Israel, un suïcidi polític?

6 febrer, 2024
Jerusalem, capital d’Israel

En una conferència a Brussel·les organitzada per l’associació Unió de Jueus Progressistes Belga, fa un temps, se li va preguntar a Michel Warschawski (intel·lectual israelià militant pacifista) quina solució veia al conflicte amb el poble palestí. La seva resposta va ser que desconeixia el futur, i que la història sempre ens sorprèn, però pensava que existia una possibilitat real que Israel s’acabés suïcidant políticament.

Però no només un pacifista considerat radical a la seva terra feia avisos en aquesta direcció, també ho escrivia un general major retirat de l’exèrcit, Yaakov (Mendy) Or. Malgrat ser profundament sionista 1, o potser precisament per això, avisava la primavera passada que s’estava anant cap a un suïcidi nacional. L’editorial del diari Haretz també abordava aquesta possibilitat.

Com és possible que un projecte polític plenament assentat, amb l’exèrcit més poderós de la regió, una economia molt dinàmica, el suport de les principals potències mundials, i una capacitat d’influència indiscutible, estigui assumint aquests riscos? Doncs justament a causa d’aquesta superioritat militar indiscutible i aquesta impunitat a escala internacional que l’han portat a una dinàmica de la qual difícilment se’n podrà sortir sol.

Des de la seva fundació, a Israel hi trobem tensions entre els sectors de l’elit que surten beneficiats d’una conflictivitat permanent i els sectors de l’elit que en surten perjudicats (fora d’aquesta competició entre les elits, la població en general, evidentment, n’és perjudicada). Ja en un primer moment, la competició pel control del laborisme (hegemònic al país durant les primeres dècades) entre Ben Gurion i Sharett, amb visions polítiques diferents, n’és un exemple il·lustratiu.

Ben Gurion, amb una visió clàssica de l’estat nació, entenia que a més de desenvolupar el nou Estat s’havia de crear la Nació. La població del recentment fundat Israel tenia orígens i cultures molt diferents, parlaven diferents idiomes (recordem que l’hebreu actual no era un idioma parlat per la població) i mantenien visions molt diverses respecte a la política, la mateixa religió, etc. Entenia que, una vegada aconseguida la superioritat militar, la mobilització permanent de la població era la millor forma de forjar aquesta nova nació i desenvolupar el país. A més, la conflictivitat amb el món àrab els hi permetia augmentar la immigració de la població jueva dels països del Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, i els hi permetia mantenir el notable finançament que es rebia de la solidaritat de la comunitat jueva exterior. Per aquest motiu Israel no va tenir interès a arribar a acords de pau amb els països àrabs veïns, després de la guerra del 48, quan aquests hi van mostrar predisposició 2.

Per altra banda, Moshe Sharett, que havia après àrab i havia conviscut amb aquesta població, entenia que un cop fundat Israel, i consolidada la superioritat militar, la seguretat i el desenvolupament d’Israel implicava arribar a acords de pau i mantenir una relació amistosa amb els veïns (a més d’assegurar aliances amb les potències occidentals). D’aquesta forma entenia que el projecte d’un Israel democràtic i pel poble jueu podia ser un factor de desenvolupament i progrés a l’Orient Mitjà.

En aquesta competició entre els dos líders, Ben Gurion es va aliar amb l’elit militar, també beneficiada de la conflictivitat permanent. Així, des de l’exèrcit es van boicotejar en diverses ocasions les iniciatives diplomàtiques de Sharett durant el llarg període en què aquest va ser ministre d’Exteriors, i durant els dos anys que va aconseguir ser primer ministre. L’exèrcit duia a terme represàlies desproporcionades i provocacions en els estats veïns que dificultaven qualsevol possible progressió cap als acords de pau. També els serveis secrets van actuar en contra de l’estratègia de Sharett com a primer ministre 3.

D’aquesta forma, a Israel es va anar consolidant una aliança entre elits militars, la indústria militar i els polítics beneficiats de la conflictivitat permanent (dos investigadors israelians, Oren Barak i Gabriel Sheffer, anomenen a aquesta àmplia i difusa aliança el Security Network). Un èxit important per aquesta aliança es produeix amb la Guerra del 67. El primer ministre Levi Eshkol, malgrat les fortes tensions del moment (en gran part causades per les represàlies desproporcionades israelianes i per l’amenaça de canviar el règim sirià per la força), no volia entrar en guerra amb el món àrab. Sabia que Nasser, malgrat el seu discurs nacionalista panarabista, tampoc tenia gens d’interès en la guerra (entre altres coses perquè era ben conscient que la perdria). Però va ser arrossegat al conflicte per una fortíssima pressió dels Generals de l’exèrcit (es parla de quasi cop d’estat) i els polítics que els hi eren pròxims.

La Guerra del 67, en la que s’ocupen Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est entre altres 4, crea un escenari molt positiu per aquesta coalició beneficiada del conflicte:

La gestió dels territoris ocupats i la seva població és responsabilitat de l’exèrcit. Això implica la creació de tot un cos administratiu (militar) i un enorme desplegament de seguretat amb la consegüent creació de llocs de treball i l’augment de pressupost per les forces armades.

De fet, veiem com és després d’aquest conflicte, en el qual s’ha mostrat la indiscutible superioritat militar israeliana, que es passa d’un pressupost militar amb xifres pròximes al 10% del PIB a xifres pròximes al 20%, durant una dècada, arribant puntualment al 30% del PIB. Igualment, la seva influència política augmenta notablement a partir d’aquest moment. Per exemple, el pes d’antics alts càrrecs de l’exèrcit i membres del security network en el govern augmenta dràsticament, passant a uns 7 o 8 en la majoria dels governs, incloent-hi posicions tan importants com el mateix ministre de Defensa o la posició de primer ministre.

Igualment, la progressiva implementació de colons (protegits per l’exèrcit) en els territoris ocupats dificulta cada vegada més la possible resolució del conflicte, assegurant-se així la seva perduració i la dels beneficis que aquest proporciona en la competició interna d’Israel. A més, el seu control directe sobre la vida del dia a dia dels palestins, i la seva col·laboració amb els colons permetrà a l’exèrcit tenir influència sobre l’evolució de la conflictivitat, podent crear escalades del conflicte quan els hi és convenient 5.

Però a la vegada, és aquesta nova situació d’ocupació de tots els territoris palestins la que obre la possibilitat del suïcidi al projecte polític que pretenia la creació d’un Estat democràtic 6 i jueu.

Mentre la coalició beneficiada per la perduració del conflicte tingui més pes a Israel, i sense una forta pressió internacional, no serà possible la renúncia als territoris ocupats. De fet, aquesta coalició a través de la colonització ha fet cada vegada més difícil la solució dels dos Estats. La colonització dels territoris ocupats ha sigut constant, accelerada per part d’alguns governs concrets (com el de Sharon o Netanyahu), i comporta una contínua fragmentació del territori palestí. Mentrestant, l’elevat nombre de colons (més de 500.000), la seva capacitat d’influència (en la política, en l’exèrcit i en la societat) i la seva forta mobilització fan que la major part d’analistes amb coneixement del terreny coincideixin que la solució dels dos Estats ja no és viable.

Sense la renúncia al territori ocupat palestí que permet la solució dels dos Estats, només hi ha tres opcions. La primera és l’annexió per part d’Israel dels territoris ocupats atorgant la ciutadania israeliana a la població palestina. Aquesta opció, si es realitza de forma negociada, representa la fi del conflicte, amb la creació d’un Estat democràtic i secular. Però representa la fi del projecte sionista atès que acaba amb l’Estat “jueu”, i per tant és una opció políticament inacceptable per les actuals elits d’Israel.

Les altres dues opcions impliquen crims contra la Humanitat. La primera consisteix a annexionar els territoris, però mantenir en una situació de no-ciutadania a la població palestina, és a dir, crear un sistema d’apartheid. És la situació que de facto es troba actualment sobre el terreny amb una colonització permanent dels territoris palestins.

La tercera opció és la neteja ètnica o l’extermini de la població palestina (genocidi). Aquesta opció, que prioritza l’Estat “jueu” sobre el “democràtic”, fa un temps era impensable (entre altres, per les conseqüències internacionals que podria comportar, també pel model d’Estat conseqüent), però en els últims anys de radicalització de la política israeliana ha passat a formar part dels discursos de membres del govern, i en el conflicte actual ja la trobem sobre el terreny.

No sempre la dinàmica ha sigut la mateixa. A finals dels anys setanta i fins a mitjans dels noranta, a causa d’una evolució important en les elits israelianes i els seus interessos, les elits que sortien perjudicades pel conflicte van guanyar un pes considerable. Això va permetre, entre altres coses, els acords d’Oslo amb els Palestins, i una reducció de la conflictivitat. Però malauradament, des de llavors el conflicte ha tornat a estar al centre de la competició entre les elits, amb un pes dominant de les elits que es beneficien del conflicte i que, a més, tenen una gran capacitat per influir en l’evolució d’aquest. Així i tot, aquestes elits beneficiades pel conflicte també competeixen entre elles, portant progressivament a un procés de radicalització de les seves posicions.

Els acords de Ginebra entre membres destacats de les societats civil israeliana i palestina van mostrar que arribar a un acord de pau, que permetés la solució dels dos Estats, era possible. Malauradament, les relacions de poder reals sobre el terreny i la competició pel poder a Israel impossibiliten que aquest acord entre les societats civils es pugui portar a terme. De fet, la utilització del conflicte en la dinàmica de competició entre les elits israelianes fan que des del 2009, amb el primer ministre Olmert, no hi hagi hagut cap proposta seriosa de resolució del conflicte per part del govern Israelià.

Prioritzant la judeïtat de l’Estat, i a la vegada impedint constantment la solució dels dos Estats, Israel sembla estar anant cap a un carreró sense sortida. Una situació de la qual, com a potència ocupant i com a força dominant en la regió, n’és el principal responsable.

La brutalitat en l’actual conflicte i la flagrant il·legalitat de la seva actuació sobre un territori del qual n’és potència ocupant, representa un avanç més en aquest carreró sense sortida. Diversos analistes ja avisen que les conseqüències d’aquestes actuacions duraran dècades.

La seva duríssima ocupació del Líban el 1982, liderada per Sharon, va portar a la creació de Hezbolà. Tenen experiència prèvia constatada que amb aquest tipus d’actuacions difícilment podran aconseguir la pau. En realitat, només és una cursa endavant per mantenir-se en el poder gràcies a la conflictivitat permanent, amb un cost de més 22.000 vides palestines (per ara), desenes de milers de ferits, i la franja de Gaza enfonsada en la més absoluta misèria.

Un dels problemes que han permès arribar a aquesta situació és que la comunitat internacional no està fent el seu paper, i ha permès que Israel vagi molt més enllà d’on hauria hagut d’arribar mai. Aquesta permissivitat fa que en la competició interna israeliana tot s’hi valgui, i els actors beneficiats de la continuïtat del conflicte no tinguin límits.

Això és un perill, especialment pel poble palestí i per tota la regió, però i fins i tot pel mateix projecte polític originari d’Israel, com hem vist que assenyalen alguns dels seus propis exgenerals. O també com ens il·lustra el fet que un grup de personalitats destacades del país demanin a la justícia israeliana que actuï contra l’incitament, per part de polítics o ex-alts càrrecs de l’exèrcit, a cometre crims contra la humanitat (entre ells la neteja ètnica i el genocidi).

Warschawski afirmava que Israel (o les elits que el dirigeixen) actua com un nen consentit, i que, pel bé tant d’Israel com de la comunitat internacional, necessita que se li imposin uns límits clars, sense dobles estàndards, i en aquest sentit demanava sancions per les seves repetides infraccions de la legalitat internacional. Mentre que el general Or només es lamenta que el projecte polític d’Israel va cap a l’abisme, malauradament creant una enorme quantitat de morts i dolor pel camí, i amb el risc d’arrossegar amb ell a la precària estabilitat de la regió.


  1. Recordem que el sionisme és un moviment ideològic i polític colonial que apareix a finals del segle XIX en resposta als diversos episodis (especialment durant períodes de crisi econòmica) de fort racisme (antisemitisme) que pateixen els jueus a Europa, i en un context en el qual els Estats europeus estan competint entre ells per la colonització de bona part del planeta. Per tant, és important distingir entre jueu i sionista, molts jueus no són sionistes, i de fet, molts jueus són antisionistes i s’oposen a aquest projecte polític. Mentre que l’antisemitisme és una ideologia racista, l’antisionisme s’oposa a un projecte colonial i excloent.  ↩︎
  2. En aquell moment, les elits dels països àrabs acabats de formar havien de fer front a importants dificultats internes i es trobaven en un context colonial on la major part del Nord d’Àfrica eren colònies. Tenien molt poc interès a mantenir un conflicte obert amb Israel, malgrat que certament s’utilitzi el discurs panarabista antisionista per mobilitzar a la població. ↩︎
  3. L’exemple més clar fou “l’afer” o “l’afer Lavon”, que va consistir en la infiltració de cèl·lules dels serveis d’intel·ligència israelians per a la realització d’atemptats de falsa bandera (fent-se passar per islamistes) a Egipte en contra d’infraestructures o interessos occidentals. Aquesta operació, que va ser descoberta pels serveis secrets egipcis, era realitzada sense el consentiment (ni coneixement) de Sharett i va ser un dels factors que va facilitar el retorn de Ben Gurion a la posició de primer ministre en substitució de Sharett. També, posteriorment, l’elit militar i el security network actuaran perquè hagi de deixar la seva posició de ministre d’exteriors atès que estava dificultant els passos cap a la guerra del 1956. (Sheffer i Barak 2013, 77-80) ↩︎
  4. L’ocupació de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est no estava prevista en les instruccions polítiques del govern als militars. En el cas de l’ocupació del Sinaí, Levi Eshkol tampoc havia previst arribar fins al canal de Suez, un fet que va provocar la posterior Guerra de desgast i va preparar el camí cap a la Guerra del 1973. ↩︎
  5. Un clar exemple seria la duríssima repressió de l’inici de la segona Intifada (en contra de la voluntat del govern), responent amb foc real a les manifestacions pacífiques, fet que va portar a una militarització pel costat palestí, justificant al seu torn una major resposta de l’exèrcit (i un augment del seu pressupost). ↩︎
  6. En aquest text es fa referència a la nomenclatura pròpia del projecte. Aquesta ha sigut criticada des de diferents perspectives. Posem per exemple a l’acadèmic israelià Oren Yiftachel que fa referència al terme etnocràcia per definir el règim del seu país. ↩︎
(Visited 47 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Doctor per la Universitat Autònoma de Madrid i màster en Relacions Internacionals de la Universitat Jean Moulin (França), amb experiència professional en contextos de conflicte, i en els àmbits de l'acció humanitària i el desenvolupament, la seva docència se centra, principalment, al àmbit del desenvolupament i lajuda humanitària, i en làmbit de les relacions internacionals i la resolució de conflictes. Les seves línies de recerca inclouen l'anàlisi de conflictes internacionals, el debat teòric en les relacions internacionals, l'acció humanitària i la cooperació internacional pel desenvolupament (amb un interès especial en innovació inclusiva i en teoria del desenvolupament), i les àrees de l'Orient Mitjà i Àfrica. És membre del projecte de recerca TRANSMENA, coordinat des de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Comentaris
Deixa un comentari