Algunes reflexions sobre la traducció de literatura infantil

per Lara Estany

En el camp de la traducció existeixen diverses especialitzacions, entre les quals destaca la literària, per tractar-se, tradicionalment, d’una parcel·la d’enorme activitat traductora. Pel que fa a la literatura infantil, és habitual creure que la tasca del traductor és més fàcil i senzilla perquè els relats per a nens tenen un nivell de vocabulari i gramàtica senzill, que no comporta una gran complexitat. Però, en realitat, requereix unes habilitats específiques que són tan importants com les que es demanen en la traducció de literatura per a adults, la traducció jurídica o la traducció audiovisual. 

La tasca de traduir i interpretar una obra literària requereix sempre una atenció especial i un bon coneixement, no només de la llengua pròpia i de l’original de l’obra, sinó també dels referents socials i culturals que hi apareixen. Quan aquesta tasca, a més, s’efectua en literatura destinada a nens, la responsabilitat del traductor és major, ja que, en alguns casos, pot passar que aquesta traducció sigui el primer contacte del lector amb la cultura d’origen. Cal recordar que una funció important de la traducció, en el cas de la literatura, és aconseguir transmetre la intenció de l’autor, tant a nivell semàntic com a nivell textual i paratextual: mantenir el ritme, si és possible, de la seva prosa, la dinàmica i el to. 

Quan rep un encàrrec, un traductor ha de tenir clar a quin tipus de tasca s’enfronta: el tipus de text, el públic a qui va dirigit i les eines de què disposa. Com en tots els casos, és essencial que s’identifiqui amb el lector i el seu entorn, que generalment és el propi, i que determini quin és el coneixement que té de la cultura d’origen. Amb tot, el repte del traductor en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil no es limita a traslladar un text d’una llengua a una altra i a analitzar el context, sinó que és important parar atenció en l’elecció del llenguatge. Partim de la premissa que ha de ser el més entenedor possible, intentant, alhora, mantenir un estil àgil perquè el nen no s’avorreixi i deixi de llegir. Evidentment, la comunicació entre el traductor i el client (i, si és possible, l’autor) és fonamental per resoldre qüestions relacionades amb l’ús d’un lèxic concret o la traducció d’un nom propi, per exemple, la qual cosa és molt freqüent en els llibres infantils.

Cal tenir en compte, també, que no és el mateix traduir una novel·la infantil o juvenil, que un conte il·lustrat o una antologia. En funció del tipus de text, s’ha d’escollir una tècnica de traducció o una altra. Així, en un relat el traductor pot optar per una estratègia força més estrangeritzant que, per exemple, en un conte en vers. En trobem una mostra en La simfonia dels animals, de Dan Brown, que ha aparegut recentment dins la col·lecció Baobab, de Planeta, i que, per mitjà d’un conjunt de faules, pretén transmetre missatges instructius als nens. 

Atès que l’objectiu de la traducció, en aquest cas, consisteix a mantenir el missatge i, al mateix temps, la forma, és a dir, la rima, la traducció ha hagut de ser més adaptadora. A la taula següent se’n poden veure uns exemples:

Una altra dificultat té a veure amb la traducció dels referents culturals. És habitual que en alguns textos –novel·les, sobretot– l’autor faci al·lusió a certs aspectes propis de la seva cultura (o de la cultura sobre la qual escriu), que el lector «objectiu» difícilment pot identificar i que, per tant, dificulten la comprensió. La finalitat del traductor és transmetre a aquest lector la mateixa sensació que produeix el text original al de la cultura d’origen. Així, durant el procés ha de prendre decisions guiades cap a una traducció més estrangeritzant o cap a una altra més adaptadora, segons la necessitat.

N’és un exemple la traducció del tercer volum de Contes de bona nit per a nenes rebels, d’Elena Favilli, publicat a la col·lecció Estrella Polar, també de Planeta. En tractar-se d’un recull de biografies de dones «que han canviat el món», sovint hi apareixen noms i acrònims d’institucions, esdeveniments esportius o guardons, que aquí són generalment desconeguts. Al llarg de l’obra, Favilli fa menció d’un premi atorgat a l’escriptora Min Jin Lee, el National Book Award, que en la versió catalana s’ha mantingut en anglès i que, complementàriament, ha estat descrit com «un dels premis literaris més prestigiosos en llengua anglesa». D’altra banda, relata que la microbiòloga Roseli Ocampo-Friedmann, experta en l’estudi de les algues verd-blaves, «have a “blue-green” thumb», que és un joc de paraules tret de la locució «to have a green thumb» i que significa «tenir mà per a la jardineria». Atès que l’expressió no es pot traduir literalment, s’ha optat per mantenir el joc amb l’equivalent català: «tenir mà per a les algues».

En resum, la traducció d’obres destinades a un públic infantil i juvenil es considera sovint una activitat secundària, o perifèrica, tot i que és una de les més substancials en el sector editorial. I és que, en realitat, és un repte d’una magnitud similar al de la traducció de literatura per a adults.