Ecosistemes i Digital Innovation Hubs (DIH)

20 març, 2018

EMPRESA – Article publicat a 20 de Març de 2018.


Recentment la Generalitat de Catalunya va obrir una consulta pública sobre un futur Hub d’Innovació Digital a Catalunya, a partir de la iniciativa de la Comissió Europea d’impulsar una xarxa regional europea de Digital Innovation Hubs (DIH). La Comissió Europea està impulsant l’articulació de xarxes europees de DIH mitjançant el programa Horitzó 2020. Els DIH i les estratègies RIS3 seran rellevants en els programes de recerca i la política de cohesió.


Els DIH volen esdevenir entorns on-line i en xarxa per a facilitar a la indústria, i especialment a les pimes, l’accés a informació, eines i serveis agregats per la seva digitalització, amb la intenció de que les empreses esdevinguin més competitives a partir de l’ús de tecnologies digitals en els seus processos, productes-serveis i/o models de negoci.

És destacable que més del 90% de les pimes i el 60% de les indústries a nivell europeu es senten endarrerides en innovació digital. El Digital Transformation Scoreboard 2017 posa de manifest que el 87% de les empreses amb resultats en digitalització assoleixen efectes positius en les seves organitzacions i el 64% de les empreses que han invertit en tecnologies digitals han generat outputs positius. S’hi detalla la situació i impacte als macrosectors salut-farma, enginyeries mecàniques i automoció. El 77% de les enginyeries mecàniques consideren l’economia digital com una oportunitat de negoci i el 37% han invertit fins un 5% de la seva facturació en tecnologies digitals. El propòsit és guanyar competitivitat, sobretot en vinculació amb clients, millora del disseny de productes i serveis, el màrqueting i l’anàlisi d’informació de gestió. Tecnologies digitals clau són els serveis mòbils, el big data i data analytics, tecnologies cloud, el social media, IoT, la robòtica, la impressió 3D, la integració vertical i horitzontal de sistemes, la  ciberseguretat, etc.

Els DIHs impliquen, per tant, promoure un nou ecosistema digital empresarial en xarxa, on les empreses, els agents de R+D+i i les administracions públiques de l’ecosistema d’innovació (universitats, centres de recerca, centres tecnològics, centres de formació,etc.) i de l’ecosistema d’emprenedoria (acceleradores, incubadores, agents de finançament, administracions, etc.) puguin oferir conjuntament capacitació, eines i serveis digitals a les empreses, especialment a les pimes, i accedir també a un mercat europeu digital a través de la xarxa DIH.

L’ecosistema català es veu també enriquit per múltiples entorns: fires i congressos (Mobile World Congress, Smart City Expo, IoT World Congress, In(3d)ustry, Blockchain Solutions Forum, Barcelona Industry Week, Advanced Factories, Sonar+D, Gamelab, Barcelona Games World,etc.), plataformes col·laboratives (Big Data CoE Barcelona, IoT Catalan Alliance, Catalonia Smart Drone, Clúster de Visió per Computador de Catalunya, en Blockchain, robòtica, vehicle connectat i conducció autònoma, etc) i projectes singulars industrials (plataforma Industrial 4.0, centre d’impressió 3D, centre de fabricació avançada Àmbit B30,…). Entorns com els clústers, les comunitats RIS3, els CatLabs, els espais de fabricació digital i les associacions empresarials també són espais d’innovació importants per a les empreses. I  Barcelona, com a pol internacional innovador, en startups i en economia social al servei de les persones.

L’ecosistema empresarial, amb paral·lelismes amb els sistemes naturals, va ser introduït a la literatura del management per Moore (1.993), i plantejat posteriorment per Clarysse et al. (2014). Ecosistema també s’ha definit com a un conjunt d’organitzacions que interactuen com una unitat per a assolir un propòsit  (Mathews and Brueggemann, 2015). Habitualment un ecosistema és una xarxa col·laborativa d’agents o sistemes que interactuen i tenen certes dependències en un marc determinat. Als ecosistemes empresarials les institucions hi tenen o poden tenir un rol molt significatiu. Adner i Kapoor (2010) fan un planteig com a xarxes col·laboratives en innovació i  Oh et al. (2016) com a ecosistema d’innovació. L’ecosistema d’emprenedoria es planteja per Acs et al. (2014, 2017) i Stam (2015) i l’ecosistema digital per  Dini et al. (2011) i Li et al.(2012), i els ecosistemes de plataformes per Gawer & Cusumano (2002, 2014). Són per tant àmbits molt nous en la recerca científica.

En ecosistemes la definició dels límits del sistema i l’estructura de governança (recursos, distribució de costos i beneficis, organització-gestió-control) són reptes significatius. La recerca en governança d’ecosistemes té vincles amb la governança corporativa dins el management estratègic, i malgrat tenir un gran impacte sovint no es considera prou tot i ser decisiu. La finalitat de crear i distribuir riquesa en ecosistemes empresarials requereix una proposta de valor, un procés de creació de valor i l’atracció dels usuaris i clients finals, amb la infraestructura, formes de coordinació i eines adequades.

Els ecosistemes digitals i la innovació oberta també obren noves oportunitats per l’aprenentatge col·laboratiu i el e-learning, obert i en xarxa, especialment amb models mixtos on-line i off-line i micro-learning. Les comunitats virtuals esdevenen entorns col·laboratius amb força en els ecosistemes d’innovació oberta i digital, com també els equips virtuals i els labs.

I tot això cal fer-ho a través de relacions interorganitzacionals o d’intercooperació -i per tant també personals- que cal siguin fonamentades en la confiança, nucli essencial per a generar resultats col·laboratius en xarxa.

Tristament tots sabem que hi ha organitzacions i persones, també amb una alta connectivitat, coneixement o fins i tot reconeixement o poder que segueixen buscant únicament el propi interès o benefici. Les xarxes funcionen per nodes, i els nodes són concentradors o ponts entre xarxes. Si el disseny de la xarxa, el seu impuls i la seva coordinació no es fa amb criteris d’equanimitat i benefici mutu, de nou pot passar -com ha passat massa sovint- que la xarxa no sigui sostenible i que només serveixi per a lluir-la en un aparador institucional o d’unes poques grans empreses, per poc temps i en benefici d’uns pocs. Esperem i desitgem que l’oportunitat que comporta el Digital Innovation Hub, pel país, les pimes i els agents de R+D+i com a ecosistema digital d’innovació català, aquesta vegada sigui ben dissenyat i sobretot implementat de forma contrastable, sense canvis erràtics ni basats en el protagonisme d’aquells que prenen o influencien les decisions.

Pel benefici de tots.


Referències bibliogràfiques: 
Acs, Z. J., Autio, E., & Szerb, L. (2014). National systems of entrepreneurship: measurement issues and policy implications. Research Policy, 43(1), 476–494.
Acs, Z. J., Estrin, S., Mickiewicz, T., & Szerb, L. (2017). Institutions, entrepreneurship and growth: the role of national entrepreneurial ecosystems, SSRN.
Adner, R., and R. Kapoor. 2010. Value creation in innovation ecosystems: How the structure of technological interdependence affects firm performance in new technology generation. Strategic Management Journal , 31 (3): 306–33.
Clarysse, B., Wright, M., Bruneel, J., & Mahajan, A. (2014). Creating value in ecosystems: Crossing the chasm between knowledge and business ecosystems. Research Policy, 43, 1164–1176.
Dini, P., Iqani, M., & Mansell, R. (2011). The (im) possibility of interdisciplinary lessons from constructing a theoretical framework for digital ecosystems. Culture, theory and critique, 52(1), 3–27.
Gawer,A., M. Cusumano. (2002). Platform Leadership: How Intel, Microsoft, and Cisco Drive Industry Innovation. Boston, Massachusetts, Harvard Business School Press.
Gawer, A. & Cusumano, M.A. (2014). Industry Platforms and Ecosystem Innovation. Journal of Product Innovation Management, 31(3), pp.417–433.
Li,W., Badr, Y., & Biennier, F. (2012). Digital ecosystems: challenges and prospects. In proceedings of the international conference on management of Emergent Digital EcoSystems (pp. 117–122). ACM.
Mathews, C., & Brueggemann, R. (2015). Innovation and entrepreneurship. New York: Routledge.
Moore, J. F. (1993). Predators and prey—A new ecology of competition. Harvard Business Review, 71(3), 75–86.
Oh, D.-S., Phillips, F., Park, S., & Lee, E. (2016). Innovation ecosystems: A critical examination. Tech-novation, 54, 1–6.
Stam, E. (2015). Entrepreneurial ecosystems and regional policy: a sympathetic critique. European Planning Studies. 1–11.
Suominen, A., Seppänen, M., & Dedehayir, O. (2016). Innovation systems and ecosystems: A review and synthesis. ISPIM Conference Proceedings.

(Visited 65 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor col·laborador dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Expert en cooperació empresarial, alineament estratègic i models de negoci.
Comentaris
Deixa un comentari