En el 78è aniversari de les Nacions Unides hi va haver poc a celebrar: La qüestió Palestina

5 febrer, 2024
La bandera palestina ondea junto a la de la ONU

El 24 d’octubre passat (2023) l’Organització de les Nacions Unides (ONU) anys de la seva existència oficial 1. D’aquesta manera, si tenim en compte la Societat de Nacions (SdN), creada el 1919 després de la Primera Guerra Mundial (PGM), es compten 104 anys de cooperació internacional institucionalitzada amb l’objectiu d’aconseguir la pau i la seguretat internacionals. La recrudescència del conflicte entre Israel i Palestina, que té gairebé els mateixos anys que l’SdN i l’ONU considerades de manera conjunta, obliga a mirar enrere per veure on s’ha fallat. Un incentiu més per fer aquesta reflexió sobre els orígens del conflicte i la seva relació amb la cooperació institucionalitzada és que, en el mes de novembre, també es complien 76 anys de l’adopció per part de l’Assemblea General de la resolució de partició (Res. 181-II, de 29 de novembre de 1947), amb la qual es volia resoldre el conflicte a Palestina creant dos estats, un d’àrab i un altre de jueu, i un règim especial per a la ciutat de Jerusalem.

Des d’una etapa molt primerenca del conflicte entre Israel i Palestina podem veure que la cooperació institucionalitzada es presenta com una solució, però en realitat va legitimar un sistema d’abús i desconsideració de la població local en favor dels interessos de les potències de l’època. Des del 1517 fins a pràcticament el final de la PGM, Palestina va estar sota el domini de l’Imperi Otomà, que va ser enderrocat a la regió pel Regne Unit, amb l’ajuda dels àrabs, als quals a canvi de lluitar al costat seu els havien promès una nació àrab independent a la zona. Tanmateix, en l’acord secret Sykes-Picot, del 1916, el Regne Unit i França, comptant amb el beneplàcit de Rússia, havien acordat una divisió dels territoris de l’Imperi Otomà que deixava en gran manera en lletra morta la promesa de donar suport a la creació d’una nació àrab.

Així, en finalitzar la PGM, l’SdN va establir un sistema de mandats a favor de grans potències per administrar territoris que havien estat sota el domini dels perdedors a la guerra. Aquest sistema es justificava amb l’argument que “el món modern” podria ser massa complicat o hostil per a les poblacions de territoris amb institucions i estructures de govern febles. La idea era, per tant, ajudar-los a aconseguir l’autogovern sota la guia i l’administració d’una “nació civilitzada” que tingués recursos i acceptés exercir el mandat en nom de l’SdN. En l’article 22 el Pacte de l’SdN reconeixia expressament que certes comunitats que anteriorment pertanyien a l’Imperi Turc havien assolit una etapa de desenvolupament considerable i, per tant, la seva existència com a nacions independents es podia reconèixer provisionalment. En aquests casos, només seria necessari assessorament i assistència administratius per part d’un mandatari fins al moment en què es poguessin valer per si mateixos, cosa que es veia relativament a prop. Encara més, el Pacte de l’SdN de manera clara requeria que els desitjos d’aquestes comunitats fossin especialment considerats per seleccionar el mandatari.

El Regne Unit el 1922 va rebre el mandat de Palestina per part de l’SdN, però en aquesta designació no es van tenir en compte els desitjos de les comunitats afectades. De fet, enlloc que els desitjos d’aquestes comunitats fossin especialment considerats, el mandat atorgat al Regne Unit semblava haver estat dissenyat per satisfer els interessos britànics. Per exemple, alguns estudis demostren que a Palestina temps abans del mandat hi havia una forta resistència al sionisme, tant per part de musulmans com de cristians 2. Tanmateix, l’objecte principal del mandat va ser que implementés la Declaració de Balfour del 1917, en la qual el govern britànic havia fet pública la seva voluntat d’ajudar el poble jueu a establir la seva “llar nacional” (national home) a Palestina 3. Convé recordar que, el 1922, a Palestina hi havia 757.182 habitants, i només 83.694 eren jueus 4. Encara més, lluny de concedir poders d’assessorament i assistència limitats d’acord amb un reconeixement provisional com a nació en virtut del grau de desenvolupament de la zona, el mandat va atorgar al Regne Unit sobre Palestina plens poders legislatius i d’administració. Pel que fa a l’objectiu d’afavorir l’autonomia local, el mandat encomanava al Regne Unit que ho intentés “fins on les circumstàncies ho permetessin” 5.

El mandat de Palestina ha estat definit com el màxim fracàs en tota la història colonial del Regne Unit. Palestina va ser administrada a través del sistema colonial més autocràtic. Quan el 1948 el Regne Unit 6 va deixar (va renunciar) el seu mandat, no hi havia formes de govern local. En paraules de Fieldhouse, “després de trenta anys, els britànics havien fallat a l’hora de crear un govern local viable d’algun tipus; només podien evacuar el país i deixar que el seu futur es decidís per una guerra civil” (traducció pròpia) 7.

La creació de les Nacions Unides no ha aconseguit corregir del tot els errors de l’SdN, començant pel projecte de partició de l’Assemblea General (Res. 181-II, de 29 de novembre de 1947), adoptat una vegada més sense tenir en compte l’opinió del poble palestí 8. Crida l’atenció que, dues setmanes abans, el subcomitè encarregat d’elaborar el projecte hagués expressat dubtes que l’Assemblea General fos competent per implementar la proposta de partició sense el consentiment del poble palestí. La responsabilitat de les Nacions Unides en el conflicte ha estat expressament reconeguda per la Cort Internacional de Justícia (CIJ) en l’opinió consultiva del 2004 sobre les conseqüències legals de la construcció del mur als territoris palestins ocupats, que va fer referència tant al mandat de l’SdN com a la resolució de partició 9.

Hi ha evidències reiterades de les limitacions del sistema de cooperació institucionalitzada que sovint fa prioritzar els interessos d’un grup reduït de països davant de l’interès general de la comunitat internacional. Per exemple, els EUA han utilitzat més de 30 vegades el seu poder de veto per impedir l’adopció de resolucions del Consell de Seguretat crítiques amb Israel. En aquest sentit, també convé recordar que el 2010 l’Assemblea General va concedir a Palestina el tracte d’“estat observador”, perquè la plena pertinença a les Nacions Unides va ser bloquejada des del Consell de Seguretat. Tot i que es pot discutir si Palestina té o no les condicions per ser considerada un estat 10, és evident que la decisió dels membres del Consell de Seguretat que van impedir el procés d’adhesió estava basada en consideracions polítiques.

En general, les decisions dels diversos òrgans de l’ONU sobre aspectes crucials relacionats amb el conflicte han estat adoptades per motius polítics, no sempre amb la deguda consideració a altres aspectes, incloent-hi la legalitat 11. És per això que, des dels inicis de la qüestió Palestina, alguns òrgans han intentat influir perquè les decisions estiguin basades en el dret. El Subcomitè 2 del Comitè ad hoc per a la qüestió Palestina el 1947 va dir: “No hi ha dubte que seria avantatjós i més satisfactori des de tots els punts de vista si s’obtingués de la Cort Internacional de Justícia una opinió consultiva sobre aquestes qüestions difícils i legalment complexes” (traducció pròpia) 12.

La resposta pot arribar més de setanta anys més tard. L’Assemblea General, a través de la Res. 77/247 de 30 de desembre de 2022, ha sol·licitat una nova opinió consultiva a la CIJ, en aquesta ocasió, plantejant una pregunta més general, concretament, que es pronunciï sobre les conseqüències legals de les polítiques i pràctiques d’Israel als territoris palestins ocupats, inclòs l’est de Jerusalem 13. Esperem que l’opinió consultiva de la CIJ estableixi les bases per a una solució al conflicte duradora, que la comunitat internacional doni suport a la CIJ i que es faci primar l’interès comú sobre els interessos particulars d’alguns Estats. Hi ha bases per tenir esperança. Davant de la CIJ també hi ha pendent un cas contenciós recentment iniciat per Sud-àfrica en contra d’Israel en relació amb l’aplicació de la Convenció per prevenir i castigar el crim de genocidi 14. De moment, el 26 de gener (2024), la CIJ ha acordat l’adopció de mesures provisionals, ordenant a Israel l’adopció de totes les mesures necessàries al seu abast per prevenir actes de genocidi en contra de la població a la franja de Gaza 15.


  1. Les Nacions Unides existeixen des del 24 d’octubre del 1945, quatre mesos després de la Conferència de San Francisco ↩︎
  2.  Fieldhouse, D. K., “Palestine: Zionism and the Genesis of the Mandate”, en Western Imperialism in the Middle East 1914-1958, Oxford, 2008, pp. 117–150.  ↩︎
  3.  Art. 2 del Mandato de Palestina. Disponible en: https://www.un.org/unispal/document/auto-insert-201057/ (última visita 15/11/2023) ↩︎
  4. Lorenzo Kamel, “Palestinians”: The Ongoing Attempt to Simplify “the Others”. Middle East Policy Council  ↩︎
  5. Veure nota al peu 2, arts. 1 i 3. ↩︎
  6. Fieldhouse, D. K., “Palestine: The British Mandate, 1918–1948” en Western Imperialism in the Middle East 1914-1958, Oxford, 2008, p. 151  ↩︎
  7. Ídem ↩︎
  8. Ad Hoc Committee on the Palestian Question. Report of Sub.Committee 2. A/AC.14/32, 11 November 1947, para. 37  ↩︎
  9. Legal Consequences of the Construction of a Wall in the Occupied Palestinian Territory, Advisory Opinion, I. C. J. Reports 2004, p. 136, para. 49. ↩︎
  10. Robbie Sabel, “Is Palestine a State?” en International Law and the Arab-Israeli Conflict, Cambridge University Press, 2022, pp. 390-399 ↩︎
  11. Legal Consequences of the Construction of a Wall in the Occupied Palestinian Territory, Separate Opinion of Judge Elaraby, p. 247. ↩︎
  12. Nota al peu 8, para. 38. ↩︎
  13. Request for advisory opinion transmitted to the Court pursuant to General Assembly resolution 77/247 of 30 December 2022, Legal Consequences Arising from the Policies and Practices of Israel in the Occupied Palestinian Territory, Including East Jerusalem ↩︎
  14. Application of the Convention on the Prevention and Punishment of the Crime of Genocide in the Gaza Strip (South Africa v. Israel) Disponible en: https://www.icj-cij.org/case/192/institution-proceedings (última visita 2/2/2024) ↩︎
  15. Application of the Convention on the Prevention and Punishment of the Crime of Genocide in the Gaza Strip (South Africa v. Israel), The Court indicates provisional measures. No. 2024/6 26 January 2024  ↩︎
(Visited 19 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari