Arantza Almoguera: “Es pot considerar ‘prescriure’ musicoteràpia com a complement al tractament de l’epilèpsia, ja que ha demostrat que en redueix les crisis”

La sonata K.448 de Mozart és l’epicentre en què convergeixen les dues passions, la música i la neuropsicologia, d’Arantza Almoguera, alumna del màster universitari de Neuropsicologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Almoguera ha plasmat aquestes dues passions en el seu treball final de màster (TFM), “L’efecte antiepilèptic de la música“, en què es recullen les evidències sobre l’impacte de l’audició d’aquesta peça musical en una crisi d’epilèpsia.

Doctora internacional per la Universitat Pública de Navarra i titulada superior de flauta travessera, el tema de la seva tesi doctoral sobre les emocions en la interpretació musical la va empènyer a completar la formació musical amb el grau de Psicologia de la UOC. Actualment, treballa com a professora doctora interina en l’àrea de Didàctica de l’Expressió Musical a la Universitat Pública de Navarra, i compagina la docència i la interpretació musical amb la recerca en el camp de la psicologia de la música. D’aquesta doble faceta, de les conclusions tretes del seu TFM i de la seva experiència com a alumna del màster universitari de Neuropsicologia de la UOC, ens en parla en aquesta entrevista.

Per quina raó vas decidir centrar el TFM en aquest tema?

Part de les meves pràctiques del Treball final de màster s’havien de centrar en l’epilèpsia, i el meu director del TFM, Marc Turón, va ser qui em va animar a unir en el projecte els meus dos vessants acadèmics: la música i la neuropsicologia, en aquest cas, l’epilèpsia.

Quins van ser, de manera resumida, la metodologia i els objectius traçats en el teu treball?

El treball té com a objectiu fer una revisió sistemàtica dels efectes de la música en la reducció de les crisis epilèptiques; per això la metodologia es basa en la cerca, durant els darrers deu anys, d’estudis que tracten d’aquesta temàtica.

Quina incidència té l’epilèpsia actualment a escala mundial? Es pot dir que es pot manejar de manera òptima (és a dir, que es tracta d’una patologia per a la qual hi ha tractament eficaç que permet controlar-la)?

Actualment, l’epilèpsia és un dels trastorns més comuns al món. Afecta aproximadament l’1 % de la població mundial. Gràcies al tractament farmacològic disponible, aquesta malaltia es pot controlar eficaçment. També la cirurgia, en alguns casos, suposa una opció d’èxit. No obstant això, malgrat els tractaments farmacològics i quirúrgics, algunes persones es mostren farmacoresistents i continuen tenint crisis que no es poden controlar.

De quines evidències parties pel que fa a l’efecte positiu de la música a l’hora de manejar aquests pacients?

Són diversos els estudis que demostren els efectes beneficiosos de la música sobre la nostra salut, i més concretament en els trastorns neurològics. Se sap que la música pot contribuir positivament a abordar aquest tipus de patologies a causa de l’extensió i la naturalesa de les regions neuronals que abraça.

L'”efecte Mozart”

Què és exactament l'”efecte Mozart”, en el qual es basen bona part de les evidències sobre els efectes positius de la música en l’epilèpsia? 

L’origen del que es coneix com a “efecte Mozart” es troba en l’estudi que van fer Rauscher et al. (1993), en què es va comprovar que estudiants universitaris obtenien millors resultats en una tasca de raonament espacial després d’escoltar els deu primers minuts de la sonata K.448 d’aquest compositor. Per tant, era un efecte positiu associat a l’audició de la música de Mozart. Posteriorment, Hughes et al. (1998) van ser els primers a provar aquest efecte (amb la mateixa sonata) en l’epilèpsia. Per això, actualment aquest efecte fa referència a l’ús terapèutic de la música. Tot i això, “l’efecte Mozart” té tants defensors com detractors.

En la revisió en què es basa el teu TFM, la majoria de les investigacions es van fer amb la sonata K.448 de Mozart. Quines peculiaritats té aquesta composició que la fan tan determinant quant als efectes positius sobre les crisis epilèptiques?

Realment desconec per què és aquesta composició en concret la que determina els efectes positius observats. Puc dir que la música de Mozart, que pertany al període clàssic, es caracteritza per un fraseig regular, sense canvis exagerats en les dinàmiques. A partir de l’elaboració del TFM he escoltat la peça diverses vegades i, al meu entendre, crec que una de les qüestions més importants en l’efecte que produeix és l’instrument, és a dir, el piano (en aquest cas, són dos pianos). La sensació que tinc en escoltar aquesta composició és que es crea un “motor” regular i continu, i aquest efecte, juntament amb el timbre de l’instrument, a més del fraseig i l’intercanvi que s’origina entre els dos pianos, podrien definir les peculiaritats d’aquesta peça musical. Però és una opinió personal a partir de la meva experiència en l’audició. Caldria investigar més els diferents paràmetres musicals d’aquesta sonata que la fan tan particular.

En quines condicions (durada, moment del dia, periodicitat…) aquesta audició ha demostrat tenir efectes més positius?

Una de les limitacions que hem trobat en els estudis analitzats és la diferència que hi ha entre els protocols de tractament i intervenció, per la qual cosa cada estudi presenta condicions diferents d’exposició a l’estímul. Tot i això, sí que podem afirmar que quan es retira el “tractament musical”, les crisis epilèptiques es tornen a incrementar.

A més de millorar les crisis, quins altres efectes beneficiosos té l’audició d’aquesta peça per als pacients epilèptics?

En diversos estudis fets amb infants, a més de la reducció de les crisis, es recullen altres efectes positius, com ara la millora del son nocturn, la disminució de la irritabilitat, un comportament diürn millor, i també un funcionament gastrointestinal millor.

L’edat i altres factors, com el tipus d’epilèpsia, han condicionat aquests efectes o es poden generalitzar en tots els pacients epilèptics?

Els resultats no es poden generalitzar, ja que, de fet, alguns subjectes han experimentat un augment de les crisis després de l’audició. D’altra banda, diversos estudis han mostrat més eficàcia en les epilèpsies generalitzades que en les focals.

Hi ha cap indici que un altre tipus d’estil musical o compositor puguin tenir un efecte similar en aquests pacients?

S’han fet estudis amb altres peces de Mozart, altres compositors del classicisme i altres estils, però és amb la sonata K.448 amb què es presenta una reducció més gran en l’activitat epilèptica. No obstant això, calen més investigacions.

“Teràpia” auditiva

Sobre la base dels resultats del teu treball, creus que es podria “prescriure” l’audició musical com a complement a la teràpia farmacològica pautada? El seu ús té alguna contraindicació?

El fet de trobar nombrosos estudis que mostren una millora clínica significativa dels pacients amb epilèpsia em fa pensar que la prescripció d’una audició musical, com a teràpia complementària i no invasiva, és una bona opció, ja que el que és segur és que aquest “tractament” no comporta les contraindicacions i els efectes secundaris que sí que pot tenir la teràpia farmacològica. Tanmateix, no s’ha d’oblidar que la música, igual que pot induir emocions i sensacions plaents, pot provocar malestar com, per exemple, nerviosisme. Per això és molt important tenir en compte tant les característiques de la música com les individualitats de cada pacient.

Quin seria el pas següent que caldria fer en aquesta línia de recerca per tenir més certesa sobre l’efecte positiu de la música en aquests pacients?

En realitat, hi ha evidències sobre l’efecte positiu de la música en els pacients epilèptics, però la variabilitat de les metodologies i dels tractaments utilitzats, així com el nombre limitat de subjectes analitzats en cada estudi entelen els resultats positius d’aquestes investigacions, per la qual cosa calen més estudis que comptin amb un nombre més alt de participants i que unifiquin criteris en els protocols de tractament.

Com ha estat la teva experiència en el màster universitari de Neuropsicologia de la UOC? Per què el vas decidir fer en aquest centre?

La meva decisió de cursar el màster de la UOC va ser deguda al fet que en aquesta mateixa universitat havia acabat el grau de Psicologia un any abans, amb una valoració molt positiva per part meva. La meva experiència amb el màster ha estat molt bona, tant per l’equip de docents com per l’organització metodològica, i m’ha permès compaginar la feina i els estudis amb total flexibilitat. 

Finalment, quins plans formatius/professionals tens per al futur? Tens previst continuar investigant en la línia de l’impacte de la música en l’epilèpsia? 

Crec en l’aprenentatge al llarg de la vida i m’agradaria continuar aprenent i formant-me en el camp de la neuropsicologia. L’activitat musical (audició, interpretació i creació) abraça la totalitat de la xarxa neuronal, i considero que la combinació de totes dues disciplines pot ser el motor de noves investigacions que millorin la nostra salut i qualitat de vida, a més de ser una eina neuroeducativa poderosa.