El desembarcament d’Àfrica a les llibreries i a l’espai digital

Quan el lector de La pell de la frontera (2014), de Francesc Serés, arriba a la pàgina 109 troba la següent descripció del municipi català d’Alcarràs: “A l’estiu, la plaça vessa de gent, gambians i guineans, malians i marroquins, les escales dels bancs i les caixes, de l’Ajuntament, les que pugen a l’església, les voreres, colles d’africans que esperen que algú els llogui”. Un dels personatges diu: “Hi ha hagut dies que semblava que això no era Alcarràs. El poble, sense saber com, s’havia convertit en Àfrica, n’hauries comptat dos-cents, o tres-cents, o quatre-cents només pel centre del poble, a part els que hi ha per les hortes, pels campaments…”. Unes pàgines més endavant, la imatge que es plasma de Saidí de fa uns anys és aquesta: “hi havia tres-cents algerians i enlloc no se’n parlava. Venien fugint, primer de la misèria i després d’una guerra civil més o menys declarada.”

Ara, sortosament, les coses comencen a canviar: els africans estan trobant tribunes per fer sentir la seva veu i nosaltres tenim ganes d’escoltar-los. Per això l’any passat el CCCB va convidar Mia Couto, per exemple, i va publicar-li Parlem d’Àfrica?

Per raons òbvies, tenim una necessitat peremptòria d’aprofundir en el coneixement d’Àfrica. Conscients d’aquesta urgència, editors, traductors, agents literaris i llibreters s’han posat en marxa per brindar-nos un creixent nombre d’obres signades per escriptors del continent que tenim tan a prop i que ens és encara tan desconegut. Així, les nostres llibreries ja presenten un escenari més ric: només entrar-hi ens criden l’atenció el colorit i el disseny de les cobertes d’escriptors com ara Ngũgĩ wa Thiong’o (de Kenya), Chimamanda Ngozi Adichie (de Nigèria), Mia Couto (de Moçambic) i Agnès Agboton (de Benín, viu a Barcelona de fa anys; ha col·laborat amb la Fundació Paco Candel). Aquest desembarcament dels africans compta amb la complicitats dels lectors, que adquireixen els seus llibres, els comenten a les xarxes socials, o que fins i tot col·laboren en el projecte de micromecenatge proposat per Raig Verd a fi de publicar Descolonitzar la ment, de Thiong’o.

D’aquest fenomen editorial hi ha un altre element rellevant: els llibres, més enllà de descobrir-nos paisatges i imaginaris distints dels nostres, sovint vehiculen discursos, molt compromesos i contundents, sobre la condició de la dona. N’és paradigmàtic el reclam de la coberta de La confessió de la lleona, de Couto, editat per Periscopi: “Déu, antigament, era dona. Abans d’exiliar-se lluny de la seva creació i quan encara no es deia Nungu, l’actual Senyor de l’Univers s’assemblava a totes les mares d’aquest món.” Us n’espigolo només quatre fragments més en aquesta línia, a tall il·lustratiu. Un parell són de Ngũgĩ wa Thiong’o, Somnis en temps de guerra. Records d’infantesa (2016):

“Les nenes, tan espavilades com eren, ho tenien pitjor, i anaven a escola durant menys d’un any, i unes quantes eren autodidactes i aprenien de lletra a casa, just per poder llegir la Bíblia.” (p. 65)

“Des del començament, els missioners havien estat els portaveus acceptats per la colònia dels interessos africans, i el doctor Arthur fins i tot tenia un escó a l’assemblea legislativa colonial, com a representant oficial dels interessos africans, mentre que els europeus i els asiàtics tenien els seus propis representants directes. Per tant, les lluites entorn de la circumcisió femenina equivalien a la lluita pel poder econòmic, polític i cultural i per la capacitat de decidir qui i quines organitzacions tenien el dret de parlar en nom dels africans de Kenya.”  ps. 114-115)

I un parell més de la icona del feminisme global, Chimamanda Ngozi Adichie (el seu TED Talk “We should all be feminist” té prop de 3.800.000 visualitzacions a YouTube), Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells (2017):

“Un marit no és un director d’escola. Una dona no és pas la seva alumna. Donar permís i rebre’l, quan es fa servir en una sola direcció –i gairebé sempre és així-, no hauria de ser mai el llenguatge d’un matrimoni igualitari.” (p. 23).

“Així doncs, en lloc d’ensenyar la Chizalum a caure bé, ensenya-li a ser honesta. I amable. I valenta. Anima-la a dir el que vulgui, a dir allò que pensa de debò i llavors elogiar-la. Elogia-la sobretot quan prengui una decisió complicada o impopular només perquè sigui la seva opinió sincera.” (ps. 38-39).

A Suècia, tot i que Àfrica els queda més lluny, van més endavant. La veu de Chimamanda Adichie no ha comptat només amb el suport dels lectors: el govern suec ha fet arribar a tots els nois i noies de 16 anys un exemplar de Tothom hauria de ser feminista. L’estat confia en el potencial transformador del llibre per contribuir a eradicar, entre d’altres coses, el secular problema de les desigualtats de gènere i la violència masclista.

A Anglaterra, dues joves editores,  Barbara Njau, d’origen kenyà, i Kudakwashe Kamupira, de Zimbabwe,  han estat reconegudes per la seva promoció del llibre africà en format exclusivament digital. IDEA London va premiar com a millor star-up Bahati Books, nascuda amb la voluntat de generar noves narratives sobre Àfrica i d’aprofitar els avantatges de la circulació de continguts digitals tant dins del continent com en clau global. L’editorial de Njau i Kamupira ha rebut recolzament per part del King’s College de Londres.

Tot sembla indicar que el desembarcament de la literatura africana pot ser un dels fenòmens més alliçonadors, interessants i renovadors del nostre panorama cultural.

per Teresa Iribarren