Joves tutelats per l’administració: comparativa entre Espanya i Itàlia de les mesures d’acompanyament per la seva autonomia

Espanya i Itàlia disposen de sistemes finançats per l’Estat per proporcionar atenció i supervisió als joves tutelats (“neoadults”) que es veuen obligats a abandonar el sistema d’acolliment facilitat per les administracions públiques i afrontar la vida d’adulta, havent passat la seva infància sota la tutela de l’Administració (care leavers) i allunyats de la seva família d’origen, bé per raons de seguretat, o per motius de greu incompliment de la responsabilitat parental dels seus progenitors. 

En aquest moment, entra en joc una nova dimensió, sovint insidiosa i angoixant per aquests joves tutelats, de trànsit de la tutela a l’autonomia, transcendental per a la seva vida adulta futura. 

Aquest estudi forma part de la recerca que desenvolupa la doctoranda Veronica Rita Miarelli sota la supervisió dels professors Francesco Rizzo i Lucia Ruggeri (Universitat de Camerino, Itàlia) i la tutela de la professora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Aura Esther Vilalta, en la seva estada de recerca a la UOC. Centra l’atenció en les mesures d’acompanyament concretes cap a aquesta autonomia d’aquests joves tutetals a Espanya —més concretament, a Catalunya— un cop deixen d’estar sota la tutela de l’administració, i a Itàlia, en un exercici de contrast. 

Comparativa de les mesures de protecció i de polítiques de suport a Itàlia i Espanya

L’estudi comparatiu dels dos sistemes mostra la presència de mesures de protecció i de polítiques de suport, les quals, excepte per algunes petites diferències, són similars.

• Suport econòmic: A Itàlia aquest es proporciona directament al jovent que ha abandonat el sistema d’assistència per acompanyar-lo cap a la seva emancipació. Per exemple, entre les diferents polítiques d’intervenció que hi ha a tot el país, a la regió de Sardenya trobem el projecte “Prendere il volo”, que permet al jovent que ha abandonat el sistema d’assistència rebre un subsidi econòmic per tenir la seva pròpia autonomia i independència. A Espanya, aquestes mesures de suport econòmic també estan reconegudes. No obstant això, atesa l’autonomia de les regions, en algunes trobem ajuts econòmics com el PIRMI, beques o programes de suport específics per als care leavers, mentre que en altres trobem polítiques que es posen a prova.
  
  
• Dret de ser escoltats: A Espanya s’espera que el jovent que abandona l’assistència participi en el Consell Nacional, de manera que se’l reconegui com a participant actiu per a la protecció dels seus interessos. A Itàlia, aquest paper encara no ha estat reconegut, ja que la participació activa del jovent en situació de desemparament en la seva relació amb el ministeri només té lloc a través d’organitzacions o associacions sense ànim de lucre, com ara l’associació Agevolando, o a través de mecanismes de mediació.

Concepte de comunitat difusa

En tot cas, sembla important no defugir el fet que el sistema institucional articulat per acompanyar els neoadults cap a l’autonomia ha de ser funcional i aconseguir, d’aquesta manera, que aquests joves tutelats, un cop deixin de ser-ho, s’impliquin en activitats que l’ajudi a conèixer i percebre els seus talents i el seu potencial. Per aquest motiu, es desenvolupa un concepte de comunitat que permet desencadenar un procés de revaloració/valoració dels recursos materials i immaterials individuals, els quals, en entrar en relació amb altres, es converteixen en un capital que es pot utilitzar eficaçment de manera individual i col·lectiva. Un “capital” amb un valor que es posa de manifest principalment en la capacitat de les persones per reproduir-lo i intercanviar-lo segons una dinàmica relacional. El valor, per tant, resideix en la “disponibilitat” i la “posada a la disposició” del capital en una perspectiva recíproca i en la capacitat de qüestionar l’experiència.

En el concepte de comunitat difusa, hi trobem alguns factors estables gràcies als quals s’incrementen les probabilitats de generació i intercanvi de recursos per part d’aquests neoadults. Aquests factors són: la densitat relacional, la proximitat de les relacions i els recursos immaterials i materials, i, per tant, la immediatesa amb la qual són interceptats i estan disponibles; elements que, juntament amb la intencionalitat comuna dels actors de la comunitat difusa, es tradueixen en un capital humà de gran valor.

A través de la comunitat difusa, de l’escolta, del creixement, de la formació i de l’experiència, es pot acompanyar els menors tutelats o care leavers cap a l’autonomia, per recorreguts que puguin fer-los sentir protagonistes actius. A partir d’aquí, també es pot construir una visió de “parentalitat de lloc social”, és a dir, la idea de concebre “un lloc” per a l’autonomia del jovent que no tingui parets impermeables. No consisteix, per tant, en el clàssic model de grup que viu en un pis o bloc on el jovent estan junts però aïllats de l’entorn, sinó en una realitat difusa en la qual aquest jovent comparteixi experiències amb les persones del territori, del seu entorn més immediat, i tot plegat articulat mitjançant polítiques públiques de joventut transversals.   

D’altra banda, perquè el sistema institucional aconsegueixi provocar un canvi en aquest jovent, és necessari invertir els termes, és a dir, veure el que aquest col·lectiu ens “aporta” i fer-li un “vestit a mida”. Per tant, el terme comunitat difusa haurà d’englobar molts llocs, persones molt diverses involucrades i experiències per les quals el jovent transiti. Perquè els neoadults no se sentin en estat d’abandó, també caldrà que l’Administració doti la comunitat difusa de suports que facilitin trajectòries restauratives i de cura capaces de trencar estereotips i representacions dels joves tutelats com a persones negligents, hostils o violentes, i transformar la percepció de l’altre i, per tant, la del jo. Un jo que no se senti rebutjat i abandonat. El resultat és un augment de l’autoestima i de la interiorització del sentit de seguretat, capaç de mobilitzar els recursos personals del jovent cap a l’adquisició de competències relacionals i vitals, cap a una autonomia cada vegada més gran.