La cara oculta de la tecnologia: obsolescència programada, residus electrònics i bretxa digital

23/05/2023
Tecnologia Foto de Buffik a Pixabay.

Que la tecnologia és una ajuda per modernitzar la societat és una idea que ja tenim interioritzada, a més de la necessitat de transformar digitalment el teixit empresarial per ser més competitius enfront d’altres països que estan més avançats que el nostre. També coneixem a fons les noves tecnologies que vindran en un futur prometedor i que les empreses ens fan arribar a través de congressos anuals de tecnologia, mobilitat i noves tendències. Noves xarxes de mòbils, intel·ligència artificial, mòbils amb més prestacions i de més qualitat, xarxes neuronals per aconseguir un internet més ràpid, processadors ultraràpids… Són exemples de novetats que ens esperen a curt termini i que les grans marques, amb puntualitat britànica, s’encarreguen de fer-nos arribar cada any en múltiples congressos i presentacions.

Amb tot, la tecnologia té una cara oculta que no podem deixar de banda i que no pot quedar tapada per aquests avenços tan necessaris. És la cara de la tecnologia que no té grans congressos i que, massa freqüentment, passa desapercebuda per les grans corporacions i pels mitjans de comunicació. Vegem en tres grans apartats què hi ha entre les bambolines dels grans congressos de tecnologia.

Més enlla de l’obsolescència programada

Parlar d’obsolescència programada no és una novetat. De fet, és una realitat des de fa molts anys i està contrastada per molts estudis i institucions, de manera que no agafa ningú per sorpresa a l’hora d’adquirir un producte tecnològic nou. És molt freqüent l’afirmació que els productes ja no es fabriquen com abans: últimament, la idea que “estan fets per durar menys” s’ha estès entre els consumidors de qualsevol producte que tingui un mínim de tecnologia.

Amb tot, més enllà de la poca perdurabilitat dels productes, el problema és com les mateixes empreses i marques potencien aquesta obsolescència, de manera que llancen productes cada cert temps i provoquen que siguin els consumidors els que es desfacin abans del que ja tenen i n’adquireixin un de nou. Cada vegada apareixen més productes i de més qualitat al mercat, i s’indica que superen les prestacions anteriors i es fan anuncis i promocions en què es remarca que les millores són substancials i imprescindibles per viure.

Són les empreses —especialment les més poderoses i amb més quota de mercat— les que provoquen aquests moviments. Això els permet obtenir grans beneficis en les vendes dels seus “nous” productes —que no deixen de ser els mateixos que la versió anterior, però amb una modificació poc visible a simple vista—, a partir d’una alta rotació i amb uns marges cada cop més alts, atès que la nova prestació té una complexitat mínima.

Aquestes grans empreses de la indústria provoquen que siguin els mateixos consumidors els que demanin productes nous i de més qualitat, amb la sensació que no és possible viure sense disposar de l’última versió. Això fa que els early adopters pràcticament tendeixin a desaparèixer i sigui el gran mercat el que adopti la tecnologia sense veure els avantatges reals d’aquests meravellosos canvis que es prometen.

A part de l’esforç econòmic que s’ha de fer per adquirir el nou producte —que sempre és més car que l’anterior—, ens hauríem de preguntar si les novetats dels equips tecnològics són realment utilitats que seran necessàries en el dia a dia o si, simplement, quedaran en una anècdota. Per exemple, cal adquirir un televisor 8K quan encara no s’ha fet un desplegament del 4K en la majoria d’emissions actuals?

És el consumidor final el que ha de triar si realment cal adquirir un nou producte tecnològic només per les promeses del fabricant, o bé si és una necessitat real d’un producte obsolet que ha arribat al final de la seva vida útil. Perquè el problema dels residus generats és una altra conseqüència d’aquesta obsolescència programada i consentida pel mercat.

Foto de Tyler Lastovich a Pexels.

Els residus electrònics, un problema molt real

Massa cops, l’adquisició d’un nou aparell electrònic, petit o gran, implica desprendre’s de l’antic i crear el que coneixem com a residus electrònics. Tot el que no volem, que considerem obsolet o que ja no ens interessa acaba a les escombraries. A més, pels problemes tècnics que això comporta, massa freqüentment el producte no es recicla o no es fa de la manera correcta, fet que augmenta el nombre d’aparells rebutjats que no són reciclats com toca.

Si s’agafa com a exemple un dels aparells que renovem més sovint, els telèfons intel·ligents, es pot veure la magnitud del problema del reciclatge i l’obsolescència d’aquests productes: són molt pocs els mòbils que es reciclen, i encara menys les parts que es podrien aprofitar per crear productes nous. Molts components d’aquests aparells provenen de països en vies de desenvolupament i són elements poc comuns a la Terra, a més de ser molt contaminants quan s’extreuen i es processen. Això fa que una mala gestió dels residus augmenti el problema des del punt de vista mediambiental i que el procés d’extracció tingui conseqüències humanes i econòmiques, atès que aquests materials tenen, massa cops, una procedència dubtosa.

És curiós que, en la majoria de presentacions de novetats de productes tecnològics —des de la presentació més minimalista fins als grans esdeveniments tecnològics, com ara el Mobile World Congress—, es presti molt poca atenció —o fins i tot nul·la— als residus tecnològics, als problemes derivats de l’ús d’elements i metalls estranys per fabricar els productes, o simplement a la necessitat de poder donar una segona vida —o allargar-la— a aquests productes, que generalment continuen oferint servei sense cap problema.

La tecnologia avança. Això és necessari i produeix un benestar global i una millora en la forma de vida de les societats, cosa que no podem oblidar. Amb tot, sembla que tot el que vagi més enllà de llançar un nou producte, una nova tecnologia o una característica mínima que ofereixi un petit avenç no importa: es deixa de banda tot el que és la capacitat de reciclar o dotar d’una segona oportunitat aquests productes, que, pel fet de ser altament contaminants, no s’haurien de tractar com un residu urbà més, sinó ben al contrari.

És un esforç que ha de ser compartit per tota la cadena de valor del producte, des del mateix fabricant fins al consumidor. És un deure de tothom que estigui implicat en el cicle de vida del producte —que cada vegada és més curt— vetllar per la seguretat de l’aparell un cop hagi perdut la seva funció o bé hagi deixat d’oferir el que s’esperava i calgui substituir-lo. Sembla que la millor solució és amagar el problema sota la catifa, com si es pogués escombrar, i no oferir cap alternativa a aquest fet. Tot i que cada cop hi ha formes i serveis nous que ofereixen una segona oportunitat a aquests productes o bé que els tornen a comprar per poder-los aprofitar en altres mercats.

Foto de SHVETS a Pexels.

La bretxa digital, impossible de controlar?

Un altre problema del fet de llançar productes tecnològics cada vegada més freqüentment és la bretxa digital, vista com la capacitat de la societat d’assimilar les noves tecnologies, especialment de les persones que no són nadiues digitals, és a dir, els consumidors que han d’adoptar la nova tecnologia.

L’adopció de qualsevol novetat depèn sempre del grup específic de mercat al qual s’adreça. Amb tot, en el cas dels productes tecnològics, com que s’adrecen a un mercat molt ampli i tenen un cicle de vida cada vegada més curt, ens enfrontem a un problema: quan el producte s’ha introduït i assimilat en el mercat, es presenta una novetat que generalment deixa obsoleta l’anterior, fet que obliga el mercat —és a dir, la persona que l’adquireix— a tornar a assimilar la informació i adaptar-la a la seva vida diària.

Si bé no totes les novetats arriben a tot el mercat, és important destacar que ja són moltes les empreses que han optat per oferir novetats cada any, o fins i tot més freqüentment. Així doncs, la informació sobre el producte varia constantment —en alguns casos, els manuals d’ús ja es poden baixar directament d’internet, de manera que les novetats queden actualitzades en un període de temps molt curt— i la capacitat d’adopció del mercat està condicionada per la capacitat que té el grup objectiu del producte d’assimilar la novetat.

Fa un temps semblava que les persones grans eren les que patien més la bretxa digital. No obstant això, amb la pandèmia i la popularització de demanar cites i serveis per internet en pràcticament tots els sectors, la bretxa digital s’ha ampliat i ara hi intervenen altres factors, com la capacitat economicofinancera i altres variables socials —el barri de residència o l’educació rebuda, per exemple—, que fins ara quedaven compensats amb la capacitat de fer molts tràmits de manera presencial, cosa que ja és un vestigi d’èpoques anteriors, atès que ara tot tendeix a ser digital.

Els grans aparadors de tecnologia, com les grans fires internacionals de productes tecnològics, a part de ser una mostra de les novetats, haurien de posar l’accent a desenvolupar serveis dirigits a reduir la bretxa digital i a oferir alternatives reals a tota la població, no només als estrats de la societat capaços de pagar les noves tecnologies i adaptar-se més bé als canvis. La tecnologia hauria de poder arribar a tots els segments de la societat de la mateixa manera, i no fer créixer una bretxa que, aquests dos últims anys, s’ha ampliat fins a situacions que, en alguns casos, arriben al límit.

Un canvi que afecta tota la societat

En l’àmbit de la tecnologia, els canvis i les novetats ofereixen solucions per ajudar-nos en el nostre dia a dia, i apareixen alternatives en què la societat es posa en primer pla i deixa la tecnologia en segon terme. 

Per molt que es millorin les característiques i les prestacions d’un producte, si el mercat al qual s’adreça no l’adopta, no tindrà sortida. Això afectarà l’empresa que el produeix i, a la llarga, l’R+D+I, que és la font necessària perquè la societat avanci i sigui més capaç d’aconseguir productes que facilitin la vida de les persones. Amb tot, aquesta recerca i innovació no hauria d’augmentar mai les diferències entre els membres d’una societat, i molt menys oblidar que els recursos de la Terra són finits i que, d’aquí a no gaire temps, deixarem de tenir matèries primeres que considerem essencials i no podrem oferir més productes perquè no disposarem dels materials per fabricar-los.

Les novetats s’han d’oferir en el moment adequat i pensant en els productes que substitueixen. Cal buscar alternatives sostenibles des del punt de vista econòmic i mediambiental per poder avançar cap a una societat més tecnològica, però també més capaç de saber on són els límits d’aquesta tecnologia.


Fonts

Mobile Social Congress (2023). This 2023 we inagurate the 8th edition of the Mobile Social Congress. En línia: https://mobilesocialcongress.cat/ca/.
Barceló Roca, Miquel (2023). Más allá del Mobile. En línia: https://www.elperiodico.com/es/opinion/20230225/mobile-world-congress-ecosistema-tecnologico-barcelona-articulo-miquel-barcelo-83721625.
Gálvez Garcés, Beatriz (2023). Más allá del móvil: la tecnología del futuro se huele, se prueba y se siente. En línia: https://www.rtve.es/noticias/20230301/mwc-2023-ciudad-futuro-experiencias-sentidos/2428753.shtml.
Flores, Javier (2023). La basura electrónica y su peligro para el medio ambiente. En línia: https://www.nationalgeographic.com.es/mundo-ng/peligros-basura-electronica_13239.
Universo Abierto (2023). Informe sobre la sociedad digital en España (2023). En línia: https://universoabierto.org/2023/01/31/informe-sobre-la-sociedad-digital-en-espana-2022/.

(Visited 364 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses. Professor col·laborador de l'assignatura Direcció de màrqueting del Grau en Màrqueting i Investigació de Mercats dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
Comentaris
Deixa un comentari