La responsabilitat de les xarxes socials i els usuaris per difamació

Els operadors de plataformes de xarxes socials poden ser responsables per allotjar continguts difamatoris?

La resposta és que sí, sempre que s’acrediti el coneixement de la il·licitud i la falta de reacció diligent per eliminar o inhabilitar l’accés al contingut en qüestió. Si es compleixen tots dos requisits, queda vedada la possibilitat d’emparar-se en el port segur previst en l’article 6.1 del recent Reglament de serveis digitals i, en conseqüència, se’ls podria exigir qualsevol de les mesures regulades en l’article 9 de la Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l’honor, la intimitat personal i familiar, i la pròpia imatge.

La dificultat principal a què s’enfronten els perjudicats radica a demostrar el coneixement o la consciència de la il·licitud per part de l’operador de la plataforma. Les vies principals són les següents: 1) la notificació d’una sentència judicial; 2) les recerques realitzades per iniciativa pròpia, i 3) la recepció d’una notificació d’un usuari, sempre que sigui prou precisa i estigui adequadament fonamentada. Juntament amb les tres vies de coneixement assenyalades, la jurisprudència també presumeix el coneixement de la il·licitud quan aquesta és manifesta. Així, els continguts constitutius de delictes d’odi, pornografia infantil o terrorisme són, en general, continguts la il·licitud dels quals és palesa a simple vista. No passa igual en els supòsits d’intromissió en el dret a l’honor, perquè la il·legitimitat depèn del resultat d’un judici de ponderació entre drets fonamentals, típicament entre honor i llibertat d’expressió o informació.

I els usuaris que contribueixen a la seva difusió per mitjà de funcions com m’agrades, comparteix o comenta?

En primer lloc, l’usuari que emet un m’agrada no duu a terme l’acció prevista en l’article 7.7 de la LOPDH, perquè això per si sol no implica realitzar una imputació de fets o manifestació de judicis de valor, per més que els algorismes de recomanació de continguts prioritzin aquells amb un nombre més elevat de likes per atorgar-los més visibilitat.

En segon lloc, l’acció de compartir un contingut la il·licitud del qual és evident, com una piulada que inclou insults contra una persona, sí que encaixaria en el supòsit que preveu aquest article. Per contra, un usuari que es limita a compartir informacions no hauria de ser considerat responsable si pot presumir raonablement que el seu autor, sigui periodista o un mitjà de comunicació, ha actuat amb la diligència que resulta exigible a un professional de la informació. En aquests casos es podria aplicar analògicament la doctrina del reportatge neutral.

En tercer lloc, sens perjudici que els usuaris que difamen per mitjà dels comentaris siguin considerats civilment responsables en qualitat d’autor, també poden ser-ho els mateixos titulars dels comptes si no reaccionen diligentment enfront d’aquests comentaris, tal com ha estat reconegut per la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (STEDH, sala gran) de 15 de maig de 2023, dictada en l’assumpte Sánchez contra França, i a Espanya, per la Sentència del Tribunal Suprem (STS, ple de la sala civil) 747/2022, de 3 de novembre.

Per analitzar amb més profunditat aquestes qüestions, es pot consultar l’article íntegrament a:

Ferreries Castro, Laura. “¿Matar al mensajero? La responsabilidad de las redes sociales y los usuarios por difamación”. IDP. Revista d’Internet, Dret i Política, 2024, núm. 40, p. 1-12, https://doi.org/10.7238/idp.v0i40.416519