El treball social sanitari: més que els problemes de les persones malaltes, el que importa és com aquestes els afronten

El 1905, Samuel G. Smith va pronunciar la conferència “Estàndards socials”. En l’exposició que va fer va distingir diferents tipus de governants i societats segons com enfocaven els problemes: amb un enfocament estàtic o un enfocament dinàmic. En resum, l’enfocament estàtic negava la millora i el canvi: les persones sense mitjans estaven condemnades a viure sense mitjans, la qual cosa justificava la caritat. Per contra, l’enfocament dinàmic sostenia que amb ajudes intel·ligents capaces de motivar les persones, aquestes podien resoldre els problemes i amb el temps gaudir d’una vida autònoma i lliure. Aquest enfocament dinàmic justificava els mètodes del treball social de cas, el qual en el sistema sanitari es denomina treball social sanitari de cas.

També va ser el 1905 quan el Dr. Richard C. Cabot creava i finançava la primera plaça de treballadora social mèdica. La justificació d’aquesta nova professió havia germinat anys abans sobre les teories que els entorns socials de les persones malaltes facilitaven o dificultaven el compliment terapèutic, eren causa de la seva salut —o del fet que els manqués— i la condicionaven. El Dr. Cabot va crear la nova professió perquè estudiés i diagnostiqués les circumstàncies socials de les persones malaltes que atenia per garantir que poguessin seguir els tractaments i les recomanacions mèdiques. Va assenyalar com a funcions d’aquesta nova professió “la funció educativa, la preventiva, i l’assistencial vinculada a la recerca sociològica del cas”.

Des del 2013, a l’Estat espanyol s’imparteix el màster universitari de Treball Social Sanitari en els Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), una fita que va marcar un abans i un després per a la professió. Les característiques del model de la UOC el converteixen en un programa accessible i flexible. Durant deu anys ha estat l’única oferta formativa en la disciplina del treball social sanitari. Dos anys més tard, l’octubre del 2015, en el context de la IV Trobada UOC, es va declarar el dia 3 d’octubre el Dia Internacional del Treball Social Sanitari.

El treball social sanitari i la sostenibilitat del sistema sanitari

La persona malalta, o en risc d’emmalaltir, és l’eix central del sistema sanitari. Aquest principi corporatiu s’ha de potenciar i és responsabilitat dels polítics, les gerències, els col·lectius professionals i la ciutadania.

La Llei general de sanitat, aprovada el 1986, en l’article 7, es refereix als principis “d’eficàcia, celeritat, economia i flexibilitat” com a rectors del sistema sanitari, els quals en potencien la sostenibilitat. Això significa que els beneficis en salut i benestar obtinguts per a les persones i la societat en general superen els costos dels mitjans humans i tecnològics invertits. Però perquè això sigui realment efectiu, paral·lelament al diagnòstic mèdic i d’infermeria s’ha d’elaborar el diagnòstic sociosanitari, responsabilitat única de la unitat de treball social sanitari. 

Els equips mèdics i d’infermeria elaboren els seus diagnòstics, indiquen el pla de tractament, però, a vegades, la persona o la seva família han perdut les reserves vitals per afrontar les cures, desconfien de les pròpies possibilitats. Quan això passa cal diagnosticar el grau de correspondència d’aquesta autopercepció amb la realitat psicosocial i de l’entorn comunitari de la persona. Aquestes sensacions tanquen un pronòstic social menys possibilitador, revelen dificultats per afrontar adversitats.

El treball social sanitari és la professió que estudia, diagnostica i tracta les interrupcions vitals que la malaltia provoca en la persona i la seva família, i evita, dins de les probabilitats existents en cada cas, que la nova situació de malaltia degeneri en una deterioració del gresol vital individual i familiar. Malgrat els esforços individuals i familiars, a vegades no és possible superar la situació sense ajuda professional. 

Per què el treball social sanitari és necessari?

El treball social sanitari és necessari perquè prevé aquests esdeveniments adversos o, quan aquestes dificultats es manifesten, el treball social sanitari en frena el desenvolupament.

Els primers efectes del treball social sanitari s’encaminen a potenciar els mitjans propis de les persones malaltes i les seves famílies, i amb això s’optimitzen els serveis sanitaris perquè s’eviten usos per causes no mèdiques.

Sovint, la persona malalta i la família recuperen l’equilibri personal i social amb els seus esforços, però es donen casos en què no es pot afrontar aquesta nova realitat. Llavors calen serveis de treball social sanitari recollits en el diagnòstic social sanitari. Com passa amb el diagnòstic mèdic o d’infermeria, el diagnòstic social sanitari és el que permet destriar circumstàncies socials, de la persona malalta i la seva família, sobre els principis d’unicitat, autodeterminació, participació i implicació del nucli de convivència.

El diagnòstic social sanitari: avalador dels serveis que es presten

La prestació de serveis de treball social sanitari no és un acte reactiu, ja que respon a operacions intel·lectuals i decisions racionals. L’acte de diagnosticar —destriar a través del coneixement— permet la interpretació correcta dels fets i els factors: els fets, com el que “ha succeït”, el que passa; els factors com a “faedors”, el que es pot modificar i aconseguir. Aquest matís el va assenyalar, fa justament cent anys, una de les pioneres, Gordon Hamilton: “ens centrem en els factors”. Alguns factors són els següents: el pronòstic mèdic, els canvis en la convivència, altres persones que poden ajudar, l’existència de recursos comunitaris.

El diagnòstic social sanitari és únic íntegrament perquè les combinacions de variables són infinites, concreta la realitat present i permet preveure alguns desencadenants per al futur. A més, és el que identifica com les persones afronten els problemes, més que quins són els problemes que tenen.