Guillem Cuatrecasas: “Hem fet un cribratge de diabetis de la població de Casamance per oferir tractament a les persones positives”

Guillem Cuatrecasas Cambra, metge i professor col·laborador del grau de Nutrició Humana i Dietètica (interuniversitari: UOC, UPF) i de l’especialització de Nutrició i Estils de Vida Saludables de la Dona, ha coordinat un projecte de cooperació sanitària al Senegal per avaluar la prevalença de la diabetis en la població de la zona rural de Casamance, així com presentar el conte La Mia es fa gran sobre la pubertat femenina a les escoles de la regió. A més de ser docent a la UOC, Cuatrecasas dirigeix el grup d’Endocrinologia i Nutrició (CPEN). En aquesta entrevista ens comparteix les claus de la seva recent experiència de cooperació sanitària a l’Àfrica. 

Com va sorgir la iniciativa de portar a terme una cooperació sanitària al Senegal?

La idea d’aquesta iniciativa de col·laboració va sorgir fa just un any. Amb la Mònica Peitx, endocrinòloga pediatre, vam anar de viatge per Gàmbia i el Senegal. A Casamance —una zona molt tropical, plena de manglars i arrossars al sud de Gàmbia— vam coincidir per casualitat amb la Marta Cuenca, una traumatòloga de Manresa casada amb l’Ams Kounta. Ella i Kounta han muntat una mena d’alberg a Abéné per a cooperants que ofereix allotjament, menjar i també suport logístic per iniciatives de cooperació. Ja teníem el lloc on allotjar-nos i només ens faltava pensar en els projectes.

Quins projectes heu desenvolupat a Casamance i quin objectiu tenen? 

L’objectiu de la nostra cooperació al Senegal s’ha dividit en dos projectes. El primer d’ells ha consistit a fer un cribratge de diabetis de tipus 2 en vuit poblats del nord de Casamance amb la finalitat de sensibilitzar la població per conèixer els símptomes de la malaltia, així com entregar medicació (metformina) i promoure l’educació nutricional de les persones que conviuen amb la patologia. 

El segon projecte ha consistit a presentar el conte La Mia es fa gran a les escoles de la població. Es tracta d’una obra on s’expliquen els canvis de la pubertat femenina en un país on les gestacions abans dels 13 anys són freqüents. 

Quantes persones us heu desplaçat al Senegal i de quins perfils?

Un equip de dotze persones del CPEN ens vam desplaçar a principis de desembre a Abéné per realitzar aquests dos projectes. L’equip ha estat format per metges, infermeres, psicòloga, nutricionistes i administratives.

Quines tasques hi heu desenvolupat?

Començàvem muntant les taules a l’entrada del centre de salut de Casamance. Allà, un parell de persones registraven les dades personals en una fitxa que ja portàvem impresa: les inicials, l’edat i el número de telèfon substituïen els DNI inexistents. Ens vam trobar que les persones no parlaven tant francès com ens pensàvem, i per això va ser fonamental tenir un traductor al Mandinga i al Diola. 

D’altra banda, hi havia dos cooperants que pesaven, mesuraven l’alçada i el perímetre abdominal. Després buscàvem un espai (sobre alguna llitera, en un racó atrotinat) on poder mesurar la tensió arterial. Finalment, miràvem la glucèmia capil·lar i també l’hemoglobina glicada en aquells on la glucèmia era elevada. A partir d’aquest estudi es classificaven segons normals, prediabètics i diabètics i transcrivíem la fitxa i els resultats en un Excel. Un altre equip de cooperants explicaven la part d’educació nutricional i entregaven la medicació a les persones positives. Vam treballar en equip com en una mena cadena humana perfectament engranada per visitar el màxim número de gent. En aquesta primera experiència hem atès 470 persones.

Quina és la situació del Senegal en l’àmbit social i sanitari?

La situació sanitària al Senegal és molt precària pels nostres estàndards, però sobretot de molt difícil accés per als locals, ja que és completament privada. Has de pagar uns “tiquets” per poder ser visitat i la medicació (quan hi és) també és de pagament (i sorprenentment a uns preus més alts que a casa nostra). Hi ha associacions locals que exerceixen, de forma paral·lela, als centres de salut oficials, atenció sanitària i medicació gratuïtes. Que convisquin en equilibri aquestes vies tan diferents és difícil. De fet, nosaltres hem treballat en llocs amb perfils molt diferents: des de l’hospital de Diouloulou (el lloc més “oficial”), fins a la plaça del poble d’Abéné o Albadar (sota l’arbre sagrat) passant pels centres de salut de Kabadio o Kafountine.

Si haguessis de destacar especialment una vivència o anècdota d’aquesta experiència, què seria?

Ha estat una vivència molt intensa, més enllà del que esperàvem. A l’Àfrica tot xoca: la llum, els colors de la roba, la simpatia i agraïment de la gent, la “resignació” davant la malaltia —una de les frases habituals que diuen és la de “és l’univers que ho vol així”—, la calor i humitat extremes. Per aquest motiu, has de tenir molt clar que hi vas a treballar i l’objectiu ha de ser molt concret. És essencial tenir molt clara l’organització i treballar des d’una associació local que conegui molt bé el territori i els seus equilibris. Sempre s’ha d’acabar improvisant, però la tasca de cooperació ha de ser concreta.