Els 5 reptes de la democràcia espanyola

26/01/2024
congreso de los diputados madrid Congreso de los Diputados

La Transició espanyola cap a la democràcia als anys setanta va marcar l’inici d’una nova era per a Espanya, un país que va deixar enrere un llarg període de dictadura per abraçar els valors democràtics. Amb la Constitució de 1978, es va establir un marc legal que va posar les bases per a un estat de dret plural i democràtic. Malgrat els importants avenços i el progrés aconseguit des de llavors, la democràcia espanyola, com qualsevol altra democràcia consolidada, es troba davant d’un seguit de reptes que posen a prova la seva fortalesa i capacitat de resposta davant les demandes de la ciutadania.

És en aquest context que el professor de ciència política a la UAB, Marc Guinjoan afirma que “Espanya és una democràcia avançada i moderna, però això no vol dir que no tingui problemes de funcionament”. D’altra banda, Ivan Serrano, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política a la UOC, destaca que la democràcia a Espanya es veu afectada tant per fenòmens globals com locals, com per exemple la “polarització afectiva”. Aquest concepte, originat als Estats Units, descriu una situació on cada vegada “hi ha menys situacions amb punts de trobada entre els dos grans blocs polítics”, un fenomen que s’observa cada vegada més a Espanya. Els desafiaments que afronta la democràcia espanyola són, per tant, diversos i complexos, i es donen en un context global i històric particular que requereix una atenció especial i solucions adaptades a la seva realitat específica.

Organització territorial

Espanya es troba davant d’un dels reptes més complexos i històrics en el seu model d’organització territorial del poder. Aquest desafiament s’arrela en la qüestió de les minories permanents, les minories lingüístiques de l’Estat, com són els catalans, bascos i gallecs. Segons Marc Guinjoan, “el sistema polític espanyol no és veritablement federal i, per tant, no garanteix la participació de les comunitats autònomes en la presa de decisions estatals (el que es coneix com a shared rule), ni tampoc respecta sempre la competència d’aquelles atribucions que, d’acord amb la mateixa Constitució, estan reservades a les comunitats autònomes de manera exclusiva (self-rule)”. De fet, el respecte a la separació de competències, segueix Guinjoan, depèn en bona part del color polític del govern central de torn i dels acords que es puguin arribar amb les forces regionalistes o nacionalistes de torn.

En aquest sentit, un pas endavant per abordar el problema de les minories a Espanya seria el fet de reconèixer la seva realitat plurinacional i el dret de les minories permanents a legislar sense la interferència del govern central i de les institucions judicials. Això inclou reconèixer la sobirania d’aquestes entitats polítiques i la possibilitat que expressin les seves preferències polítiques diferenciades. Guinjoan afirma que, “en últim terme, aquestes entitats polítiques haurien de poder decidir el seu futur polític, inclosa la seva voluntat de poder esdevenir nous estats”.

Amb tot, aquesta no és una tasca gens fàcil. Tal com apunta Ivan Serrano, la qüestió territorial és un dels grans temes històrics espanyols i “no s’ha resolt mai del tot”. Respecte a la qüestió independentista, els esdeveniments del 2017 van tancar un cicle polític que, malgrat tot, no va acabar de resoldre la qüestió territorial espanyola en cap sentit. D’altra banda,   les discrepàncies entre els dos grans blocs polítics espanyols es reprodueixen també en altres dimensions com l’econòmica o la social, de manera que estem lluny d’un punt d’equilibri en el model territorial espanyol. 

Qualitat democràtica

La qualitat democràtica del sistema polític i institucional espanyol es troba en entredit davant una sèrie de reptes pendents de resoldre que afecten de manera directa el seu funcionament.

Un dels principals punts que requereix una atenció especial és el sistema judicial espanyol. Segons Guinjoan, “el sistema judicial a Espanya s’ha anat polititzant altament en les darreres dècades i ha estat percebut per una part de la ciutadania com a un sistema de part, més que no pas com a l’àrbitre que s’entén que hauria de ser”. De fet, les dades del Fòrum Econòmic Mundial confirmen aquesta percepció i situen Espanya en les posicions més baixes en termes d’independència judicial dins dels països democràtics occidentals (valor 4,2, posició 58 de 137 països). Tot plegat afecta negativament la confiança de la ciutadania en les institucions, ja que el sistema judicial hauria de ser una garantia d’igualtat i justícia per a tothom, independentment del seu origen, identitat o inclinacions polítiques i no establir “sospitosos habituals”, que sovint “són els independentistes, les minories nacionals o els immigrants”.

A més a més, la transparència i el rendiment de comptes són altres dos aspectes clau que necessiten una atenció immediata. En aquest sentit, Serrano afirma que “Espanya tradicionalment ha tingut problemes estructurals pel que fa a transparència, rendiment de comptes i de tot el que coneixem com a corrupció”. Malgrat els diversos intents legislatius per abordar aquests problemes, com la Llei de Contractació Pública o la Llei de Transparència, els indicadors internacionals reflecteixen que la qualitat democràtica d’Espanya s’ha erosionat amb els anys.

Polarització política

Parlar de polarització política és parlar d’una distància molt gran entre institucions i ciutadania, un fet que només caracteritza internament el sistema polític espanyol, sinó que també afecta el país a escala global.

Serrano posa de manifest com, al llarg del temps, s’ha produït un canvi en el discurs polític, que ha virat cap a temàtiques més polaritzades: “Fa uns anys es va començar a parlar de l’extrema dreta, després de populisme i, ara, en els darrers temps, tots aquests debats al voltant de la democràcia es produeixen en termes de polarització afectiva”.

Aquesta dualitat extrema influeix en com les persones perceben i es relacionen amb aquells que tenen opinions polítiques diferents, sovint veient-los com a enemics o oposats, en lloc de simplement diferents. Això, segons Serrano, es reflecteix en la pèrdua de confiança en les institucions i el suport electoral a partits que representen aquests extrems polaritzats, un fenomen que amenaça la cohesió social i la mateixa democràcia.

Desigualtats socials

La desigualtat social és una de les qüestions que més preocupen en l’actual context polític i social espanyol. Els desequilibris en la distribució de la riquesa i les oportunitats afecten de manera directa la qualitat de vida dels ciutadans i posen en risc els fonaments mateixos de la democràcia.

Les diferències econòmiques entre les diferents regions del país, així com les diferències d’accés a l’educació, la sanitat i altres serveis públics essencials, generen un escenari en què la igualtat d’oportunitats queda compromesa. A més a més, aquestes desigualtats es veuen agreujades per altres factors com el gènere, l’origen ètnic o la situació migratòria, entre d’altres. En aquest sentit, Guinjoan destaca que el poder judicial espanyol ha estat acusat “de no ser prou independent i de no garantir que totes les persones, independentment del seu perfil o del seu origen i identitat, puguin rebre un tracte per igual”.

L’accés a un treball digne i amb condicions laborals justes és un altre dels grans reptes que cal abordar per lluitar contra la desigualtat social. El mercat laboral espanyol està marcat per la temporalitat, la precarietat i la manca d’oportunitats, situacions que afecten especialment els joves i les dones.

En aquest context, és necessari implementar polítiques públiques que fomentin la igualtat d’oportunitats i garanteixin l’accés universal a serveis públics de qualitat. Això passa, entre altres mesures, per una reforma del sistema educatiu que garanteixi l’equitat, una millora de les condicions laborals i la lluita contra tota mena de discriminacions.

Reptes globals

En el marc dels reptes globals que Espanya ha d’enfrontar, la seva posició a Europa i en el món és de vital importància. Segons el professor Guinjoan, tot i que la presidència del Consell de la Unió Europea “és en gran part simbòlica”, aquesta posició ofereix una oportunitat per a ser més proactiu en l’àmbit europeu. En aquest sentit, el govern de PSOE i Podemos, amb una clara orientació europeista, pot tenir un paper més actiu. Un exemple d’això és la interacció del president Pedro Sánchez amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, representant no només a Espanya, sinó també a la Unió Europea. Això demostra que Espanya hauria de tenir “una veu més forta” en els assumptes europeus, especialment en qüestions com el conflicte israelià-palestí.

D’altra banda, el professor Ivan Serrano destaca que Espanya ha estat històricament considerada “un país de segona fila” dins de la Unió Europea i recorda que manté una permanent “lluita per pujar de nivell”. Tot i això, amb l’actual govern progressista del PSOE, Espanya té l’oportunitat de guanyar pes en el context europeu, especialment com a representant del corrent socialdemòcrata, ja que és un dels pocs grans països amb un govern progressista mentre a Europa creix la tendència de “partits conservadors o, fins i tot, populistes o d’extrema dreta”.

Respecte a la posició d’Espanya davant els conflictes internacionals actuals, com el d’Israel-Palestina, Serrano assenyala que Espanya ha intentat jugar un paper de mediador i de punt de trobada entre el món àrab i el món occidental, mentre Guinjoan recorda que “la ciutadania espanyola té una posició bastant més pro palestina que no la d’altres països d’Europa” i, per tant, el Govern ha d’actuar en conseqüència.

Així, mentre Espanya es troba en una cruïlla de reptes globals i canvis tant interns com externs, la seva acció i posicionament en aquests assumptes serà determinant per a definir el seu futur. Com respondrà Espanya als reptes que presenta la seva posició a Europa i en els conflictes internacionals? Com gestionarà els reptes interns com la polarització política i les desigualtats socials en el context d’un món cada vegada més globalitzat i interconnectat? La resposta a aquestes preguntes marcarà el camí de la democràcia espanyola i el seu lloc en el món en els pròxims anys. En última instància, és responsabilitat de tots els ciutadans i ciutadanes, així com dels dirigents polítics, socials i culturals, treballar conjuntament per afrontar aquests desafiaments i construir una Espanya més forta, pròspera i, en definitiva, més democràtica.

(Visited 126 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Etiquetes
Comentaris
Deixa un comentari