Sasha Chumpitaz: “Les grans transformacions a les ciutats vindran des de propostes de canvi radicals”

Sasha Chumpitaz és una jove arquitecta peruana que porta l’activisme a la sang. En aquesta entrevista ens explica com, als seus 30 anys, està sent punta de llança per transformar l’habitabilitat d’un barri de Lima, capital del Perú, sobre la base del bé comú. El Màster de Ciutat i Urbanisme de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)li ha facilitat passar de la investigació a l’acció. I és que el seu Treball Final de Màster (TFM), valorat amb matrícula d’honor, s’ha fet realitat mitjançant un projecte pilot: al nord de la ciutat, les administracions i la ciutadania s’estan posant d’acord perquè construir el propi habitatge sigui legal, segur i assequible.

Per començar pel present. Matrícula d’honor! Enhorabona. L’esperaves?

Gràcies. El TFM estava encaminat des del començament: és una investigació que recull anys de treball professional i acadèmic. Va començar a prendre molta més força a la recta final, amb el suport de la professora Pia Fontana. Paral·lelament, va sorgir la possibilitat d’iniciar el projecte pilot, cosa que va potenciar els resultats. Així que estic molt feliç i agraïda.

I anant al passat. Què té a veure el teu avi amb el teu TFM?

El meu avi va ser mestre d’obres de construcció. Ell va migrar des d’Ancash, una província del Perú, i va arribar a Lima a l’inici de les primeres barriades. Amb altres persones, van autoconstruir els seus habitatges i barris en una zona que van ocupar. Vaig créixer al seu costat, veient la feina. Em va mostrar l’habitatge i l’autoconstrucció des d’una altra mirada, entenent la ciutat com un gran bé comú que es construeix cada dia per tots els veïns i veïnes.

Com definiries la ciutat de Lima, des del punt de vista ciutadà i urbanístic?

Lima és una ciutat molt complexa, amb molts reptes. Començant pels reptes polítics i de governança, es caracteritza pel seu alt grau de fragmentació administrativa, cosa que origina que no es puguin brindar serveis públics de manera homogènia a tot el territori. La tendència és a capturar els governs locals com a feus amb propòsits allunyats del bé comú. Un altre gran repte està referit a la crisi climàtica, perquè és una ciutat amb una diversitat especial d’infraestructura verda i ecològica, ja que està travessada per tres conques hidrogràfiques. Així que el desenvolupament urbà i econòmic s’hauria de caracteritzar pel seu enfocament de sostenibilitat. Tot això, millorant la gestió de l’escassa aigua de pluja i tenint en compte el gran perill dels esdeveniments sísmics, perquè Lima té falles tectòniques i habitatges autoconstruïts sense assistència tècnica que ocupen els vessants dels turons. A més, des de la pandèmia, les xifres es van agreujar, mostrant una ciutat amb un alt grau de desigualtat urbana i amb un accés limitat a l’habitatge digne, al treball digne, i a uns espais públics i una mobilitat urbana de qualitat. La seva contínua expansió territorial és horitzontal i fragmentada, cosa que promou pràctiques depredadores i especulatives respecte a l’ocupació del sòl.

(…)

Però també és sinònim d’organització i de bones pràctiques ciutadanes: crec que, els més de 10 milions i mig d’habitants de la ciutat regió que és avui Lima, estem enfortint l’organització i l’activisme ciutadà, des de la pràctica mateixa, juntament amb actors com l’acadèmia i les institucions.

En aquest context, què aporta el teu TFM, que ja s’està materialitzant al nord de la ciutat metropolitana?

El TFM concreta un programa públic per a la construcció assistida d’habitatges progressius i autoconstruïts a Lima Metropolitana. Això significa un nou enfocament per resoldre el dèficit residencial. El TFM aporta un model de cogovernança que permet treballar a la ciutat construïda, millorant el benestar de la ciutadania. El programa té com a objectiu enfortir les capacitats de les llars autoconstruïdes i els mestres d’obra, brindant-los assistència tècnica en l’aspecte legal, financer, administratiu i constructiu. La Direcció General de Polítiques i Regulació en Habitatge i Urbanisme (DGPRVU) del Ministeri d’Habitatge, Construcció i Sanejament (MVCS) del Perú va fer servir el TFM per iniciar un conveni amb un govern local de Lima Nord. L’objectiu és posar en marxa un projecte pilot que doni pas a l’assistència tècnica de l’autoconstrucció d’habitatges progressius.

Això implica un treball conjunt entre l’administració on treballes i la ciutadania.

Sí. El TFM proposa que s’estableixi una sinergia directa entre l’administració pública, en les diferents escales, nacional i local, i els agents autoconstructors identificats. També recomana la figura d’un intermediari local que aconsegueixi aquest enllaç de manera directa i permanent.

Tot, fonamentat en el concepte de bé comú, oi?

Sí, em sembla que aquí hi ha la clau de tot. Les polítiques urbanes, i específicament les d’habitatge, estan orientades al valor de la propietat privada del sòl, deixant de banda altres orientacions, com la que reconeix i comprèn els processos d’autoconstrucció com a béns comuns. L’autoconstrucció és una pràctica sorgida de la necessitat de la ciutadania, però que dona pas a la producció d’habitatge des de l’acumulació del coneixement i l’autoaprenentatge dels agents autoconstructors.

Quin paper hi juguen els bancs?

El Perú no és aliè al model imperant de producció d’habitatge al Sud Global. Això fa que l’accés a un habitatge a Lima es vegi limitat pels requisits que estableix el sector financer tradicional, que ofereix habitatge només per a les llars que pertanyen als nivells socioeconòmics que poden demostrar garantia creditícia. Això suposa l’exclusió residencial de gran part de la població. El TFM recomana que el sistema financer s’adeqüi a la realitat del país i es dissenyin un altre tipus de productes. Per exemple, que agents com les caixes municipals o les financeres d’escala local promocionin microcrèdits amb taxes socials que permetin accedir a invertir en l’autoconstrucció de manera progressiva, evitant que les famílies hagin d’esperar una mitjana de 10 o 15 anys per culminar la construcció d’un pis.

És un projecte reproduïble i escalable. Què cal tenir en compte?

Sempre, del que és local al que és global. El gran desafiament és que s’aconsegueixi crear un programa nacional per a l’assistència tècnica. En aquesta línia, és important que es posin en marxa projectes pilot a diversos districtes del país, per evidenciar la factibilitat del programa i plantejar avaluacions que possibilitin la seva millora. Inicialment, s’ha proposat que el projecte pilot comenci a Lima Nord i després pugui replicar-se a les altres zones de Lima. Quan comenci el procés de reproductibilitat, caldrà respectar les característiques específiques dels municipis i el seu teixit social organitzat, enfortint la descentralització a partir d’un model de governança multiactor i multinivell, on la ciutadania i els agents autoconstructors compleixin un rol central. El programa suggereix el treball conjunt entre l’acadèmia, la societat civil organitzada, les llars autoconstruïdes, el sector privat i les institucions públiques.

Hi ha res més que vulguis destacar del teu TFM?

Voldria recalcar que, a més de les aportacions en matèria de polítiques públiques, el TFM aconsegueix posar en evidència que és possible fer recerca per a l’acció: sent part constitutiva dels processos de construcció de l’hàbitat, brindant assistència i assessoria tècnica en l’autoconstrucció d’habitatges i sistematitzant informació de manera directa al territori. Crec que les investigacions poden tenir més valor si estan acompanyades d’un pla d’acció de transformació real dels nostres barris. El TFM tracta de resoldre un problema públic des d’una perspectiva integral, com a professional tècnica, investigadora militant, ciutadana i fins i tot activista urbana.

L’autoorganització i els moviments socials han estat sempre presents a la teva vida.

Sí, m’he criat i fins avui visc en un “districte de con”, com diríem a Lima, en un dels primers barris de la ciutat de Lima Metropolitana, on l’organització social era l’únic camí per accedir a habitatge i serveis. Assistia a les assemblees, amb el meu pare i el meu avi, per aconseguir el projecte de pavimentació del carrer on visc. L’any 2016, quan encara estudiava Arquitectura, vaig formar part d’un moviment estudiantil d’arquitectes que va qüestionar obertament una obra d’infraestructura viària a Lima. Vam posar en perill l’alcalde i, des d’aquell moment, em vaig vincular amb molta més força al moviment social urbà, per la defensa d’espais públics, pel respecte a un servei de qualitat al transport públic, pel dret a l’habitatge. En general, pel dret a la ciutat.

També dius que la revolució serà urbana i feminista. Ens ho descrius?

Sí. Soc conscient que les dones que planifiquem, dissenyem, investiguem o gestionem les ciutats tenim un rol molt important per assolir territoris més justos i equitatius. Les nostres mirades i enfocaments són indispensables per comprendre la manera quotidiana en què fem ús de l’espai físic, moltes vegades de manera desigual per estereotips que es traslladen a la planificació i la gestió urbana. Les grans transformacions a les ciutats vindran des de propostes de canvi radicals a escala urbana, que identifiquin i reconeguin els processos col·lectius i quotidians per compatibilitzar les activitats productives i reproductives.

Què et va fer estudiar el màster de Ciutat i Urbanisme de la UOC?

Bé, conec aquest màster des de l’any 2016, quan encara estava estudiant la carrera d’Arquitectura, arran d’un viatge que vaig fer a l’Equador per la conferència de l’ONU Hàbitat III. En una de les presentacions del llibre Ciutats per canviar la vida, Jordi Borja, a qui ja havia llegit i estudiat molt, precisament per vincular el seu exercici professional amb l’acadèmia, la política i la lluita pel dret a la ciutat, em va lliurar un separador de pàgines amb informació de la UOC i va fer un comentari sobre la globalització i les formes d’estudi. Em vaig decidir per dues raons. La primera és que el currículum és holístic i integrador. Et permet consolidar-te com a investigadora, com a professional dels temes urbans, assumir càrrecs públics o fins i tot enfortir les teves capacitats al voltant de l’activisme ciutadà. En resum, un gran avantatge d’aquest màster és que brinda les eines per assumir els grans reptes i desafiaments del món urbà actual. I la segona raó és que l’opció asincrònica és un gran avantatge. Després de la pandèmia, hem valorat molt més la gestió dels nostres temps. Penso que humanitzar les etapes acadèmiques té relació amb trobar l’equilibri entre la nostra vida quotidiana a la llar i l’exercici professional i acadèmic. Fer el màster de manera asincrònica t’ofereix l’oportunitat de continuar amb les teves responsabilitats a la feina, a la universitat i gaudir del teu entorn familiar proper.

Com ha estat l’experiència?

En general, l’experiència ha estat molt gratificant. He sentit el respecte i l’enteniment dels professors sobre els enfocaments que vaig anar desenvolupant a cadascuna de les PAC, que abraçaven temes i contextos de Llatinoamèrica. Qualsevol pensaria que, en ser un màster europeu, el desenvolupament dels temes, els recursos i materials bibliogràfics se centrarien únicament a Europa, però no va ser així, i a més hi havia amplitud per validar recursos o materials proposats des d’aquesta banda del món, que feia servir de manera independent. Així doncs, destaco la possibilitat de contrastar realitats i propostes europees amb les d’origen llatinoamericà. I, també, destacaria la predisposició dels professors per respondre qualsevol dubte o abast, sempre en la línia d’enriquir les investigacions i les redaccions que elaborava. Destaco molt que, malgrat que la modalitat és asincrònica, es programin sessions sincròniques per explicar el camí que cal seguir en el desenvolupament de les assignatures. Aquests espais van servir molt per al diàleg directe i la resolució de dubtes.

Com creus que el programa ha impactat la teva activitat professional i activista? Hi ha hagut també algun impacte en l’àmbit personal?

Personalment, el màster ha reafirmat el meu perfil professional, acadèmic i polític. Estic contenta perquè era l’expectativa que vaig tenir en iniciar el programa. Diria que la UOC és l’única universitat que actualment té un màster amb especialitat en polítiques públiques i dret a la ciutat. Crec que la demostració més gran de l’impacte del màster en les meves activitats professionals és que el TFM ha servit per al projecte pilot impulsat des del meu espai laboral actual. Certament, he complert un primer repte que em vaig proposar, fer investigació militant.

Per acabar: futur. Quins somnis tens, com a ciutadana i com a arquitecta?

Gran part dels meus somnis i anhels responen a l’exercici real del dret a la ciutat, un concepte que encara continuem construint, depenent de les característiques dels nostres territoris. Si ho entenem com a “caixa d’eines”, podrem avançar inicialment en les disputes de poder, traduïdes a coses tan senzilles com: Quant espai té l’automòbil i quant el vianant? Per què es continuen reduint les àrees verdes o es privatitzen els espais públics? Per què no pensem en altres formes de tinença de l’habitatge i es reconeixen les agències de la ciutadania per autoconstruir-les? Crec que, quan a la ciutadania se li torni aquest dret de transformar l’espai segons els seus somnis i anhels, estarem avançant significativament. Ara, tot això ho sabem qui estem immersos en aquests temes, però no necessàriament la ciutadania en general, i aquest és un altre somni: vull continuar aportant a l’enfortiment del moviment urbà perquè les propostes de solució vinguin també des dels barris i no només des de les institucions. Personalment, voldria continuar oferint assistència tècnica a les llars autoconstruïdes, però el meu desig més gran és que això es massifiqui, que es converteixi en un programa nacional per atendre els que són majoria a les ciutats del Perú.