest tipus de violència els últims temps, podem dir que aquests delictes augmenten?

Després de la pandèmia, diversos estudis ens han dit que el distanciament social va fer augmentar les formes digitals de violència contra les dones i contra els infants: l’assetjament en línia, la pornografia no consentida i la pornografia infantil. Això ens porta a pensar que es produeix un efecte substitutori de la violència en el món físic cap al món digital.

Tot i que qualsevol persona (sigui del gènere que sigui) pot ser víctima de violència i abús en línia, l’abús experimentat per les dones és diferent tant en extensió com en impacte, i les dones joves hi estan particularment exposades.

Per exemple, en un conjunt d’experiments fets en una sala de xat amb noms d’usuaris femenins i masculins falsos, mentre que els usuaris amb noms femenins rebien una mitjana de 100 missatges sexualment explícits o amenaçadors al dia, els homes només en rebien 3,5.

A més, l’odi cap a les dones és gairebé sempre de naturalesa sexista o misògina, i les amenaces de violència en línia contra elles sovint se sexualitzen i inclouen referències específiques al seu cos. L’objectiu de la violència i l’abús és crear un entorn en línia hostil per a les dones a fi d’avergonyir-les, intimidar-les, degradar-les, menysprear-les o silenciar-les. 

En la nostra societat, aquesta violència està normalitzada?

Sí, la violència està tan normalitzada que moltes vegades les dones ni ens adonem que és una forma d’assetjament sexual. No tenim clar quins drets tenim si som víctimes de violència digital, i tampoc quin dret tenim pel que fa a la seguretat a les xarxes. La diferència entre la violència en línia i la violència en un entorn físic és, moltes vegades, una qüestió de percepció.

Els estudis han demostrat que l’assetjament perpetrat en l’entorn físic és un fort indicador de l’assetjament cibernètic. Per contra, l’assetjament que comença en línia pot continuar en el món físic o conduir a la perpetració d’altres formes de violència cibernètica. Per exemple, el fet d’obtenir informació personal sobre dones i nenes pot permetre que un agressor dugui a terme altres accions violentes, com ara compartir les dades personals de la víctima en línia (fenomen conegut com a doxing), distribuir imatges o vídeos sense consentiment, fer xantatge a la víctima o amenaçar-la.

Moltes vegades les dones no tenim clar quins drets tenim si som víctimes de violència digital, i tampoc quin dret tenim pel que fa a la seguretat a les xarxes. La diferència entre la violència en línia i la violència en un entorn físic és, moltes vegades, una qüestió de percepció.

Ens falten dades per avaluar l’impacte d’aquesta ciberdelinqüència?

Hi ha una mancança significativa de dades completes, desagregades, comparables i de qualitat. Les fonts de dades i els mètodes per obtenir-les varien molt.

La falta de notificació contribueix a la falta de dades completes i comparables sobre la magnitud del problema. Les víctimes no sempre es creuen que les autoritats es prendran seriosament els seus casos i, en conseqüència, decideixen no denunciar.

Quina forma adquireix la ciberdelinqüència a la xarxa?

És molt difícil classificar les formes de ciberdelinqüència. Primer, perquè és un món en evolució i perquè les noves tecnologies inevitablement donaran lloc a noves manifestacions de violència en línia. Moltes d’aquestes formes es podrien veure com a extensions en línia de formes de violència perpetrades en el món físic, com ara l’assetjament en el món físic i l’assetjament cibernètic. No obstant això, també hem de reconèixer que l’element digital pot amplificar l’escala de violència i provocar impactes i danys diferents.

A més, hi ha una àmplia gamma d’eines o vehicles per perpetrar violència cibernètica, com ara les plataformes de les xarxes socials, les aplicacions de missatgeria, els llocs de debat o els videojocs en línia. Si tenim en compte la violència facilitada per la tecnologia (technology-facilitated violence), les formes s’estenen encara més i inclouen els dispositius de la internet de les coses (internet of things) i altres tecnologies digitals, com ara l’stalkerware, un programari de monitoratge, o lspyware, que es fa servir per a l’assetjament cibernètic, per exemple.

I quins serien els delictes més comesos?

Les formes principals de cibersexisme a les xarxes són el discurs d’odi per raons de gènere i orientació sexual (gairebé un 30 % dels casos), el doxing (és a dir, la divulgació en línia de dades personals), les amenaces directes de violència, el ciberassetjament, la difusió d’informació falsa, la usurpació de la identitat, la incitació a la violència misògina, etc.

Altres formes de ciberviolència que es dirigeixen gairebé exclusivament a les dones són la representació sexualment explícita, la difusió pública de continguts sexualment explícits sense el consentiment de la víctima o la recepció de continguts sexualment explícits i d’invitacions per veure vídeos o missatges indecents.

Si parlem de la violència contra les dones polítiques del nostre país, podem dir que hi ha alguna pràctica que té més presència que altres?

Els resultats de la meva recerca mostren que les polítiques són objecte d’una àmplia gamma d’odi, de manera que és difícil establir una taxonomia exhaustiva d’aquestes violències.

Els atacs cauen en un paradigma d’estereotips de gènere, ja que es culpen les dones de ser massa emocionals per intervenir en la política o se les considera massa arrogants quan diuen el que pensen.

La presència de dones en política s’explica, moltes vegades, com a resultat d’un intercanvi de favors sexuals i no pas com a resultat de les seves capacitats. Els seus cossos reben molta atenció i normalment són atacats pel fet de ser massa grassos o massa masculins.

També reben una enorme quantitat d’amenaces de mort i violació adreçades als seus familiars i als seus fills. Una de les estratègies més comunes és la manipulació de la imatge, és a dir, el fet de retocar missatges o cossos de dones de manera sexual i degradant.

La presència de dones en política s’explica, moltes vegades, com a resultat d’un intercanvi de favors sexuals i no pas com a resultat de les seves capacitats. Els seus cossos reben molta atenció i normalment són atacats pel fet de ser massa grassos o massa masculins.

Recordes cap cas relacionat amb dones polítiques a Espanya?

L’atribució d’identitat falsa pot tenir conseqüències inversemblants, com en el cas de la política espanyola Teresa Rodríguez, membre de Podem. El 2015, una suposada foto de Rodríguez completament nua en una platja es va fer viral pocs dies abans de les eleccions autonòmiques andaluses en les quals era candidata.

Lamentablement, Rodríguez no és l’única víctima d’aquest atac misogin i sexista. La imatge, de fet, mostra una ciutadana que no tenia res a veure amb Rodríguez i que es va convertir en víctima col·lateral d’aquest atac.

Desafortunadament, la falsa atribució a Rodríguez va condemnar la imatge a la viralitat. La fotografia es va difondre sense cap censura a les xarxes socials i també es va publicar al diari El Mundo i al programa de televisió Amigas y conocidas, que s’emetia a La 1.

Es poden denunciar aquests delictes? I les violacions virtuals?

A Espanya, si t’assetgen a les xarxes socials, o bé si ets familiar o amic d’una persona víctima de ciberassetjament, disposes de diferents mètodes per denunciar, segons la situació i la gravetat dels fets.

D’una banda, totes les principals xarxes socials a Espanya tenen polítiques destinades a frenar l’assetjament a les plataformes, que s’inclouen en les normes de la comunitat.

D’altra banda, si detectes amenaces greus, fotografies o vídeos inadequats (de contingut sexual o violent), pots recórrer a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat (FCSE) perquè iniciïn una recerca, encara que no sàpigues qui és l’assetjador.

Què es fa des del marc legislatiu nacional i internacional per frenar aquesta violència?

A escala europea, encara hi ha la necessitat d’un marc legal rellevant i uniformat que reconegui de manera efectiva les formes de violència cibernètica, tan diverses i canviants, i que admeti la dimensió de gènere en aquests delictes.

La nova Llei de serveis digitals de la Unió Europea té l’objectiu de crear un espai digital més segur en què es protegeixin els drets fonamentals dels usuaris i s’estableixin estàndards de responsabilitat per a les plataformes respecte al contingut il·legal i nociu. És important que les plataformes reconeguin la seva responsabilitat social.

Quant a Espanya, malauradament, no hi ha cap norma que reculli en essència la violència de gènere digital. Aquest tipus de violència s’emmarca de manera genèrica dins la violència de gènere, en la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.

El ciberassetjament com a conducta va ser tipificat al Codi Penal espanyol l’any 2013. Amb tot, aquesta regulació queda incompleta, perquè se centra únicament en les actuacions amb finalitats sexuals a menors d’edat.

El 2016, després de la reforma del Codi Penal, introduïda per la Llei orgànica 1/2015, s’estableix la regulació de les conductes de sexting i stalking. D’aquesta manera, Espanya esdevé l’únic estat membre de la Unió Europea que recull en la seva legislació un text sobre ciberassetjament en què es tipifiquen les conductes i les penes d’aquest tipus de violència.

Amb tot, cal tenir en compte la varietat d’accions de ciberviolència, el fet que estiguin en canvi constant i les diferents formes en què es poden manifestar, cosa que en dificulta l’encaix penal i la qualificació jurídica.

Podríem dir que hi ha certs discursos, emesos precisament des d’aquesta tribuna política, que alimenten aquest tipus de violències i atacs a les dones polítiques?

Som testimonis d’una creixent oposició a la igualtat de gènere i als drets humans, sovint plasmada en una resistència a l’anomenada ideologia de gènere o teoria de gènere, i que es manifesta en el fet de qüestionar una sèrie d’aspectes relacionats amb el gènere, incloent-hi l’avortament, l’educació sexual, el matrimoni igualitari o els drets de les persones transgènere.

La violència és un fenomen altament interseccional en la retòrica populista i de dreta radical: la misogínia i el racisme estan altament entrellaçats, en un intent de silenciar les dones rebels i desobedients i, a poc a poc, justificar la violència contra elles.


No et perdis la ponència d’Eleonora Esposito, organitzada pel màster universitari en Drets Humans, Democràcia i Globalització i la Unitat d’Igualtat de la UOC.

 

(Visited 50 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari